El far. Capítol 3

PARAULES

Ve de El far: capítol 2

Durant els següents mesos gairebé no vaig faltar cap dia a la cita amb la Meritxell. Ella s'asseia - és un dir - en un tronc corcat que li feia de banc i jo damunt l'herba d'una petita clariana del bosc. Li parlava dels meus viatges, de quan vaig ser guia al Namib, cuiner en una expedició per les planures d'Uzbekistan, aventurer solitari al desert de Gibson... Ella m'escoltava atenta, girant contínuament el cap a una banda i a l'altra per veure'm amb aquells ulls negres i bombats. De tant en tant reia amb un so semblant al d'un ànec mentre dreçava la cua i es picava les cuixes amb les potetes del davant.

- Perquè ets tan solitari? - em va preguntar un dia.
- No ho sé. Ja de petit era d'aquells nens a qui agrada jugar sol. Tampoc vaig tenir nòvies ni amics amb qui sortir de jove. Ara, que tu també ets molt solitària.
- Si, és cert. M’agraden la companyia i a conversa pausada, però hi ha una força incontrolable dins meu que em fa allunyar-me de tot. És com un desig de pau extrema. O potser només és una necessitat instintiva, qui sap.
- Llavors som molt semblants, perquè jo també sento aquesta crida de la naturalesa que em llança a la soledat.

Me la vaig quedar mirant mentre es gratava la panxa blanquinosa amb una mà. Semblava un peluix.

- He de tornar al far, que se'm farà fosc pel camí. Fins demà.
- Si, fins demà. Bona nit.

Aquell dia em vaig adonar que m'hi trobava bé al seu costat, que hi havia certa complicitat, que la trobava a faltar els dies en que una tempesta em retenia al far. Qui m'havia de dir que en una illa apartada, a milers de milles de qualsevol ésser humà, és on descobriria l'amistat.

En una altra de les visites parlàvem de vaixells i veles. Semblava tota una experta però jo, naturalment, no vaig gosar preguntar com havia adquirit tots aquells coneixements. Tot i la lleugeresa del tema em va semblar que estava intranquil·la, que bellugava el cap i voltejava les orelles punxegudes amb molta més freqüència que de costum.

- Que et passa res? - li vaig dir sobtadament, interrompent el seu acurat anàlisi dels avantatges de les quilles abatibles. Em va respondre després d'un breu silenci:
- Veuràs, fa dies que t'he de demanar una cosa.
- I de què es tracta?
- És sobre... bé... no sé per on començar. Recordes aquell dia que parlàvem de com sentim una crida de la natura que ens fa allunyar dels altres?
- Si, ho recordo. Em sembla que és la primera cosa que descobrírem que teníem en comú, abans que la passió pels vaixells i el mar i les nits estrellades i...
- És que a vegades, no sempre, però també passa, que la crida de la natura funciona al revés. Que necessitem... bé, ja saps, algú molt a prop...
- Ah, ja t'entenc, si. Però en aquesta illa no hi ha cap més...

Em vaig aturar. Ella havia abaixat el morro però em mirava fixament, interrogant-me amb les celles. Vaig comprendre de seguida el que em proposava.

Següent capítol: L'ADÉU