Conte de Nadal

26 de desembre 2006

El jardí a l'hivern

Jardi a l'hivernEn Marc voltava pels carrers amb els nens de la seva colla quan va veure el vell senyor Anselm intentant tancar el reixat de la seva botiga, movent-se amb dificultat dins el seu abric rígid i triant posicions cada vegada més inversemblants per fer encaixar els dos panys. En Marc va voler anar-lo a ajudar, però va pensar que els seus amics, presoners ja de l'excitació per la festa que s'acostava, se n'haurien rigut. Així que va girar el cap i es va allunyar del vell, esperant que el germen de la festa també l'infongués a ell despreocupació i alegria. Quan va arribar a casa, però, encara pensava en el pobre senyor Anselm lluitant amb el pany rovellat, les sabates lliscant sobre la vorera gebrada i el seu bastó recolzat a la reixa tossuda. Es va asseure a la seva taula i va començar a dibuixar.

Eren prop de les set de la tarda i ja gairebé havia acabat el dibuix. No havia oblidat res: la façana d'un to granatós indefinit, les finestres despintades amb torratxes buides a l'ampit, el jardí amb la tanca de fusta i la tàpia de pedra del fons, la teulada esquitxada de molsa i coronada per tres petites xemeneies - tot i que havia observat que només d'una en sortia fum a vegades - i la porta de l'entrada, amb la seva barana feta d'un senzill passamà i el picaporta senyorial, tan gran que semblava el nas de la casa.

Estava a punt de donar per acabat el dibuix quan va tenir la sensació que alguna cosa hi fallava. Va comprovar la perspectiva i tots aquells detalls minuciosos que tanta feina li havien portat. Va retocar els núvols grisos que havia pintat al cel i l'empedrat del carrer, però es seguia sentint insatisfet. No va ser fins després de donar-hi moltes voltes que va descobrir què passava: la casa que havia dibuixat era una casa trista.

Ja era massa tard per refer tot el dibuix, així que va fer uns retocs ràpids deixant-se portar pel primer que se li acudia, sense estar-se de grocs ni vermells ni verds brillants escampats arreu. Acabava de signar-lo quan va entrar la seva mare.
- Què dibuixes, si es pot saber?- va preguntar mentre mirava encuriosida aquell paper de mil colors que semblava florir damunt la taula.
- És la casa del senyor Anselm. Li vull regalar. Que t'agrada?
Ara la mare s'hi va acostar més i el va mirar amb tota l'atenció que li permetia la sorpresa. Al cap i a la fi aquell vell només era un veí amable amb qui tenia breus converses al carrer.
- És molt bonic Marc, però... com és que vols fer un regal al senyor Anselm?
- Tu sempre dius que és un bon home, oi?
- Sí, és clar... bé, sí...
- Creus que li agradarà?
La mare va deixar el dibuix i va dirigir la mirada als ulls del seu fill. Tenien encara la innocència dels seus vuit anys, però hi havia moments, com ara, en que semblaven posseir una mena de saviesa llunyana. Potser per això no el va poder contradir.
- I tant que li agradarà - va dir somrient - Va, abriga't mentre et busco una capsa i un paper d'embolicar de Nadal.

Començava a nevar quan en Marc va trucar a la casa del senyor Anselm. El nas-picaporta va sonar com un cop de destral en un tronc sec i la porta es va obrir grinyolant al cap de pocs segons.
- Marc! I doncs, què hi fas aquí?
- Li he portat un regal de Nadal - va respondre allargant els braços amb el paquet. Però el senyor Anselm estava massa sorprès per adonar-se del gest.
- Un regal per a mi? Oh, passa, passa, que comença a nevar...
En Marc va entrar a la casa, una mica neguitós. Feia olor d'humitat i cafè.
- Seu al sofà mentre l'obro. Estic molt emocionat, no m'ho esperava pas.
El senyor Anselm es va treure les ulleres de la butxaca de la bata i se les va posar mentre encenia la làmpada del menjador. Llavors va començar a desembolicar el seu regal damunt la taula il·luminada, vigilant de no espatllar el paper. Finalment va obrir la capsa.
-Marc!
Va agafar el dibuix amb molt de compte i el va inclinar sota el raig de llum, sense deixar de resseguir-lo amb aquells ulls que ara, darrera les ulleres rodones, semblaven encara més petits. A en Marc li va semblar que plorava.
- Però... com se t'ha acudit fer aquest dibuix?
No va saber què respondre. S'adonava que havia fet mal a aquell home, però no sabia perquè. Va notar com li tremolava la barbeta i li pujaven llàgrimes als ulls.
- És un dibuix molt bonic - va dir oportunament el senyor Anselm eixugant-se els ulls amb la màniga de la bata.

El nen estava confós. Va seguir amb la mirada al senyor Anselm quan es dirigia cap a la finestra que donava al jardí. Des d'allà li va dir que hi anés.
- Aquest és el meu jardí ara. Ja ho veus, no hi ha res. Però no sempre ha estat així. Quan vivia la Teresa, la meva senyora, era el més bonic del barri. En aquesta terra ara erma que poc a poc cobreix la neu hi havien crescut les flors més boniques que hagis vist mai. A la Teresa li agradava molt estar-se al jardí. En aquell racó, sota un salze, hi teníem un banc i una taula de vímet envoltats de geranis i clavells. Hi creixia pertot una herba verdíssima que a la primavera s'esquitxava de botons d'or i dents de lleó. En aquella paret de pedra despullada s'hi enfilava l'heura, i la glorieta la cobria una parra atapeïda de raïm daurat.

Va fer una pausa com si hagués d'agafar aire, tot i que parlava molt a poc a poc. Llavors va assenyalar amb el dit cap a un arbre nu, l´únic que hi havia al jardí:
- Veus allà? A l'ombra d'aquell cirerer la Teresa s'hi passava hores i hores. Era el seu lloc preferit. Quan ella va morir vaig dir al jardiner que arranqués totes les flors i plantes menys el cirerer, però al cap de poc el cirerer també es va morir.
- Per què va fer arrancar totes les plantes del jardí?
- És una mica difícil d'explicar. Suposo que estava enfadat.
- Enfadat?
El vell no va respondre. Ara la neu queia ara amb tanta força que gairebé es podia sentir el so dels flocs espetegant contra l'empedrat del carrer.
- Aquelles cireres eren dolces com la mel. I com brillaven a l'estiu! La Teresa deia que tenien el color del sol naixent. El color del sol naixent...

En aquell moment en Marc es va adonar de què passava. Sense voler, omplint de colors el seu dibuix per treure-li la tristesa, el que havia fet era dibuixar el jardí tal com havia estat abans, quan el senyor Anselm hi vivia amb la seva estimada. Ara comprenia l'emoció d'aquell vell, envaït de cop per records d'uns temps feliços, uns records que havien viatjat d'amagat dins d'aquella capsa embolicada amb paper de Nadal.
- Ara val més que te'n vagis, que a casa et deuen estar esperant - va dir el senyor Anselm posant-li la mà a l'espatlla - A més, jo estic molt cansat...
El senyor Anselm va acompanyar el nen fins a la porta. Quan anava a obrir-la es va aturar un moment, es va girar cap el nen i el va abraçar.
- Gràcies, Marc. És el regal més preciós que m'han fet mai.


Al matí següent en Marc va saber per la seva mare que el senyor Anselm havia mort. Es va posar l'abric i va sortir corrents cap a la seva casa del vell, enfonsant les sabatilles de llana a la neu de la vorera. Tenia l'esperança que fos un malentès, però davant la porta hi havia un cotxe negre molt gran i grups de gent que parlaven en veu baixa. El cap li donava voltes buscant respostes, però ¿com trobar respostes quan no sabem les preguntes? No sortia fum de cap de les xemeneies i el picaporta només era la nansa d'una gran caixa. Però quan va mirar cap el jardí nevat va veure que al cirerer l'hi havien brotat unes fulles verdes, i sota d'elles, ben aixoplugades, unes cireres brillaven amb el color del sol naixent.

Biografies: Anton Clobarcks

04 de desembre 2006

Blue NilAnton Clobarcks va néixer a la ciutat costanera de Jurmala (Letònia) el 17 d'agost del 1969. El seu pare era doctor en medicina i la seva mare havia estat una actriu sense gaire èxit.

Després de cursar els estudis bàsics a la seva ciutat natal va entrar a la Facultat de Biologia de la Universitat de Riga, ja que des de molt jove s'havia interessat pels temes relacionats amb els animals, especialment els felins. Com que la carrera de biologia no va acabar de satisfer les seves espectatives de coneixament, l'any 1993 es va traslladar a Estats Units, on va poder cursar la carrera de zoologia a la Michigan State University. Això va suposar una càrrega molt feixuga per a l'economia familiar dels Clobarcks, i l'Anton va haver de compaginar els seus estudis amb tota mena de feines temporals i no gaire ben remunerades.

Un cop a Michigan va aprofundir en el coneixament dels felins a l'hora que es començava a interessar pels treballs de camp. Però mentre el seu interès pel treball de camp ja no va decaure, el descobriment de l'apassionant món dels rèptils va començar-lo a decantar cap a noves formes d'investigació. Sembla que hi va tenir molt a veure la influència del seu professor més apreciat, l'expert en reptiologia Dr. Johan D. Philops.

Un altre fet trascendental en la biografia del nostre personatge es va produir en un simposi sobre camuflatge animal a Spring City (Utah) l'any 1997. Allà va conèixer la professora romanesa Blosnhia Helenova, que havia estat desenvolupant sistemes de camuflatge ergonòmics. Les teories revolucionàries de la professora romanesa van ser la llavor del projecte IX Ilion , al qual es dedicaria en cos i ànima des d'aquell moment.

Basant-se en les experiències amb primats dutes a terme per reconegudes especialistes com Dian Fossey o Jane Goodall, l'Anton es proposava entrar a formar part d'una comunitat o grup de cocodrils (concretament de l'espècie Crocodylus niloticus, present a la major part de l'Àfrica subsahariana) per estudiar-ne el seu comportament social. Per aconseguir-ho li calia un atuell especialment dissenyat per passar desapercebut i no ser confós per una presa, i a aquesta tasca es va dedicar durant mesos l'equip de la professora Helenova.

També va aconseguir involucrar en el projecte altres experts en diferents disciplines, com l'arquitecte Georges Brateniers, especialista en modelatge de dispositius marins, o l'enginyer Piero Leondri, que es va encarregar del sofisticat sistema de comunicacions amb que es va dotar la nau-cocodril. Després de mesos de proves amb el model a la Woods Hole Oceanographic Institution (Massachusetts), al mes febrer de l'any 1999 Anton Clobarcks va viatjar fins al cor de l'Àfrica amb el prototip.

Es tractava d'una rèplica exacta d'un cocodril del nil, construït amb estructura d'acer i fibra de carboni. Estava dotat d'unes glàndules electròniques que alliberaven a intervals regulars una olor com la dels cocodrils, de la que se n'havia imitat la composició química. També disposava d'un sistema rudimentari de navegació, amb una hèlice insonoritzada per desplaçar-se lentament i uns compartiments inundables per facilitar l'emersió i la immersió. A la posició dels ulls s'hi havia instal·lat dues microcàmeres independents que permetien filmar en un angle de 270º i, en el lloc de les potes, unes minúscules rodes dentades li permetien desplaçar-se uns metres damunt la sorra. L'Anton es situava completament estirat dins d'aquella estructura, i amb les mans i la boca podia manipular els comandaments situats a la part davantera.

El lloc escollit va ser un afluent del Nil: el riu Atbara. Va aterrar a l'aeroport d'Addis Abeba i des d'allà es va dirigir per carretera cap el nord fins a Gonder, travessant dues vegades el Nil Blau. Llavors va seguir a l'oest en direcció a Al-Qadarif, ja al Sudan. El campament base quedava instal·lat el dia 3 de març a 240 kms al sud de Kassala. El projecte IX Ilion s'acostava al seu punt culminant.

No és difícil d'imaginar la impaciència que debia sentir en aquells moments l'Anton, però havien convingut que eren necessàries un mínim de 6 setmanes per habituar-se a la zona i observar les colònies de cocodrils més properes. Durant aquelles setmanes va realitzar diferents proves d'immersió, va posar a punt tot l'equipament i va romandre durant hores a l'aigua per tal d'impregnar-se de les olors característiques del riu. Finalment, el dia 22 d'abril de 1999 l'Anton Clobarcks, sota l'atenta mirada de la resta de l'equip que seguien les seves evolucions des del centre de monitorització a la Universitat de Michigan, va salpar en direcció a una colònia d'uns 30 exemplars de Crocodylus niloticus que havia observat riu amunt.

L'Anton va ser devorat immediatament, però queda en el nostre record la gesta d'un home ple d'entusiasme i perseverància, un exemple de dedicació a la consecució d'un somni irrealitzable.