El far. Capítol 2

02 d’abril 2008

EL CAMÍ DE L’EST

Ve de El far: capítol 1

Van anar passant els dies. Amb totes les provisions i aparells endreçats l'única feina que em quedava era observar les colònies de petrells, albatros i coloms antàrtics, tasca en la que ja tenia experiència i que em suposava molt poc esforç.

En un matí inusualment assolellat, poques setmanes després de la meva arribada, vaig decidir intentar la travessa des del final del camí de l'est fins a la platja del sud, on començava el camí del far. Val a dir que els dos camins no sols no estaven units, sinó que recórrer aquella distància era la travessa més llarga que es podia fer a l'illa atenent que, si la comparem a un triangle rectangle, la distància entre els dos extrems dels camins equivalia a la hipotenusa. Em vaig preparar la motxilla amb menjar per a tot el dia, una manta, aigua en abundància i vaig emprendre la marxa.

La baixada pel camí de l'est era una passejada agradable, amb un pendent constant sobre roques polides i prats d'herba fina. Al final del caminet, sense ni aturar-me, vaig girar cap el sud, en direcció a un petit bosc al rabeig del mar. Allà els arbres eren més alts i atapeïts que els de l'oest i hi avançava amb certa dificultat. De sobte vaig sentir un so de branques trepitjades. Gairebé sense temps per sobreposar-me de l'ensurt em vaig trobar davant la criatura més extraordinària que he vist mai.
- Què... què ets tu?
Aquell estrany ésser em mirava de fit a fit. Devia fer un metre i setanta centímetres d'alçada, i tenia la forma i les faccions d’un enorme rosegador. El pelatge d'un marró vermellós i la cua eren com d'esquirol, potser el morro menys prominent. Però encara no s'havien acabat les sorpreses.
- Visc aquí - em va respondre. Havia d'estar somiant. Sense saber què dir ni què fer, em vaig quedar allà immòbil observant aquella criatura impossible. Ella també m'observava, però com que tenia els ulls molt separats havia d'anar girant el cap a un banda i a l'altra per mirar-me.
- Tu ets el faroner, oi que si?

Sense respondre, confús i desconcertat, vaig girar cua cap al far. Durant tota la tarda no vaig parar de donar-hi voltes i aquella nit gairebé no vaig poder aclucar l'ull.

L’endemà ben de matinada ja marxava pel caminet de l'est amb un qüestionari a la butxaca que havia estat preparant per no deixar-me cap dubte sense resposta. No em va costar gens trobar de nou la bèstia parladora - més aviat em va semblar que m'estava esperant - i un cop la vaig tenir al davant vaig desplegar parsimoniosament el full on havia anotat i numerat degudament de l'u al 56 totes les preguntes.
- Primer: com és que parles català? - vaig deixar anar intentant donar a la meva veu un to neutre, com si es tractés d'una entrevista de feina. La criatura no es va immutar:
- Què té de dolent?
- No té res de dolent, però aquesta és una illa remota molt lluny de Catalunya.
- Tu també hi ets.

Era cert. Segurament no havia plantejat bé la qüestió. Vaig passar a la següent.
- Segon: de què t'alimentes?
- De faroners en pots estar segur que no - va contestar ràpidament, emetent un so raríssim que vaig interpretar com a un somriure. No anàvem bé.
- Tercer...

Vaig seguir així fins a la desena pregunta, quan em vaig adonar definitivament que no hi havia res a fer: la bestiola era molt llesta i s'escapolia amb habilitat de totes les respostes que em poguessin donar alguna informació. Semblava, això si, que era l'única habitant de l'illa.

- Ja no em vols preguntar res més? - va dir-me amb to de veu entre burleta i compassiu. Vaig repassar amunt i avall les preguntes que restaven i no en vaig trobar cap d'adient en aquelles circumstàncies.
- Doncs a mi si que m'agradaria fer-te'n una.
- Digues - vaig dir finalment derrotat.
- Com et dius?

Avergonyit i enfadat amb mi mateix per no haver pensat en fer aquella pregunta tan simple, tan elemental en les normes de cortesia, vaig respondre abaixant el cap:
- Em dic Andreu. I tu?
- Jo em dic Meritxell.


Següent capítol: PARAULES

El far. Capítol 1

31 de març 2008

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’adquirir en una llibreria de vell i antic de Barcelona un exemplar prou ben conservat del Manual del Torrero de Faros, d’Amando Torres Mayans. Quina no va ser la meva sorpresa quan al obrir-lo, ja còmodament assegut a la meva butaca de lectura del saló de casa, un sobre que contenia uns fulls manuscrits va aterrar suaument a la meva falda. Per bé que es tractava d’un paper extremadament prim i lleuger, encara ara no puc comprendre com van poder passar desapercebuts tant al llibreter com a mi mateix, que vaig estar fullejant-lo una llarga estona dempeus a la llibreria mentre valorava la conveniència de fer una despesa tan important.

Sigui com sigui, poso a la disposició de tot el públic en general el contingut complet del manuscrit excepte el nom del remitent, per raons òbvies. Per facilitar-ne la lectura m’he permès la llicència de dividir-lo en capítols que aniré publicant successivament. De la resta no n’he tocat ni una coma.

CAPÍTOL 1: L'ILLA

A la meva arribada a la Comandància de Marina de Puerto Aysén el capità Ramosillo m’abraçà efusivament, desatenent el protocol. El vell capità, per qui sentia un gran afecte després d'haver servit sota les seves ordres durant dos anys a bord del mercant San Juan del Salvamento, em va comunicar que arribava massa aviat i que em reservaria una habitació a l'Hotel Plaza, a l'espera del dia assenyalat per prendre possessió del meu càrrec. També em va fer saber que el far que m'havia estat assignat en realitat era automàtic, que feia molts anys que estava deshabitat i que la meva missió principal seria la de recopilar informació sobre l'abundant colònia d'aus marines que poblaven l'illa. Hauria de fotografiar els ocells, observar les nidacions i omplir diàriament uns formularis que em serien lliurats degudament abans de la meva marxa. "Trate bien a los pajarracos", em digué rient, "serán su única compañía durante el próximo año".

Un cop solucionats uns petits problemes burocràtics d'últim moment, el dia 7 de gener a les 6 en punt del matí la fragata General Granero que m'havia de portar a l'illa deixava a popa la badia de Puerto Chacabuco i s'endinsava en les gèlides aigües del Pacífic Sud. Des del pont, i sota l'atenta mirada dels mariners burletes que imitaven el grallar d'ocells cada cop que em veien, observava el pas plàcid dels núvols platejats sobre l'horitzó, ignorant els extraordinaris successos que s'aproximaven i que havien de canviar per sempre la meva vida.

La fragata va trigar encara tres dies en fondejar l'illa. Era més gran del que m'havia imaginat. Al nord, uns altíssims penya-segats coronats pel far trencaven les ones que s'hi estavellaven amb violència, mentre al sud s'hi estenia una platja de sorra gruixuda i grisenca. Entre un punt i l'altre, en un llarg pla inclinat semblant a un vaixell enfonsant-se per la proa, milers d'aus marines cobrien les roques esmolades.

Em vaig quedar observant les maniobres dels mariners, carregant farcells al bot fins a la platja i d'allà fins al far. Finalment va arribar el meu torn i vaig ser desembarcat a la platja, amb les meves dues maletes atrotinades i un paraigües que havia comprat en una escala a Montevideo no sabia ben bé per què. Vaig enfilar la pujada al far per un caminet colgat d'herbes, però encara no havia fet uns centenars de metres que va aturar-me un grallar estrany. En girar-me vaig sentir el riure dels mariners que remaven allunyant-se de l'illa; un d'ells s'havia posat dret al bot i seguia grallant mentre em feia adéu amb la mà.

El camí ascendia fins al far en pendents que tant aviat eren suaus com abruptes, creuant boscos d'arbres rabassuts i vinclats pel vent, prats diminuts i rocams inhòspits que algú havia reblit feia molt temps. Durant tot el recorregut tenia el far al davant, com si el seu emplaçament hagués estat triat més per servir de guia al caminant de l'illa que als vaixells que passaven discretament a moltes milles de distància.

La meva nova llar era una estructura troncocònica de maons vermells rematada per una garita de ferro, amb una casa-habitació blanca de dimensions molt reduïdes adossada a l'est. Al mig de l'única estança els mariners hi havien amuntegat totes les caixes i farcells. A la meva dreta, rere una porta minúscula, una escala de cargol ascendia fins a la garita.

El far es trobava al punt més elevat de l'illa. Des d'allà podia dominar tota la terra ferma que m'envoltava, des de la platja als penya-segats atapeïts d'aus que no paraven de xisclar i cap a l'est, on un altre caminet que tot just ara descobria menava al mar en un pendent suau esquitxat d'uns arbusts tan secs que el vent només aconseguia fer-los vibrar. Però malgrat la placidesa d’aquell paisatge no va ser fins que vaig veure la fragata salpar que vaig sentir sadollat, per fi, el meu desig de desemparança i soledat absoluts.

Següent capítol: EL CAMÍ DE L'EST

Els Compassos Màgics

16 de març 2008

Conte infantil en imatges.



Els Compassos Màgics dormen a les seves caixes

Poc a poc es desperten...

... i surten de les caixes.

Comença el Ball dels Compassos Màgics.

S'ho passen molt bé.

Ja us he dit que eren màgics!

Se'n tornen al llit.

Bona nit Compassos Màgics!


La versió completa a Photoblog.

Saviesa

02 de març 2008

La meva tieta Mercè era soltera i estava a càrrec del seu pare, el meu avi Frederic. També cuidava sovint al meu cosí Jaume, perquè era de naturalesa malaltissa i els seus pares tenien jornades de treball molt llargues.

En Jaume era un belluguet i un animalot, així que quan al matí l’avi Frederic se l’emportava a passeig la tieta patia que no se li escapés de la mà i engegués a córrer.
- Mira Jaume - li deia a cau d’orella abans de sortir de casa – l’avi és molt vell i no s’hi veu gaire. Tu agafa’l ben fort i vigila que no vingui un cotxe i ens l’atropelli.

D’aquesta manera sortien tots dos de casa agafats de la mà, l’avi procurant que no se li escapés el dimoniet i el nen, amb els guants, la gorra, la bufanda i l’abric cordat fins al coll, investit d’una responsabilitat ineludible envers aquell vell amb ulleres i caminar vacil·lant.

L’estratagema va funcionar durant anys i sembla que l’avi Frederic no va sospitar mai res:
- Cada vegada que hem de travessar un carrer – deia - se m’arrapa com una paparra i només fa que mirar a banda i banda que no vingui cap cotxe. ¡No havia vist mai un nen tan acollonit!

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

06 de febrer 2008

A petició del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com), és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions en aquesta entrada. Animeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.

Aquest és el fragment que em correspon:

«El malson acudí com cada nit, tossut, amb una perseverança malaltissa, i fins i tot diria que més cruel que mai, enfadat pel fràgil intent de despistar-lo. La situació és desesperant i, a poc a poc, em minva la moral.»

Carnaval de Terra Endins - Torelló 2008

03 de febrer 2008



Les fotos aquí.

A l'atac!

21 de gener 2008

Ja tinc bloc on publicar els contes que perpetro, perfil a YouTube per als meus videos, a FilmAffinity per a les pel·lícules que veig, a Last.fm per a la música que escolto i des d'ahir un Photoblog per a les meves fotografies. Hi esteu convidats si no teniu res millor a fer.




PD: Seguint amb el meu pla maquiavèl·lic per apoderar-me del món (¿?) la pròxima fita hauria de ser una llibreria virtual tipus Anobii, però no en trobo cap on no hagi d'entrar manualment tots els llibres en català. Si en coneixeu alguna ja m'ho fareu saber...

Xarop per a la tos

16 de gener 2008

Ella respira pausadament a certa distància darrera meu, però intueixo que no dorm. Quan es gira cap a mi i em passa la mà freda per sota el pijama em mantinc immòbil, intentant encara agafar el son. Lentament s’obre camí cap el pit deixant lliscar els dits separats per la meva pell, i quan hi arriba m’estreny amb força deixant-me sentir els seus pits a la meva esquena. És el senyal, ja ho sé. És tard i estic cansat, però no m’atreveixo a dir res. S’entreté una estona pessigant-me els pèls i acariciant-me els mugrons abans que la seva mà recorri el camí invers, cap al ventre. Encara tinc l’esperança que si retira la mà podré dormir, però després de descriure uns quants cercles al voltant del meu melic travessa la goma dels pantalons.

Em ressegueix els plecs de pell del baix ventre. Resignat, intento concentrar-me en el tacte de la seva mà, ara tèbia, recorrent-me dolçament. Sento cada un dels seus moviments i la seva respiració profunda i l'aire càlid i humit al meu clatell. Sento que m'estima i em desitja, i que no vull decebre-la, però no aconsegueixo deslliurar-me de tots els maldecaps que se m'amunteguen al cervell. Per uns moments noto excitació, tan fràgil i indecisa que s'apaga amb un inoportú estossec de la petita que dorm a l'habitació del costat. Intento allargar la meva mà cap a les seves cuixes mentre intensifico els esforços per no pensar en la feina, amb tanta energia que l'únic que aconsegueixo és posar-me més nerviós. De moment encara juga amb els pèls púbics, però sé que en qualsevol moment allargarà la mà oberta i només trobarà un tros de carn flàccida com la que ens hem descongelat per sopar. Estic perdut.

Quan la nena es posa a plorar i ella se'n hi en va corrents llençant-me els llençols al damunt respiro alleujat, i no és fins que em vull posar bé el pijama arrugat que noto sota els pantalons una esplèndida, grandiosa, exuberant erecció.


···

No sé perquè em costa tant dormir. Potser és perquè m'hi escarrasso tant intentant-ho que em poso nerviosa. O potser es perquè estic sola al llit. No, no és cert: ell també hi és. No sé com he pogut pensar que estava sola si l'escolto respirar al meu costat. Per uns moments em sento culpable i em giro cap a ell per abraçar-lo, però finalment només m'hi acosto procurant acoblar-me a la seva posició.

No es mou, però sé que tampoc dorm. Gairebé instintivament esmunyo la mà per sota el seu pijama, com buscant aixopluc. Té la pell molt suau, sempre ha estat així. La recorro una estona amb la mà estesa per copsar-ne el plecs amb la punta dels dits, fins al pit. M'hi arrambo una mica més buscant escalfor, fins a tocar el seu clatell amb el nas. Li fa una olor estranya que em recorda el xarop per a la tos que es pren la petita. És en aquest moment, no sé perquè, que em pregunto quan vaig començar a deixar d'estimar-lo. Quan noto que les llàgrimes em pugen als ulls respiro profundament per amagar els sanglots.

Ara, amb la mà tan a prop del seu cor, em sento com si l'estigués traint. L'allunyo ràpidament en direcció al seu ventre flàccid i m'hi entretinc una estona, intentant recordar com n’era de ters abans. Busco desesperadament una relació entre aquesta massa inestable sota la meva mà i aquest amor que agonitza, però m'espanto en no trobar-la i travesso els pantalons del pijama buscant aixopluc, encara. M'adono que ha estat un error i que ell pot interpretar com a desig la meva fugida, però ja és massa tard. Ja és massa tard per a tot. Estem perduts.

La petita comença a plorar i me'n hi vaig corrents. La trobo asseguda al llit, amb llàgrimes que li regalimen per les galtes. Ja entre els meus braços, fràgil i tendra, li parlo a cau d'orella per consolar-la; "no ploris, que despertaràs el pare".

Monstres tendres

05 de gener 2008







Ja fa temps vaig dedicar a un conte a una d'aquestes bestioles entranyables de Patricia Piccinini, a qui vaig batejar com a Krootza. Avui uns quants més.

Haiku

27 de desembre 2007

Trocets de vidre
sobre les branques nues
al matí d'argent.




Bressolat pel vent
en la tarda daurada
el bruc tremola.



Vida suspesa
en la nit d'atzabeja;
lluna de gebre.



Sequera

16 de desembre 2007

L'indicador oficiós del nivell d'aigua de la Catalunya Central assenyala problemes.







Fotos d'una qualitat lamentable preses a Sant Romà de Sau amb la càmera del mòbil. És el que hi ha.

Beirut

24 de novembre 2007

Ajagut al sofà després de l'enèsima borratxera, el jove músic - només setze anys - feia plans per a la propera nit de festa, una més de les moltes nits de farra des de que havia acabat els estudis a l'institut de Santa Fe i se n'havia anat a Itàlia. Quan es va acostar a la finestra per prendre una mica l'aire va sentir una banda de carrer que interpretava una música que fins llavors li era desconeguda. Fascinat per aquell so de trompetes, clarinets, mandolines i trombons va baixar corrents les escales de l'apartament i, després d'escoltar amb delit als músics serbis, va decidir anar-se'n amb ells.

Aquesta és més o menys la història real de Zach Condon (Santa Fe, 1986), guitarrista, trompetista i líder de Beirut, la banda autora de dos àlbums - fins ara - absolutament genials: The Gulag Orkestar (Ba Da Bing, 2006) i Flying Club Cup (4AD, 2007).

No cauré ara en l'error de fer una crítica musical. Ni en sé - de seguida se m'acaben els adjectius - ni disposo de coneixaments suficients per valorar les influències d'un tipus de música, la de l'Europa de l'est i tradicional balcànica, que m'és molt poc coneguda - bàsicament per el Boban Markovic de les pel·lícules de Kusturica i poc més. Així que aquí ho deixo... i a esperar el tercer treball de'n Zach!


Beirut - Postcards from Italy



Beirut - Nantes

Bobor

25 d’octubre 2007

Càmera super 8Avui l’he vist. Era ell, n'estic segur: en Bobor. L'he reconegut al moment, malgrat el anys que han passat des de l'última vegada que el vaig veure. Al matí la meva dona m’havia donat la notícia que esperàvem un fill i havia decidit anar a peu a la feina. Passejava distretament la meva felicitat pel Passeig de Gràcia quan m’he aturat a Vinçon i l’he vist reflectit al vidre de l'aparador. M'he tombat de seguida cap a ell, però només he estat capaç d’exclamar ¡Bobor! i seguir-lo amb la mirada mentre s’allunyava carrer avall. De tant en tant es girava cap a mi i em mirava sorprès i una mica espantat, fins que se l’ha empassat la riuada de gent.

Pensant-ho amb calma, és lògic que no s’hagi aturat: evidentment ell no es deu dir Bobor. Recordo que el nom li va posar la meva germana petita en un d’aquells moments d’inspiració ingènua que tenen els nens. A tothom li va fer gràcia i va quedar batejat sense més discussió.

Inevitablement, la trobada inesperada d’avui m’ha portat a recordar les tardes de diumenge de la meva infantesa, quan ens reuníem tota la família davant la pantalla per veure les pel·lícules en súper 8 filmades pels meus avis i pares durant les vacances, o les imatges preses a corre-cuita durant les sortides de cap de setmana. Els grans seien al sofà i els petits ens ajèiem a terra, amb una bona llesca de pa i una presa minúscula de xocolata. Quan començava la pel·lícula tothom callava i per uns moments només se sentia el so del projector. A mida que passava l’estona els comentaris, que primer es feien a cau d’orella, s’anaven fent més evidents. Llavors començaven les converses, després els acudits, les bromes i venien els somriures a acompanyar-nos en la foscor de la saleta. Però el moment més esperat per tots, el que era saludat amb crits d’alegria i rialles desfermades de grans i petits era sense cap mena de dubte l’aparició d’en Bobor.

Però ¿qui era en Bobor? Ningú ho sabia, però per algun misteri indesxifrable aquell personatge apareixia, en un moment o altre, en totes les pel·lícules familiars. Se’l veia creuant un carrer darrera els pares aquell matí filmat a Camprodon, es mostrava fugaçment davant el salt d’aigua de Sant Miquel del Fai, passava caminant tranquil·lament darrera nostre a la platja de Sant Pere Pescador i se’l veia pescant damunt d’una pedra mentre agafàvem crancs al riu Fornés. En una escena molt celebrada apareixia just al costat de la meva àvia en una parada de fruita al mercat de Vic, i en una altra pel·lícula es passejava amb pantalons curts i ulleres de sol pel teatre romà de Mérida. També tenia aparicions estel·lars a la pel·lícula del viatge dels meus avis a Avila i a la que van fer més tard a Galícia. Se’l podia veure assegut a les escales de la catedral de Palma en el viatge de nuvis dels meus pares i dinant a la taula del costat en una sortida que vam fer tota la família a Montserrat. La seva misteriosa aparició sota la torre Eiffel va provocar certa controvèrsia al principi, perquè era una imatge llunyana i no es distingia bé, però amb el temps vam acabar donant per segur que era ell. En canvi, la seva imatge amb una camisa estampada i pantalons de pota d’elefant interposant-se entre la càmera i la meva mare davant el Coliseum romà era tan nítida que no deixava lloc a cap dubte, i els crits de ¡Bobor, Bobor! ja en l’instant abans que aparegués es devien sentir des de tot el veïnat. Quan projectàvem una pel·lícula inèdita estàvem més pendents d’apresar la seva imatge que de veure’ns a nosaltres mateixos.

Ara que vaig estirant el fil de la memòria torno a recordar el dia en que Bobor va adquirir el seu nom, i amb ell la condició de membre virtual de la família. Era una filmació que havia fet el meu avi un matí de dissabte, a l’estiu, en que els meus germans i jo saltàvem i rèiem anant d’una atracció a una altra al Tibidabo. Ja l’havíem projectat vàries vegades sense descobrir-hi la presència del personatge misteriós i havíem acabat acceptant, paradoxalment, que aquella pel·lícula era una raresa. Però en una de les projeccions, mentre veiem el llarg pla d’un autòmat que endreçava peces en uns calaixos protegit per una vitrina, la meva germaneta el va descobrir en el reflex del vidre: s’estava allà dret amb el braços creuats, just darrera meu, embadalit com nosaltres per la destresa mecànica del giny. ¡Bobor!, va cridar. El reflex de la pell pàl·lida del rostre eixut, la boca oberta deixant entreveure unes dents petites i fosques i els ulls enfonsats li donaven un aire d’espectre que em provocava angoixa i por. Instants després, en un gest que semblava que només jo podia percebre, en Bobor em posava la mà tendrament damunt l’espatlla i tots els meus temors s’esvanien.

Creixem, i en créixer aprenem a classificar tot allò que recordem. Mecànicament, com l’autòmat del Tibidabo, encabim la infantesa en una capsa empolsinada mig oblidada a les golfes, desem els amors de joventut a la calaixera de l’habitació tancada i els records de maduresa en un prestatge del menjador. Descuidadament, deixem els records recents sobre el moble del rebedor, al costat de les claus del pis. I esperem, esperem legítimament que sigui aquest un ordre immutable, que trobarem tot allò que hem estat allà on ho hem deixat i que res ni ningú ho alterarà. Però ara en Bobor , qui sap si empès per una naturalesa massa descarnada i etèria, havia obert la capsa empolsinada de les golfes i havia deixat sortir les rialles d’aquells nens feliços a la platja, les converses incomprensibles a la barberia de l’Aleix, les costellades a la vora del riu, el so de la siringa de l’esmolet i el virolet dels diumenges a la plaça del poble. Fos mortal o somni, humà, déu o espectre, havia viatjat pels compartiments de la memòria, saltant sobre el temps i travessant móns que fins ara creia estancs per aterrar sobre el moble del rebedor.

Avui mateix aniré a comprar una càmera; vull tenir-ho tot a punt per quan neixi el meu fill.

Pell de guepard

24 de setembre 2007


«Has de venir urgentment, he de parlar amb tu»

La meva tieta estava molt malalta, així que vaig conduir els pocs quilòmetres que em separaven de casa seva a tota velocitat. Recordava la mala impressió que m’havia causat el seu estat de salut a la darrera visita, feia un parell de setmanes.

Em va obrir la porta la Maria, una jove que li feia companyia a les tardes. Ja se’n anava.
- Ha arribat el seu nebot, Mercè. Me’n vaig - va cridar mentre es posava la jaqueta.
- Com està? - vaig preguntar-li en veu baixa. La Maria va estrènyer els llavis i va fer que no amb el cap.

Em vaig apressar a pujar les escales fins a la seva habitació. S’estava asseguda al balancí que tenia davant la finestra, banyada per la llum ataronjada del capvespre tardorenc. Després dels petons i les salutacions em vaig asseure a la cadira que quedava buida davant seu.
- Fas prou bona cara. M’havies espantat, per telèfon.
- Et sembla que faig bona cara per aquesta llum que entra de fora. La veritat és que no em trobo gaire bé.
- Deu ser això - vaig respondre somrient mentre em girava cap a la finestra. El núvols havien format grumolls vermells al voltant del sol que es ponia. A la pomera del jardí ja gairebé no li quedaven fulles i al terrat hi havia una fila de testos buits que semblaven els merlets d’una fortalesa abandonada.
- T’he fet venir perquè he de donar-te una cosa - va dir finalment amb veu cansada - Obre l’armari i agafa una caixa que hi ha a terra.
Em vaig dirigir a l’armari encastat que quedava darrera meu i en vaig treure una caixa de cartró bastant gran. La vaig posar sobre el llit desfet per obrir-la, però la tieta Mercè em va aturar.
- No l’obris!
Em vaig quedar allà dret, sorprès per la seva reacció, mentre ella mirava fixament la caixa amb una mena de rancúnia. El silenci només era trencat pel tic-tac indolent del vell despertador damunt la tauleta.
- Vine, seu - va dir finalment.
- Què passa, què hi ha a la caixa?
- Hi ha un abric de pell de guepard.
- Un abric...?
La tieta va sospirar mentre abaixava els ulls.
- Va passar fa molts anys, quan encara era jove. Veia l’abric cada dissabte quan anava a mercat, a l’aparador d’una botiga que a hi havia al carrer estret. Un dia vaig treure tots els estalvis de la caixa i me’l vaig anar a comprar. Encara no sé perquè ho vaig fer, una bogeria de joventut, suposo. El vaig penjar a l’armari i vaig esperar el dia apropiat per estrenar-lo, però van passar les setmanes i els mesos i no acabava de d’arribar l’oportunitat. Era massa luxós per portar-lo. Bé, això no és ben bé cert; diguem que era massa luxós per a mi. Potser si hagués anat a dinar al Ritz o una nit al Liceu...
La tieta Mercè em va mirar i va somriure. Sempre havia treballat a la fàbrica, hi anava i en tornava amb l’autocar de l’empresa, la bata blava i els cabells plens de fils i espurnes de cotó.
- Com que passava el temps i no el podia estrenar, vaig decidir posar-me’l a casa. Era tan bonic! Quan em venien a buscar les amigues per anar a passeig, o al cinema o a fer un cafè jo preferia quedar-me a casa amb el meu abric. Alguns dies me’l posava per treure la pols de la saleta o per fregar. Al vespre me’l tirava per sobre com si fos una manta i l’acariciava mentre mirava la televisió.
- Per què no el vas tornar? Potser t’haurien fet un val per canviar-lo per, no ho sé, jerseis i vestits...
- Primer em va fer vergonya i després ja feia massa temps que el tenia. A més, jo ja em sentia feliç d’aquella manera i tot hauria seguit igual si no hagués estat per un fet imprevist.
- Què va passar?
- Doncs que vaig començar a tenir malsons terribles els dies que me’l posava. Al principi no ho vaig relacionar amb l’abric, fins que als malsons hi van començar a aparèixer guepards que em caçaven i se’m menjaven. Em despertava morta de por. Mica en mica vaig deixar de posar-me’l i només el tocava penjat a l’armari estant, però la situació va anar empitjorant i només de veure’l ja em provocava malsons. Al final el vaig tornar a ficar a la caixa i el vaig amagar al fons de l’armari.
- Potser te l’havies d’haver posat pel carrer i deixar-te de manies.
- Per quan va passar tot això les meves amigues s’havien enfadat amb mi perquè mai volia anar amb elles i ja no em venien a buscar per sortir juntes. No tenia ganes de sortir sola, i menys amb un abric tant valuós. Què hauria pensat la gent?
- Ja ho comprenc - vaig dir després d’un breu silenci. - Però, què vols que faci, jo?
- Vull que te l’emportis. Fes-ne el que et sembli.
No vaig provar de discutir. Després de parlar una estona sobre temes banals me’n vaig anar cap a casa, amb l’abric de pell de guepard dins els seu taüt de cartró.

Que poc coneixem l’espai que habitem! Hi amunteguem estris creient-los inofensius, pensant que ens faran les coses més fàcils, que serem més feliços o que farem feliços als altres, sense pensar que potser algun dia seran la causa de la nostra desgràcia. Aquell cotxe sumptuós que després no podem pagar, els patins que regalem al nen i que abandona a l’escala perquè hi ensopeguem i ens hi trenquem una cama, el quadre que comprem amb tota la il·lusió però foradem el tub de l’aigua amb el trepant el dia que el volem penjar... La pobra tieta Mercè havia descobert amb aquella peça innecessària que no tots els objectes que situem al nostre voltant són tan innocents com semblen.

Però no només era això; aquella pell no havia estat causant d’un accident diguem-ne «involuntari», sinó que semblava haver actuat moguda per alguna mena de consciència. Subtilment, primer havia xuclat l’alè de la tieta i després l’havia aïllada del món per posseir-la en exclusiva, prenent-li la joventut, les amigues i l’ànim, per acabar esllanguint cadascuna al seu armari.

Jo no estat mai supersticiós, però ¿com explicar aquella capacitat per provocar malsons si no era per alguna força maligna? Tots els intents per mantenir un esperit reflexiu i racional van ser debades, i el cert és no vaig ser capaç d'obrir la caixa. Volia desfer-me’n, allunyar-la de mi tant com pogués, però la pell semblava haver desenvolupat una relació tan estreta amb la tieta que vaig tenir por que li passés alguna cosa. De fet, un dia vaig somiar que llençava la caixa al riu lligada a una pedra i que després, a casa de la tieta, la Maria m’explicava que havia mort cridant «m’ofego, m’ofego!». A més, si hagués estat tan fàcil, ja se n’hauria desfet per sí mateixa molt abans. Era fàcil suposar que després de dècades de convivència amb la pell de la bèstia devia saber-ne coses que jo encara no havia descobert i que, per tant, abans de prendre qualsevol decisió calia esbrinar més coses sobre l’assumpte.

Així, erigit en custodi de la part de l’ànima de la tieta continguda en aquell objecte, vaig començar a passar cada vegada més temps a casa per fer tota mena d’assajos: dormir amb la caixa sota el llit, posar-la al terrat quan feia sol, deixar-la caure des de l’altell... Me’n anava a dormir d’hora amb una barreja de por i curiositat malsana per buscar l’endemà, entre els malsons, els indicis d’alguna maledicció. Vaig deixar de rebre visites per si interferien enmig d’algun experiment i vaig acomiadar la dona de la neteja el dia que vaig descobrir la caixa oberta al costat del cubell de les escombraries. Com que atribuïa a la presència de l’abric qualsevol anomalia en la meva vida rutinària, vaig suprimir-ne qualsevol activitat que pogués suposar una alteració en l’ordre natural dels esdeveniments.

Van passar les setmanes i les estacions. Les investigacions avançaven molt lentament tot i que cada vegada hi invertia més i més temps. Un dia em vaig adonar que feia mesos que no sabia res de la tieta i vaig decidir trucar-la. S’hi va posar la Maria:
- La Mercè es troba molt millor, si. Ara no hi és perquè a les tardes surt a donar un vol amb les amigues. Solen sortir més tard, però avui fa un dia tant bonic que han passat a buscar-la més d’hora. Però ja li diré que ha trucat, que estarà molt contenta.

Al mirar per la finestra em vaig adonar amb estranyesa que la Maria tenia raó: era una dia preciós.

Vent, llum, camins

10 de setembre 2007