Odissea a l'Anobii

Aquest és un dels darrers llibres que han passat a formar part de meva biblioteca. Es tracta d'una curiosa adaptació de L'Odissea d'Homer, reescrita amb un llenguatge més planer, amb il·lustracions i amb els capítols reordenats cronològicament, pensant segurament en un públic juvenil que s'inicia en la lectura dels clàssics. Precisament el vam vam comprar per interessar els petits de la família, després d'observar amb quina atenció m'escoltaven el dia que els vaig explicar l'episodi d'Ulisses i Polifem i com van repetir durant dies allò de «Ningú m'ha ferit!»

Un cop classificat mentalment el llibre i situat físicament en la prestatgeria, va començar la tasca de presentar-lo a l'altra biblioteca, la virtual. Jo utilitzo Anobii, no em pregunteu perquè. El cas és que el vaig donar d'alta i vaig pujar-ne la foto de la portada, que encara no hi era. Llavors el vaig voler etiquetar, però aquí van sorgir els dubtes. Poesia o narrativa? L'original és poesia, però aquesta adaptació és prosa. Posarem «Narrativa». L'he d'afegir als llibres etiquetats com a «Juvenil»? A mi m'ho sembla, però potser no era l'idea de l'autor. Li poso, que no està de més. I a «Novel·la»? Això ja seria excessiu, no? I dins de «Clàssics», on hi figuren les altres dues versions que tinc de L'Odissea? Uf, de moment no. Suposo que hi ha una forma estàndard d'etiquetar els llibres, però no en tinc ni idea. Llavors és quan se m'acudeix mirar la secció on es mostren les etiquetes que han utilitzat els altres usuaris que tenen el llibre. I allà és on la descobreixo, desafiadora, l'etiqueta que mai m'hauria imaginat: «No manga». «No manga»! Mentre jo em trencava el cap buscant les etiquetes més apropiades, algú havia descobert un sistema infal·lible de classificació: els llibres es divideixen en «Manga» i «No Manga». Era d'una simplicitat admirable, gairebé corprenedora.

Vaig dubtar uns moments, però finalment hi vaig fer click per a descobrir quins altres títols s'amagaven darrera aquell «tag». Davant meu es va obrir un univers literari sorprenent; allà, darrera el lacònic «No manga», s'hi ocultaven la Divina Comèdia de Dant, el Siddharta de Hess, L'Origen de les Espècies de Darwin, l'Alícia de Carroll... I el Fahrenheit 451 de Bradbury, el Mirall Trencat de Rodoreda i Els verbs catalans conjugats de Xuriguera! Vaig recórrer pàgines i més pàgines, però per més que vaig buscar no vaig poder fer trontollar ni un mil·límetre aquella classificació que ara es mostrava invulnerable. I és que, efectivament, cap d'aquells llibres podia ser catalogat com a «Manga». Inapel·lable.

Carnaval de Torelló 2010

Un clàssic per aquestes dates!

Biografies: Jashno Velashail

Jashno Velashail és probablement l'únic poeta que ha donat la literatura en nibshoks, l'enigmàtica llengua dels bshoqaios. Gairebé sense parlants, sense una gramàtica estandaritzada, sense diccionaris ni traductors especialitzats, la poesia en nibshoks resulta sovint inabastable, fins al punt que crítics de reconegut prestigi han arribat a afirmar que es tracta d'una «poesia creada per a ser escoltada, no pas compresa», i que el fonament de la seva força expressiva es troba en la seva sonoritat.

La preponderància de l'univers sonor enfront del tangible ha estat també una de les singularitats més apreciades en l'obra de Velashail, si bé alguns dels seus detractors han assegurat que sota la musicalitat dels seus mots s'hi amaga un poeta mediocre; el crític musical holandès Van den Budenmayer va dir que «la bellesa de la veu no el redimeix de la seva vacuïtat», en una de les crítiques més ferotges que ha patit l'autor bshoqaio.

Sigui com sigui, us presentem avui en exclusiva un dels pocs exemples d'obra traduïda -amb totes les reserves possibles- d'aquest autor maleït. Es tracta d'Evendik («Avancem»), un poema breu de l'any 1964 que algú -qui sap si el mateix autor- va situar sobre imatges uns anys més tard.



Ain jad je na îs im jad,
ain shoaishi je na îs im shoaishi,
ain vems je na îs im sems.
Na ishin lshaai vigaishs ims ekegesegv.
Lish yaizä evendik
sinsi shisashn lavsobmi.

Traducció aproximada: Un joc ja no és el joc, | un riure ja no és el riure, | un salt ja no és el salt. | No eren prou segurs els amagatalls. | Per això avancem | sense retorn possible.

Gorg Fer

No havia tornat al Gorg Fer des de que tenia onze anys. Llavors hi venia sovint, atret pel misteri d'aquelles aigües negres i tranquiles en les que s'hi emmirallava el cel. Deien que el gorg era profundíssim i traïdor, que molts s'hi havien ofegat en caure-hi. Jo buscava canyes prop del rierol que hi mena, per endinsar-les en les aigües fosques fins a tocar el fons. Però no ho vaig aconseguir mai. Ni tan sols aquella vegada que vaig lligar dues canyes amb joncs; em vaig estirar a l'herba de la vora del gorg i les vaig enfonsar fins submergir el braç sencer. Va anar de poc que no hi caic. «Potser el proper dia que vingui...», acabava pensant sempre quan refeia el camí de casa. Recordar aquells moments sempre m'ha engoixat pel perill inconscient que vaig córrer, però també m'ha fet sentir sovint l'excitació que acompanya els misteris d'infància que no hem resolt.

Avui, davant del gorg gairebé buit, s'esvaneix el secret. El petit rierol ja no pot omplir el clot, i l'aigua s'hi entolla amb desgana mostrant el fons pedregós que tant se m'havia ocultat. El gorg no era profund ni enigmàtic, només una bassa anodina vista amb ulls de nen somiador. Que ingenu he estat tots aquests anys! Voldria esborrar tots els records que conservo d'aquest lloc i no tornar-hi mai més. Agafo un còdol i el llanço amb ràbia al mig de la gorja escarransida.

Quan les aigües es tranquilitzen veig una cosa que brilla al fons, prop d'on reposa la pedra que acabo de llançar. No en distingeixo bé la forma, però veig reflexos de colors en l'aigua quieta que l'envolta. Prop d'on sóc hi ha unes canyes. En tallo una i intento arribar a l'objecte, submergint sense voler un peu dins l'aigua. No hi arribo. Busco una altra canya més llarga, o una branca de freixe o de vern que m'hi pugui acostar. Es fa tard, el sol es pon i encara he de fer el llarg camí de tornada. Desisteixo. Faig una última ullada al fons del Gorg Fer, ara plàcid i misteriós sota la llum del capvespre. Quan torno cap a casa penso «potser el proper dia que vingui...».

Retorn forçat

Fa cosa de dos anys i mig vaig escriure Plat petit, pinyó gran , un conte on explicava com, en arribar a l'escola del meu fill en bicicleta, descobria desconcertat que ell ja no estava a la cadireta del darrera. En aquell moment recordava haver vist un casc groc al riu que acabava de travessar, un casc com el que portava el meu fill i que em feia témer el pitjor. Fins aquí el resum.

Fa pocs dies, passant pel lloc on situava l'acció del conte, hi vaig descobrir això que veieu a la fotografia: un casc groc. Aquesta presència inquietant m'ha fet recapacitar. Reprenc la meva activitat blocaire, abans que la resta de contes no comecin també a perseguir-me.

Fum

Avui es compleixen cinc mesos des que vaig deixar de fumar. Portava uns vint-i-vuit anys fumant, que no és poca cosa. I s'ha acabat. No crec que sigui una heroicitat, però tampoc es pot passar per alt l'abast d'aquesta decisió, l'alteració dels costums que representa. D'un dia per l'altre has de fer sol totes les activitats, sense la il·lusòria solidaritat del cigarret encès. Ja no tens ocupats dos dits de la mà esquerra quan prens un cafè o una cervesa, quan condueixes, descanses, xerres, pasejes o llegeixes. Ni quan escrius. S'escriu més o menys quan es deixa de fumar? Encara no ho sé. I no és fàcil trobar en la literatura personatges passant per aquesta situació i que puguin servir de guia. Aquest estiu n'he trobat dos exemples, el primer d'Imma Monsó (Lleida, 1959):

«El tractat avançava, doncs, per bon camí, o potser caldria dir carretera ja que darrerament, des que no fumava, les idees se li presentaven així: venien per una carretera llarga i platejada que travessava un desert calorós i esquitxat de serps, dintre d'enormes camions lluents.»
(del conte La Contrasenya dins del recull Millor que no m'ho expliquis)

I el segon d'Haruki Murakami (Kioto, 1949)

«-Només puc pensar en fumar. En prou feines dormo, i quan dormo tinc malsons. Vaig restreta. No puc llegir, no puc escriure ni una ratlla.
-És el que li passa a tothom que vol deixar de fumar. Almenys al principi -vaig explicar-li.
-Oi que és fàcil fer comentaris quan es tracta dels altres -em va engaltar-. Tu no has fumat ni un sol cigarret en tota ta vida.»
(de la novel·la El meu amor Sputnik)

Així doncs, per al protagonista del conte de la lleidatana el deixar de fumar ha estat positiu, les idees li arriben a carretades (o a camionades) i l'obra avança. A Sumire, la protagonista de l'obra del japonès, les coses no li van tant bé i, tot i que unes línes més avall reconeix que el deixar de fumar només és una excusa, no li ha reportat cap benefici creatiu. Cultura mediterrània versus sabiesa oriental? Avancem i ja veurem.

Aprenents

A primera vista pot semblar que la feina d'acompanyant del conductor no requereix cap ensinistrament especial. Res més lluny de la realitat. De la mateixa manera que el conductor ha de passar uns exàmens teòrics i pràctics que confirmin la seva preparació, la tasca de l'acompanyant, per bé que més fosca i abnegada, també precisa d'uns coneixements específics. Penseu si no en com n'és d'important, quan esteu conduint, el seu capteniment reservat quan la segona rasca per haver-la entrat precipitadament, com ha de prémer amb fermesa però amb discreció el seu pedal imaginari quan apurem una frenada o el to que ha d'emprar per fer-nos notar, amb els eufemismes que calgui, que estem a punt de saltar-nos un stop. Al mateix temps, poques coses agraeix tant un conductor com la solidaritat del seu copilot quan s'escridassa amb un altre conductor que li ha pres la plaça d'aparcament. És natural, doncs, que l'acompanyant novell també denoti la seva condició amb la clàssica 'L' durant el període d'aprenentatge. Que ningú neix sabent-ho tot!

Frases famoses o que haurien de ser-ho

«If you don't put me upside down over Marilyn,
I'll haunt you the rest of my life»

Si no em poses de cap per avall sobre la Marilyn,
et perseguiré la resta de la meva vida


Enceto aquesta nova secció de Frases famoses o que haurien de ser-ho amb les cèl·lebres paraules que Richard Poncher, propietari del nínxol situat sobre el de la Marilyn Monroe, va dirigir a la seva dona Elsie abans de morir. Sembla que l'home no tenia cap intenció de descansar en pau.

El dominguero marí

O com embarrancar a 30 mts de la platja. I no, no hi havia hagut cap tempesta.

Diaris de bicicleta. 2

L'aranya

Avanço per la carretera de Sobrestany cap a Les Dunes, prop del castell de Montgrí. És una pujada llarga i tediosa que ja he fet altres dies, per un camí ample a recer dels pins. Tota la muntanya està tallada al trànsit pel perill d'incendis, només els ocells i el meu pedalar monòton trenquen el silenci. Fa quinze minuts que pujo amb la mirada fixa a les pedres del camí, uns dos o tres metres davant meu.

De sobte noto unes pessigolles al braç esquerre. Em miro el canell i hi descobreixo una aranya, negra amb puntets vermells i de mida mitjana. Ja ha fet dues tirades de fil entre el meu braç i el manillar i ara està suspesa enmig, potser esperant que una embranzida la porti de nou a un extrem de la teranyina per a continuar la seva tasca. Sense deixar de pedalar agafo el fil d'on penja amb el polze i l'índex de la mà dreta, me l'acosto per observar-la més de prop i finalment la deixo caure a la vora del camí. Em meravella que un aràcnid, probablement dotat de sensors sofisticadíssims, no disposi d'un sistema per detectar que un dels punts d'ancoratge de la teranyina que intenta filar és en realitat l'extremitat d'un mamífer viu i en moviment.

Llavors em penedeixo d'haver impedit a l'aranya acabar la feina; hauria estat una prova irrefutable de la indolència del ciclista, com aquell immortal de Borges a qui un ocell li niava al pit. I sempre és millor ser suport d'una teranyina que no tenir formiguers als narius o un rusc a l'aixella.

Diaris de bicicleta. 1

Alba

Tinc per costum no posar el despertador els dies que vull fer alguna ruta en bicicleta. Simplement em desperto, miro el rellotge i si l'hora és més o menys l'apropiada segons un càlcul que té en compte arbitràriament paràmetres com l'hora que me'n vaig anar a dormir, la llum que entra per la finestra o l'estació de l'any, em vesteixo i marxo.

Dos quarts de set, fins i tot per a un matí fresc de juliol empordanès, em sembla massa aviat, però no puc resistir la temptació i m'acabo llevant. Prenc un esmorzar lleuger -un croissant i un cafè- i em disfresso de ciclista. No és fins que estic a punt de sortir que m'adono que no són quarts de set, sinó de sis. Ja em semblava que era molt fosc! Encara no sé on aniré, però sí que tinc clar per on començar; pujo a la btt i tiro cap el mar.

Com que encara és fosc decideixo travessar Riells i L'Escala pel passeig marítim. Veig gent allargant la festa a la platja, cambrers esmorzant, parelletes a les roques... En bicicleta només trobo alguns treballadors subsaharians i magrebins camí de la feina i que em miren una mica sorpresos. El cel està pintat en tons pastel, del blau al rosa.

Camí dels Aiguamolls, un cop ja he travessat l'Escala, veig el sol emergint poderós per Cap Morfeu. No hauria pensat mai que tornaria a veure sortir el sol. No ho dic, és clar, en sentit figurat sinó literal; no tinc memòria de l´última vegada que vaig matinar tant. I no és per falta de ganes, que de matiner en sóc molt. Però sempre em fot la son.

Bestiar

L'Antonio, el ganadero, escoltava amb el cap baix la remor sorda que s'estenia per la plaça. Contra tot pronòstic, el toro havia errat l'escomesa i el torero, de chicuelina, s'havia escapat il·lès per tercera vegada. Amb les mans recolzades als genolls el diestro panteixava sense deixar de fitar el toro, que també semblava encomanar-se de la impaciència del respectable. Una nova envestida de l'astado va ser seguida des de la graderia amb un brogit, que es transformà en cridòria quan a mitja carrera executà magistralment un parell de fintes que frustraren el recorte del torero. Aquest cop no hi havia escapatòria i Surpante, el retinto cornigacho de més de sis cents kilos, va clavar la banya esquerra entre les costelles del peceño i el voltejà amb elegància. La bella factura del farol va ser recompensada per la concurrència amb forts aplaudiments. Des del toril, L'Antonio observava de reüll l'entusiasme de la plaça mentre el matador arrossegava la figura inert del torero cap el centre del redondel. Per un estrany cop de sort l'última faena havia estat un èxit i els espectadors -pocs- marxaven amb discreta satisfacció. El ganadero s'eixugava la suor del front.
- Encara hem salvat la tarda -li va dir El Langostino, un alguacilillo entrat en anys que ja n'havia vist de tots colors.
- Ha anat just -va respondre l'Antonio sense mirar-se'l. L'orquestra interpretava el darrer pasdoble, indolent i letàrgic.

- Antonio, això no funciona.
Qui parlava era Felipe, l'apoderado de Surpante. Ni l'actuació magistral a última hora del seu maestro havia pogut esborrar la preocupació que duia dibuixada a la cara des del primer lance de la tarda.
- Doncs jo ja no sé què més fer -va respondre el criador arronsant les espatlles.

L'Antonio formava part d'una vella nissaga de ganaderos. Havia viscut de molt jove la lenta transformació de la fiesta, quan la pressió dels antitaurins va acabar per fer desaparèixer les corridas. Poc a poc, el sector es va anar refent gràcies a la cria i engreix de toreros braus, una espècie d'homes -si se'n podia dir així- especialment ensinistrats per ser lidiats per toros. Els toreros no existirien sense la fiesta, com no es cansaven de repetir el defensors d'aquesta activitat lúdica, i vivien una vida regalada fins que eren abocats a la plaça. Durant la llarga instrucció aprenien a ignorar el dolor -de fet es deia que n'eren insensibles- i es feien àgils i veloços. L'Antonio era un mestre en la seva feina i gaudia d'un merescut prestigi per la bravura del seu bestiar, un bestiar que no podia tenir una recompensa més digna que aquella dança de la mort carregada d'art i simbolisme. Alguns detractors d'aquest espectacle argumentaven amb vehemència que no era una festa tradicional, però l'Antonio els solia respondre que aquesta era una qüestió que es resoldria amb el temps.

El ganadero i l'apoderado van creuar les seves mirades. Tots dos sabien molt bé quin era el principal problema de la fiesta: l'habilitat en burlar els toros que havien anat adquirint els toreros amb la ràpida millora de la raça havia fet que les corridas fossin cada vegada més llargues i ensopides, fins al punt que algunes tardes cap torero havia resultat cogido. Veus autoritzades havien expressat el seu malestar per la situació que havia creat la nova llei que regulava el sector, tant per l'abolició d'algunes pràctiques que redundaven en una major vistositat de l'espectacle -com el costum de trencar alguns dits dels peus del torero per evitar-ne la fugida desesperada o escampar trossets de vidre després d'esmicolar unes quantes ampolles d'anís del Mono- com pels preceptes d'obligat compliment que introduïa. Entre aquests darrers havien resultat especialment polèmics l'obligatorietat del dejuni de tres dies (un intent per evitar que, si el torero era esbudellat, la pudor de merda se sentís des dels últims palcos i molestés a les senyores) i la cordectomia, si bé cal dir que en aquest cas hi havia certa unanimitat per la repulsió que provocaven en molts aficionats els crits esfereïdors dels toreros en ser empitonats. En alguns països sudamericans la cordectomia no era obligatòria, motiu pel qual els aficionats d'aquells territoris eren majoritàriament considerats bàrbars.

- Aquesta llei acabarà amb la fiesta -es va queixar l'Antonio.
- Ens hem de moure abans no sigui massa tard -va respondre l'apoderado. La Faria li penjava derrotada a un costat dels llavis, però els ulls li brillaven amb malícia. l'Antonio no era tan optimista.
- No hi tenim res a pelar, Felipe, aquí no hi ha buits legals. La llei és molt clara: no es pot utilitzar cap sistema per amansir els toreros o dificultar-ne la mobilitat. I els molt cabrons cada dia corren més.
El Felipe va fer una llarga calada a la Faria, que es va hissar orgullosa per efecte de la succió. Llavors va deixar que el fum, expulsat amb parsimònia, acompanyés la seva resposta:
- Corren molt perquè són adults.

El refugi

Estalviar-se els articles és un bon recurs quan es disposa d'un espai limitat per encabir-hi una frase. No és el cas d'aquell cartell, on l'absència d'articles, conjuncions i proposicions sembla més aviat destinat a fer el missatge tan confús com sigui possible. És un refugi per a perdius? O són els caçadors els que disposen aquí d'un lloc segur on caçar impunement? Per comprovar-ho vaig decidir donar-hi un tomb, però no hi vaig descobrir res d'especial; estava ple de merdes de gos com a tot arreu.

L'especialista

Com que qui més qui menys tots treballem en tensió, només era qüestió de temps que alguns s'hi especialitzessin. Contracteu algun d'aquests treballadors i veureu com els rellisquen frases com "tot això ha d'estar per demà", "fins que no acabis no cobres" o "he sentit dir que tres-cents se'n van al carrer".

Avís

Ja sabem que els talls de circulació són força empipadors, però si a més ja t'avisen de que poden adquirir dimensions gegantines és com per posar-se a tremolar. Sort n'hi ha de l'escletxa a l'esperança que ens deixa aquest "intermitents"; potser a mi no m'arreplegarà el tall.

I tot plegat per dir que aquest meu blog pateix del mateix mal...