30 dies

Osona

Mai m'havia atret gaire la comarca on m'ha tocat viure, però últimament he de reconèixer que hi estic descobrint recons d'una gran bellesa. Al final m'agradarà i tot!

Els Bufadors de Beví

Bellmunt

Cingles de Tavertet

La Foradada

La Coromina

Bosc de La Grevolosa

Salt del Mir

Carnaval de Torelló 2009

La captura em va jugar una mala passada i no té gaire qualitat ni vaig poder afegir-hi efectes, però és el que passa quan es fa un video per any i amb presses.

Bones festes!

Alfa omega

Quan enfonso el cap per esbandir-me els cabells se m’apareix de sobte la imatge d’aquells nadons capbussant-se en una piscina, movent els bracets i les cametes dins l’aigua com peixos maldestres. És una imatge que sempre m’ha captivat. Que no és potser l’evidència d’un fil finíssim que ens uneix a un passat aquàtic en el ventre matern? Un fil tan fràgil que en pocs mesos de vida es dissol al nostre cervell com aquestes bombolletes de xampú a la banyera. Qui sap si encara ens en queden restes disperses a l’espera del senyal de reagrupament que enviï un so o una olor precisos. Em giro cap a la dreta i m’estrenyo les cames al pit, amb els genolls tocant-me la barbeta. Després d’uns quants moviments aconsegueixo trobar-me còmode en aquesta posició i espero que s’aturin les onades que em fan pessigolles al costat que sobresurt, abans d’obrir la boca i que l’aigua s’hi esmunyi pacíficament fins a l’esòfag. M’arriba el so esmorteït d’estris a la cuina i veus d’algun veí molest, probablement al pis de baix. I si provo de respirar? El pitjor que pot passar és que hagi d’estossegar per expulsar el líquid dels pulmons. Inspiro, doncs. L’aigua entra lentament recorrent els camins de l’aire, substituint-lo amb una delicadesa que mai m’hauria imaginat. Quan expiro l’aigua brolla fora de la meva boca amb la mateixa suavitat. Ho provo vàries vegades, ara amb els ulls oberts, i a cada nova respiració la por que sentia al principi es va esvaint més i més. No hi ha dubte que he activat el senyal apropiat i el vincle amb el meu entorn líquid s’ha restablert; passen els minuts i l’aigua tèbia entra i surt de dins meu amb una naturalitat prodigiosa, com quan refem un camí d’infantesa que havíem mig oblidat. Ja no sento pessigolles, ni olors, ni sorolls, ni pes. M’elevo lentament i em veig a mi mateix cargolat en aquell úter de ceràmica blanca, veig l’aixeta que degota i al costat els pots de sabó i l'esponja, i la tovallola esperant-me sobre la cadira. Veig la meva dona que entra amb les mans al cap i prova de treure'm de la banyera entre plors, cridant paraules que ja no entenc.

Estacions

La primera gebrada de la tardor, aquesta setmana, anuncia la imminent arribada de l'hivern. El cicle es tanca i recomença, si estem de sort...









Si estem de sort...

Rehabilitació

Home de caràcter tosc i eixut, en Joan de ca l’Esma movia amb dificultat la seva impressionat envergadura pels carrers estrets de la part vella sense deixar anar mai ni una paraula. Els veïns sempre l’havien vist igual, mal afaitat i brut, traginant el mateix cabàs masegat que ja feia servir la seva mare molts anys abans. Quan arribava a la botiga assenyalava amb el dit allò que volia i responia amb aspres monosíl·labs a qualsevol pregunta. Les coses que posava dins el cabàs, fos un quilo de peres o un tetrabrick de llet, s’encomanaven amb tanta rapidesa de la immundícia que deien que al cap de pocs segons ja semblaven caducats.

Els veïns també recordaven la mare d’en Joan de Ca l’Esma, la senyora Carmeta, de qui ningú en sabia res des de feia molt. Alguns afirmaven que l'havien vist mirant des de darrera les cortines esgrogueïdes o seient al sofà, impertorbable davant la televisió. Altres deien que la senyora Carmeta feia temps que era morta. Els uns mantenien que el seu fill la tenia tancada a casa i que no la deixava sortir mai, i els altres que qui sap si no havia estat el seu propi fill qui l’havia mort i enterrat al jardí. El cert és que d’algú amb un temperament com el d’en Joan de ca L’Esma no se’n podia esperar res de bo i que la pobra dona, a qui tots recordaven com una persona afable i cordial, d’una forma o altra havia de ser víctima d’aquell corb malgirbat i mirada perversa.

Els veïns, gent bondadosa i de fortes conviccions morals, havien posat en coneixement de les autoritats les seves sospites esperant alguna acció contundent de les forces de l’ordre o de la justícia, però no havien obtingut resposta. Recorden que una senyoreta dels serveis socials va anar un dia a ca l’Esma, però ni va transcendir res d’aquella entrevista ni es va emprendre cap acció en contra del veí sinó que, ben al contrari, diuen que a partir d’aquell dia l’home rebia regularment uns vals que descanviava per menjar al petit supermercat de la cantonada. I això sí que ja era del tot inadmissible, van pensar.

Per tal de treure’n l’entrellat alguns veïns van decidir muntar guàrdia; vigilarien les sortides del fill i n’aprofitarien alguna en que s’hagués deixat la porta que donava al jardí oberta per entrar a la casa i escorcollar-la de dalt a baix. Alguns pensaven trobar-hi la mare enclaustrada i mig consumida, però la majoria es decantaven per indicis, probablement insignificants però reveladors, d’un crim terrible.

L’ocasió es va presentar ben aviat i tres veïns alertats per la sentinella -la senyora Maria Antònia, que vivia al carrer paral·lel però el seu jardí donava al darrera de ca l’Esma- van saltar la tanca de filferro. Després d’examinar minuciosament el jardí i no observar-hi cap rastre de terra remoguda van pujar al pis. El primer d’ells, un home de certa edat i sense família coneguda, va empènyer la porta tot dient “hola, bon dia”, en un to que intentava ser més tranquil·litzador que desafiant. En aquell moment es va sentir un fort tret i la cara del veí va saltar pels aires feta miques. Els altres dos van fugir cames ajudeu-me mentre la vella cridava “així n‘aprendràs, cabró!”

Es comenta per el veïnat que tant bon punt el jutge de guàrdia va haver ordenat l'aixecament del cadàver, en Joan es va plantar davant la dependenta del súper: “què teniu que vagi bé per a les taques de sang?” li va etzibar amb veu clara i contundent.

Commemorant

Referent encara a les 3000 visites i sobretot perquè aquest espai virtual compleix ara 3 anys, un video de commemoració. Més que res perquè el títol d'aquest tema de Damien Jurado em recorda quines eren les meves veritables intencions quan vaig encetar aquest blog.

I Had No Intentions

3000

Mira, 3000 visites. Ha costat, però tot arriba. Per ser un blog en una llengua minoritària / minoritzada, amb actualitzacions intermitents, llargs silencis, aversió pels temes personals i prevenció per a la política no està malament. Sobretot si tenim en compte que vaig configurar el comptador de visites per ignorar la meva IP, que aquí és on molts fan trampa.

Això demostra que, poc o molt, encara hi ha cert interès per a la literatura -ni que sigui de baix nivell - i que queda prou gent a qui agrada llegir històries. Gent sensible i receptiva, que no estan navegant a la recerca de temes escabrosos i que sap passar de llarg, amb elegància i criteri, de la típica entradeta morbosa.

És clar que la llista de termes de recerca emprats per arribar a aquest blog l'encapçala, de lluny, el "calvo cabeza vagina". Però això segur que no hi té res a veure. Seguríssim, vaja.

Trobada de Fotoblocaires

Fa pocs dies va tenir lloc la 1ª Trobada Fotoblocaire a Osona, a la que vaig poder assistir. És curiós que no hagi estat fins al cap d'uns quants dies que m'hagi adonat que era la primera vegada que assistia a una trobada de persones que havia conegut a través d'internet i que, tot i que fa bastants anys que volto per aquests móns virtuals, mai abans havia passat per l'experiència de trobar-me cara a cara amb amics (sí, se'n pot dir així) que només havia conegut per missatges. Les referències que tenia d'aquesta mena de trobades (potser referències imaginades, no ho sé) era de colles que, a l'hora de la veritat, descobrien que no tenien gaire res a dir-se. Per sort no va ser així, i els comentaris generalitzats eren que calia repetir l'experiència.

La veritat és que, personalment, m'hi vaig trobar molt bé, se'm va fer curt i em vaig quedar amb ganes de retrobar-me ben aviat amb tota aquesta penya de frikis de la fotografia (ep, que és broma). I com que la família també s'ho va passar molt bé, podem anunciar que, tots plegats, ja estem a punt per a la següent.






Aquí les fotos de la trobada que va fer en Jausmil. Si busqueu en trobareu més ;-)

Decepció

Ha estat aquesta tarda, a l'ombra dels verns del rierol. Després de desitjar durant tant de temps aquest moment màgic m'havia imaginat que seria l'inici d'una nova vida, que tot canviaria des del moment en que els nostres llavis es trobessin en un petó tendre i càlid. He retingut el contacte tot el temps que m'ha permès la impaciència i he intentat assaborir la dolçor que exhalava la seva boca. Després he esperat algun indici dels canvis que pensava que havien d'operar en mi, però només he pogut veure com ella s'allunyava amb passos vacil·lants damunt els còdols.

El que havia de ser la meva gran oportunitat ha passat sense pena ni glòria, només un altre instant intranscendent que s'esvairà amb la boira del matí. Les expectatives no s'han complert i em sento decebut i contrariat, però no puc culpar-ne a ningú; no vaig preveure una alternativa -allò que en diuen un pla B- i vaig confiar cegament, imprudentment, en la força del destí. Ara que tot segueix igual que abans em maleeixo per la meva ingenuïtat i no entenc com vaig poder pensar que un simple bes ho transformaria tot.

Potser només és que ara estic furiós i no penso amb claredat. Aniré a raucar una estona sobre els nenúfars de l'estany i després m'adormiré al cau. Qui sap; potser ella no era un princesa de veritat.

Translations

Com segurament ja sabreu el Google Translate ha incorporat el català entre els idiomes que es poden utilitzar per a les traduccions de textos o webs. Avui l'he estat provant una mica i m'ha donat uns resultats diguem-ne sorprenents. Us deixo uns exemples de traducció de català a anglès:

Traductor de català de google -> Spanish translator google
El català és un idioma -> Spanish is a language
Parlants de català -> Spanish speakers
Escric en català -> I write in English
Jo parlo en català -> I speak in English
Parlo en català -> Spoken in Spanish

Com podeu veure, el traductor es resisteix amb una tossuderia encomiable a retornar la paraula "catalan" i la substitueix sistemàticament per spanish o english, segons els casos. Quin problema deu tenir amb aquest mot? Quan ja em començava a témer que l'autor de la traducció devia ser un irreductible signant del Manifiesto m'he adonat que català de merda ho traduïa per Spanish fucking. I aquí sí que ja m'ha descol·locat del tot.


Edito: He repetit les proves i algunes de les traduccions ja les han arreglat. Val a dir que vaig estar enviant correccions amb l'opció Suggereix una opció millor, però no sé si és que m'ha fet cas o és que ho estan repassant de motu propio. Seguirem informant...

Ofertes

Si hem de posar un anunci a la secció de classificats d'un diari hem de ser breus i concisos. No val anar-se'n per les branques. Cal fer un exercici de síntesi, despullar el missatge de tot allò que no és essencial i deixar-hi només els mots necessaris, aquells que identifiquen de manera més precisa el producte o servei que oferim.

Que la dona sigui fumadora, en aquests temps de persecució impacable d'aquest vici tan perniciós, és una qualitat que cal destacar en tant que essencial. Al cap i a la fi, no és el mateix que ens vigili la casa una dona fumadora que una no fumadora. I posar-ho per escrit, sense embuts, és la millor manera d'evitar equívocs posteriors:
- Han entrat a robar, diu? I on eren vostès?
- Havíem sortit a comprar tabac. Que ja vam avisar, eh!


(anunci aparegut al setmanari gratuït Reclam)

Retorn, espero

Avui es compleixen dos mesos sense actualitzar el blog. Els motius de l'aturada són diversos, però sobretot ha estat degut a un excés de feina que m'ha impedit dedicar-hi tant temps com jo hauria volgut. L'altra causa ha estat la represa de la meva antiga afició per la fotografia, que últimament tenia molt abandonada. Com que a més a més he estat publicant algunes fotos en comunitats especialitzades, he hagut de dedicar molt de temps prepararant el material, responent missatges (molts en anglès, que encara em suposa un esfoç extra), experimentant amb tècniques d'edició, visitant altres fotoblogs interesantíssims... Tot això ha esta molt emocionant i enriquidor, no cal dir-ho, però també terriblement absorbent. Per si fos poc, el fet dedicar-me a la fotografia en macro i un excés (o no) de curiositat m'ha portat a passar moltes hores buscant els noms i particularitats de molts dels insectes i flors que fotografiava. Un no acabar, vaja.

Així doncs començo aquest nou curs fent propòsit d'esmena i dedicar més temps al blog. De moment, però, deixo per aquí alguns bitxos de mostra, que no sigui dit que no he fet ni brot en tot aquest temps.

Es fa el que es pot

Fa uns mesos vaig dedicar una entrada a la sequera que patíem a Catalunya. La vaig il·lustrar amb unes fotografies preses a l'embassament de Sau en les que es podia veure completament l'antiga església de Sant Romà, una església que en condicions normals només ens mostra una part del campanar.

La recuperació en gran mesura del nivell d'aigua habitual de l'embassament s'ha atribuït unànimement a les copioses pluges de les últimes setmanes, que han fet augmentar significativament el cabal del riu Ter. Com sol passar sempre, aquestes simplificacions tendeixen a ignorar les petites aportacions d'aigua que, si bé considerades individualment semblen no tenir gaire transcendència, valorades globalment han pogut ser prou importants com per ser tingudes en compte.

Entre aquestes petites aportacions d'aigua hi ha la meva. Efectivament, durant tot el període de sequera no he dubtat a omplir la banyera diàriament fins al capdamunt, tirar la cadena del water completament encara que només hi llencés un cigarret i rentar-me les dents i afaitar-me amb l'aixeta oberta a la màxima pressió. No he escatimat ni una gota per rentar la roba ni els plats, ni he fet arreglar l'aixeta que degota des del novembre. I tot això ho he fet amb coneixement de causa, sabent que l'aigua que -aparentment- malbaratava alimentava el cabal del riu Ter i ajudava a pal·liar la set de les comarques costaneres. Puc afirmar amb orgull que a l'embassament de Sau, a disposició de qui ho necessiti, hi ha uns quants metres cúbics d'aigua de bona qualitat aportats solidàriament per mi i la meva família. Però vaja, no cal que me'n doneu les gràcies.


(Encara no he pogut anar a Sau; us deixo un parell de fotos del Ter al seu pas per Torelló)