El far. Capítol 1

31 de març 2008

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’adquirir en una llibreria de vell i antic de Barcelona un exemplar prou ben conservat del Manual del Torrero de Faros, d’Amando Torres Mayans. Quina no va ser la meva sorpresa quan al obrir-lo, ja còmodament assegut a la meva butaca de lectura del saló de casa, un sobre que contenia uns fulls manuscrits va aterrar suaument a la meva falda. Per bé que es tractava d’un paper extremadament prim i lleuger, encara ara no puc comprendre com van poder passar desapercebuts tant al llibreter com a mi mateix, que vaig estar fullejant-lo una llarga estona dempeus a la llibreria mentre valorava la conveniència de fer una despesa tan important.

Sigui com sigui, poso a la disposició de tot el públic en general el contingut complet del manuscrit excepte el nom del remitent, per raons òbvies. Per facilitar-ne la lectura m’he permès la llicència de dividir-lo en capítols que aniré publicant successivament. De la resta no n’he tocat ni una coma.

CAPÍTOL 1: L'ILLA

A la meva arribada a la Comandància de Marina de Puerto Aysén el capità Ramosillo m’abraçà efusivament, desatenent el protocol. El vell capità, per qui sentia un gran afecte després d'haver servit sota les seves ordres durant dos anys a bord del mercant San Juan del Salvamento, em va comunicar que arribava massa aviat i que em reservaria una habitació a l'Hotel Plaza, a l'espera del dia assenyalat per prendre possessió del meu càrrec. També em va fer saber que el far que m'havia estat assignat en realitat era automàtic, que feia molts anys que estava deshabitat i que la meva missió principal seria la de recopilar informació sobre l'abundant colònia d'aus marines que poblaven l'illa. Hauria de fotografiar els ocells, observar les nidacions i omplir diàriament uns formularis que em serien lliurats degudament abans de la meva marxa. "Trate bien a los pajarracos", em digué rient, "serán su única compañía durante el próximo año".

Un cop solucionats uns petits problemes burocràtics d'últim moment, el dia 7 de gener a les 6 en punt del matí la fragata General Granero que m'havia de portar a l'illa deixava a popa la badia de Puerto Chacabuco i s'endinsava en les gèlides aigües del Pacífic Sud. Des del pont, i sota l'atenta mirada dels mariners burletes que imitaven el grallar d'ocells cada cop que em veien, observava el pas plàcid dels núvols platejats sobre l'horitzó, ignorant els extraordinaris successos que s'aproximaven i que havien de canviar per sempre la meva vida.

La fragata va trigar encara tres dies en fondejar l'illa. Era més gran del que m'havia imaginat. Al nord, uns altíssims penya-segats coronats pel far trencaven les ones que s'hi estavellaven amb violència, mentre al sud s'hi estenia una platja de sorra gruixuda i grisenca. Entre un punt i l'altre, en un llarg pla inclinat semblant a un vaixell enfonsant-se per la proa, milers d'aus marines cobrien les roques esmolades.

Em vaig quedar observant les maniobres dels mariners, carregant farcells al bot fins a la platja i d'allà fins al far. Finalment va arribar el meu torn i vaig ser desembarcat a la platja, amb les meves dues maletes atrotinades i un paraigües que havia comprat en una escala a Montevideo no sabia ben bé per què. Vaig enfilar la pujada al far per un caminet colgat d'herbes, però encara no havia fet uns centenars de metres que va aturar-me un grallar estrany. En girar-me vaig sentir el riure dels mariners que remaven allunyant-se de l'illa; un d'ells s'havia posat dret al bot i seguia grallant mentre em feia adéu amb la mà.

El camí ascendia fins al far en pendents que tant aviat eren suaus com abruptes, creuant boscos d'arbres rabassuts i vinclats pel vent, prats diminuts i rocams inhòspits que algú havia reblit feia molt temps. Durant tot el recorregut tenia el far al davant, com si el seu emplaçament hagués estat triat més per servir de guia al caminant de l'illa que als vaixells que passaven discretament a moltes milles de distància.

La meva nova llar era una estructura troncocònica de maons vermells rematada per una garita de ferro, amb una casa-habitació blanca de dimensions molt reduïdes adossada a l'est. Al mig de l'única estança els mariners hi havien amuntegat totes les caixes i farcells. A la meva dreta, rere una porta minúscula, una escala de cargol ascendia fins a la garita.

El far es trobava al punt més elevat de l'illa. Des d'allà podia dominar tota la terra ferma que m'envoltava, des de la platja als penya-segats atapeïts d'aus que no paraven de xisclar i cap a l'est, on un altre caminet que tot just ara descobria menava al mar en un pendent suau esquitxat d'uns arbusts tan secs que el vent només aconseguia fer-los vibrar. Però malgrat la placidesa d’aquell paisatge no va ser fins que vaig veure la fragata salpar que vaig sentir sadollat, per fi, el meu desig de desemparança i soledat absoluts.

Següent capítol: EL CAMÍ DE L'EST

Comments

4 Responses to “El far. Capítol 1”
Post a Comment | Comentaris del missatge (Atom)

Me ha gustado muchísimo. Qué paraje más fantástico. Quiero cambiarme de trabajo. ¿Hay ADSL por ahí?

;)

3:15 p. m.
Friks Vaporup ha dit...

La carta no dice nada al respecto, pero yo diría que no ha adsl. Un auténtico infierno para algunos :D

3:23 p. m.
pH ha dit...

Carai Friks !!! (per no posar una paraula potser grollera, que és refereix a una part de l'aparell reproductor masculí).
Encara no m'ho he llegit i només per la teva introducció ho trobo sensacional. Quan tinguem un moment, d'aixó n'hem de fer una pel.lícula... ja m'hi trobo amb uns primers plans d'un tipus comprant el llibre en una miserable parada de llibres de vell...

9:01 p. m.
Friks Vaporup ha dit...

Hola Pep!

mmmm... una pel·lícula? No sé, no sé... He intentat imaginar-me això portat al cinema i em surt una comèdia friki :D

10:44 p. m.