Estacions

La primera gebrada de la tardor, aquesta setmana, anuncia la imminent arribada de l'hivern. El cicle es tanca i recomença, si estem de sort...









Si estem de sort...

Rehabilitació

Home de caràcter tosc i eixut, en Joan de ca l’Esma movia amb dificultat la seva impressionat envergadura pels carrers estrets de la part vella sense deixar anar mai ni una paraula. Els veïns sempre l’havien vist igual, mal afaitat i brut, traginant el mateix cabàs masegat que ja feia servir la seva mare molts anys abans. Quan arribava a la botiga assenyalava amb el dit allò que volia i responia amb aspres monosíl·labs a qualsevol pregunta. Les coses que posava dins el cabàs, fos un quilo de peres o un tetrabrick de llet, s’encomanaven amb tanta rapidesa de la immundícia que deien que al cap de pocs segons ja semblaven caducats.

Els veïns també recordaven la mare d’en Joan de Ca l’Esma, la senyora Carmeta, de qui ningú en sabia res des de feia molt. Alguns afirmaven que l'havien vist mirant des de darrera les cortines esgrogueïdes o seient al sofà, impertorbable davant la televisió. Altres deien que la senyora Carmeta feia temps que era morta. Els uns mantenien que el seu fill la tenia tancada a casa i que no la deixava sortir mai, i els altres que qui sap si no havia estat el seu propi fill qui l’havia mort i enterrat al jardí. El cert és que d’algú amb un temperament com el d’en Joan de ca L’Esma no se’n podia esperar res de bo i que la pobra dona, a qui tots recordaven com una persona afable i cordial, d’una forma o altra havia de ser víctima d’aquell corb malgirbat i mirada perversa.

Els veïns, gent bondadosa i de fortes conviccions morals, havien posat en coneixement de les autoritats les seves sospites esperant alguna acció contundent de les forces de l’ordre o de la justícia, però no havien obtingut resposta. Recorden que una senyoreta dels serveis socials va anar un dia a ca l’Esma, però ni va transcendir res d’aquella entrevista ni es va emprendre cap acció en contra del veí sinó que, ben al contrari, diuen que a partir d’aquell dia l’home rebia regularment uns vals que descanviava per menjar al petit supermercat de la cantonada. I això sí que ja era del tot inadmissible, van pensar.

Per tal de treure’n l’entrellat alguns veïns van decidir muntar guàrdia; vigilarien les sortides del fill i n’aprofitarien alguna en que s’hagués deixat la porta que donava al jardí oberta per entrar a la casa i escorcollar-la de dalt a baix. Alguns pensaven trobar-hi la mare enclaustrada i mig consumida, però la majoria es decantaven per indicis, probablement insignificants però reveladors, d’un crim terrible.

L’ocasió es va presentar ben aviat i tres veïns alertats per la sentinella -la senyora Maria Antònia, que vivia al carrer paral·lel però el seu jardí donava al darrera de ca l’Esma- van saltar la tanca de filferro. Després d’examinar minuciosament el jardí i no observar-hi cap rastre de terra remoguda van pujar al pis. El primer d’ells, un home de certa edat i sense família coneguda, va empènyer la porta tot dient “hola, bon dia”, en un to que intentava ser més tranquil·litzador que desafiant. En aquell moment es va sentir un fort tret i la cara del veí va saltar pels aires feta miques. Els altres dos van fugir cames ajudeu-me mentre la vella cridava “així n‘aprendràs, cabró!”

Es comenta per el veïnat que tant bon punt el jutge de guàrdia va haver ordenat l'aixecament del cadàver, en Joan es va plantar davant la dependenta del súper: “què teniu que vagi bé per a les taques de sang?” li va etzibar amb veu clara i contundent.

Commemorant

Referent encara a les 3000 visites i sobretot perquè aquest espai virtual compleix ara 3 anys, un video de commemoració. Més que res perquè el títol d'aquest tema de Damien Jurado em recorda quines eren les meves veritables intencions quan vaig encetar aquest blog.

I Had No Intentions

3000

Mira, 3000 visites. Ha costat, però tot arriba. Per ser un blog en una llengua minoritària / minoritzada, amb actualitzacions intermitents, llargs silencis, aversió pels temes personals i prevenció per a la política no està malament. Sobretot si tenim en compte que vaig configurar el comptador de visites per ignorar la meva IP, que aquí és on molts fan trampa.

Això demostra que, poc o molt, encara hi ha cert interès per a la literatura -ni que sigui de baix nivell - i que queda prou gent a qui agrada llegir històries. Gent sensible i receptiva, que no estan navegant a la recerca de temes escabrosos i que sap passar de llarg, amb elegància i criteri, de la típica entradeta morbosa.

És clar que la llista de termes de recerca emprats per arribar a aquest blog l'encapçala, de lluny, el "calvo cabeza vagina". Però això segur que no hi té res a veure. Seguríssim, vaja.

Trobada de Fotoblocaires

Fa pocs dies va tenir lloc la 1ª Trobada Fotoblocaire a Osona, a la que vaig poder assistir. És curiós que no hagi estat fins al cap d'uns quants dies que m'hagi adonat que era la primera vegada que assistia a una trobada de persones que havia conegut a través d'internet i que, tot i que fa bastants anys que volto per aquests móns virtuals, mai abans havia passat per l'experiència de trobar-me cara a cara amb amics (sí, se'n pot dir així) que només havia conegut per missatges. Les referències que tenia d'aquesta mena de trobades (potser referències imaginades, no ho sé) era de colles que, a l'hora de la veritat, descobrien que no tenien gaire res a dir-se. Per sort no va ser així, i els comentaris generalitzats eren que calia repetir l'experiència.

La veritat és que, personalment, m'hi vaig trobar molt bé, se'm va fer curt i em vaig quedar amb ganes de retrobar-me ben aviat amb tota aquesta penya de frikis de la fotografia (ep, que és broma). I com que la família també s'ho va passar molt bé, podem anunciar que, tots plegats, ja estem a punt per a la següent.






Aquí les fotos de la trobada que va fer en Jausmil. Si busqueu en trobareu més ;-)

Decepció

Ha estat aquesta tarda, a l'ombra dels verns del rierol. Després de desitjar durant tant de temps aquest moment màgic m'havia imaginat que seria l'inici d'una nova vida, que tot canviaria des del moment en que els nostres llavis es trobessin en un petó tendre i càlid. He retingut el contacte tot el temps que m'ha permès la impaciència i he intentat assaborir la dolçor que exhalava la seva boca. Després he esperat algun indici dels canvis que pensava que havien d'operar en mi, però només he pogut veure com ella s'allunyava amb passos vacil·lants damunt els còdols.

El que havia de ser la meva gran oportunitat ha passat sense pena ni glòria, només un altre instant intranscendent que s'esvairà amb la boira del matí. Les expectatives no s'han complert i em sento decebut i contrariat, però no puc culpar-ne a ningú; no vaig preveure una alternativa -allò que en diuen un pla B- i vaig confiar cegament, imprudentment, en la força del destí. Ara que tot segueix igual que abans em maleeixo per la meva ingenuïtat i no entenc com vaig poder pensar que un simple bes ho transformaria tot.

Potser només és que ara estic furiós i no penso amb claredat. Aniré a raucar una estona sobre els nenúfars de l'estany i després m'adormiré al cau. Qui sap; potser ella no era un princesa de veritat.

Translations

Com segurament ja sabreu el Google Translate ha incorporat el català entre els idiomes que es poden utilitzar per a les traduccions de textos o webs. Avui l'he estat provant una mica i m'ha donat uns resultats diguem-ne sorprenents. Us deixo uns exemples de traducció de català a anglès:

Traductor de català de google -> Spanish translator google
El català és un idioma -> Spanish is a language
Parlants de català -> Spanish speakers
Escric en català -> I write in English
Jo parlo en català -> I speak in English
Parlo en català -> Spoken in Spanish

Com podeu veure, el traductor es resisteix amb una tossuderia encomiable a retornar la paraula "catalan" i la substitueix sistemàticament per spanish o english, segons els casos. Quin problema deu tenir amb aquest mot? Quan ja em començava a témer que l'autor de la traducció devia ser un irreductible signant del Manifiesto m'he adonat que català de merda ho traduïa per Spanish fucking. I aquí sí que ja m'ha descol·locat del tot.


Edito: He repetit les proves i algunes de les traduccions ja les han arreglat. Val a dir que vaig estar enviant correccions amb l'opció Suggereix una opció millor, però no sé si és que m'ha fet cas o és que ho estan repassant de motu propio. Seguirem informant...

Ofertes

Si hem de posar un anunci a la secció de classificats d'un diari hem de ser breus i concisos. No val anar-se'n per les branques. Cal fer un exercici de síntesi, despullar el missatge de tot allò que no és essencial i deixar-hi només els mots necessaris, aquells que identifiquen de manera més precisa el producte o servei que oferim.

Que la dona sigui fumadora, en aquests temps de persecució impacable d'aquest vici tan perniciós, és una qualitat que cal destacar en tant que essencial. Al cap i a la fi, no és el mateix que ens vigili la casa una dona fumadora que una no fumadora. I posar-ho per escrit, sense embuts, és la millor manera d'evitar equívocs posteriors:
- Han entrat a robar, diu? I on eren vostès?
- Havíem sortit a comprar tabac. Que ja vam avisar, eh!


(anunci aparegut al setmanari gratuït Reclam)

Retorn, espero

Avui es compleixen dos mesos sense actualitzar el blog. Els motius de l'aturada són diversos, però sobretot ha estat degut a un excés de feina que m'ha impedit dedicar-hi tant temps com jo hauria volgut. L'altra causa ha estat la represa de la meva antiga afició per la fotografia, que últimament tenia molt abandonada. Com que a més a més he estat publicant algunes fotos en comunitats especialitzades, he hagut de dedicar molt de temps prepararant el material, responent missatges (molts en anglès, que encara em suposa un esfoç extra), experimentant amb tècniques d'edició, visitant altres fotoblogs interesantíssims... Tot això ha esta molt emocionant i enriquidor, no cal dir-ho, però també terriblement absorbent. Per si fos poc, el fet dedicar-me a la fotografia en macro i un excés (o no) de curiositat m'ha portat a passar moltes hores buscant els noms i particularitats de molts dels insectes i flors que fotografiava. Un no acabar, vaja.

Així doncs començo aquest nou curs fent propòsit d'esmena i dedicar més temps al blog. De moment, però, deixo per aquí alguns bitxos de mostra, que no sigui dit que no he fet ni brot en tot aquest temps.

Es fa el que es pot

Fa uns mesos vaig dedicar una entrada a la sequera que patíem a Catalunya. La vaig il·lustrar amb unes fotografies preses a l'embassament de Sau en les que es podia veure completament l'antiga església de Sant Romà, una església que en condicions normals només ens mostra una part del campanar.

La recuperació en gran mesura del nivell d'aigua habitual de l'embassament s'ha atribuït unànimement a les copioses pluges de les últimes setmanes, que han fet augmentar significativament el cabal del riu Ter. Com sol passar sempre, aquestes simplificacions tendeixen a ignorar les petites aportacions d'aigua que, si bé considerades individualment semblen no tenir gaire transcendència, valorades globalment han pogut ser prou importants com per ser tingudes en compte.

Entre aquestes petites aportacions d'aigua hi ha la meva. Efectivament, durant tot el període de sequera no he dubtat a omplir la banyera diàriament fins al capdamunt, tirar la cadena del water completament encara que només hi llencés un cigarret i rentar-me les dents i afaitar-me amb l'aixeta oberta a la màxima pressió. No he escatimat ni una gota per rentar la roba ni els plats, ni he fet arreglar l'aixeta que degota des del novembre. I tot això ho he fet amb coneixement de causa, sabent que l'aigua que -aparentment- malbaratava alimentava el cabal del riu Ter i ajudava a pal·liar la set de les comarques costaneres. Puc afirmar amb orgull que a l'embassament de Sau, a disposició de qui ho necessiti, hi ha uns quants metres cúbics d'aigua de bona qualitat aportats solidàriament per mi i la meva família. Però vaja, no cal que me'n doneu les gràcies.


(Encara no he pogut anar a Sau; us deixo un parell de fotos del Ter al seu pas per Torelló)

La Fricantina Parva

La Fricantina Parva és una espècia de papallona minúscula, amb prou feines una dècima de mil·límetre. En ambients apropiats se'n poden trobar grans concentracions en l'aire, fent anar les seves ales diminutes per esquivar les partícules de pols.

La fricantina, de fet, s'hauria de considerar l'única espècie de papallona. Si bé durant segles s'ha considerat que les erugues es transformaven en papallones per mitjà de la metamorfosi que es produeix dins el capoll que teixeix la mateixa eruga, se sap avui en dia que són les fricantines les que envaeixen el capoll, devoren l'eruga - això fa augmentar extraordinàriament la seva mida - i finalment abandonen al capoll, donant la impressió que l'antic habitant s'ha metamorfosejat. Segons l'espècie devorada, la fricantina pot adoptar diverses mides, formes i colors.

Per als científics que han investigat el cicle biològic de la Fricantina Parva, la tan estesa creença de que un ésser tant repugnant com una eruga es pogués transformar en una bellíssima papallona només es pot explicar per les reminiscències de pensament màgic que encara conserva la nostra cultura des de temps ancestrals.

Els zhuōdīngs

¿No us ha passat mai que compreu una granota per a un nadó de sis mesos i quan li emproveu, ja a casa vostra, us adoneu que és enorme, que heu de fer tres voltes a les mànigues i els peus es queden a l'alçada d'on hi hauria d'haver els genolls?

A la fàbrica Zhuāng-jù de la regió de Jù-rén-yù, a la Xina, es produeix una gran quantitat de roba per a infants destinada sobretot a l'exportació, però també disposa d'un taller de confecció específic per al consum local. I és que els habitants de Jù-rén-yù, els zhuōdīngs, són extremadament alts, podent arribar perfectament als tres metres i mig d'alçada a l'edat adulta. Quan neixen, els zhuōdīngs ja superen amb escreix el metre de llargària. No hi ha dubte de que es tracta de veritables gegants.

Tot i que no és habitual, algunes vegades els operaris encarregats de preparar les caixes s'equivoquen i algunes peces destinades als zhuōdīngs van a parar al munts de roba preparats per a l'exportació. D'aquesta manera és com arriben a occident aquestes talles enormes.

Així doncs, si compreu una peça etiquetada per a nens d'un any amb el text "Made in China" i en emprovar-li us adoneu que li queda molt gran, no la tornéssiu pas a la botiga pensant que ha estat un error en l'etiquetatge o que el vostre nen és molt menut. Ans al contrari, guardeu-la curosament fins que li quedi bé, amb la certesa de que es tracta d'una de les rares peces de la fàbrica Zhuāng-jù destinada a nadons gegants.

AnswerPost 1.0, el primer generador de respostes per a blogs

L'empresa de programari Forcea Software està a punt de llançar al mercat AnswerPost, el primer generador automàtic de respostes a entrades de blogs. Segons Philip Boires, màxim responsable de Forcea, la demanda emergent de serveis personalitzats per a blocaires garanteix l'èxit del producte, sobretot a partir de moment, afirma, en que "els bloggers descobreixin les infinites possibilitats del nostre sistema".

AnswerPost és capaç d'enviar respostes al blog que ha contractat el servei de forma totalment autònoma, segons una sèrie de paràmetres que s'estableixen al panell de configuració. Així, és possible establir la demora i freqüència de les respostes, el to del missatge (en una escala variable que va de "molt amable" a "molt agressiu"), les fórmules de salutació i acomiadament, nivell de familiaritat, smileys preferits... També disposa d'una extensa base de dades de frases estàndards (des dels clàssics "M'ha agradat molt el teu post" o "Coincideixo totalment amb el teu punt de vista" fins als més agosarats "Sorprenent a l'ensems que quotidià" o "Màgic, tendre i brutal. Enhorabona"). Les respostes es poden programar per actuar de forma sensible al contingut: per exemple, pot citar la primera frase del segon paràgraf per mostrar-s'hi d'acord i la darrera frase del tercer paràgraf per mostrar-s'hi en desacord. En futures versions està previst que el sistema sigui capaç de formular argumentacions simples, una característica que el faria indetectable entre la resta de posts i respostes.

Boires també informa que AnswerPost es presentarà en dues versions: la Single, que envia respostes al propi blog utilitzant diferents nicks, i la versió Premium, capaç d'enviar respostes també a entrades d'altres blogs. "El funcionament es molt senzill" ens explica el directiu "n'hi ha prou d'accedir a un blog, afegir l'entrada desitjada a la nostra base de dades per mitjà d'un menú contextual, escollir el nick que volem utilitzar-hi i establir el to de les respostes que hi volem trametre; AnswerPost pot ser extremadament amable o un perfecte cretí només desplaçant la slider bar provista a tal efecte". Els avantatges són clars, segons l'executiu: "Un cop programat fa la feina per nosaltres ¿qui no està cansat d'intentar sempre ser enginyós en les respostes? AnswerPost és brillant i no fa faltes d'ortografia!".

De totes formes, a Forcea estan convençuts que la versió bàsica serà la de més sortida, almenys en un primer moment: "sabem que hi ha molts bloggers angoixats per la manca de feedback a les seves bitàcoles", afirma Boires, " i AnswerPost assegura un flux constant de comentaris, no importa si l'entrada tracta de física quàntica, del que hem esmorzat o com en som de desgraciats".

Tot i que Forcea Software encara no ha fet públic els preus de les diferents versions ni la data definitiva de llançament, els seus responsables ens confirmen que les comandes es multipliquen a mesura que es van coneixent més detalls de la potència i versatilitat del seu sistema. "N'hi haurà per a tothom, no patiu", afirma un somrient Boires. Així ho esperem!

Biografies: Johan Glaswirklich

Johan Glaswirklich (Viena, 1852-1913) està considerat un dels grans inventors de la història, malgrat que la majoria els seus descobriments són encara avui desconeguts pel gran públic.

Glaswirklich va desenvolupar nombrosos dispositius de mesura d'intensitat de la llum com el lichsehvermögen, considerat un predecessor del fotòmetre, o la linsegesamt, una lent capaç de prendre instantànies fotogràfiques de 360º. El 1901 va començar a treballar en el seu projecte més ambiciós, la linsetatsächlich, que li havia de permetre fotografiar la realitat.

Efectivament, Glaswirklich considerava que la percepció que tenim del nostre entorn es fruit de la interpretació que fa el nostre cervell dels estímuls lluminosos que rep, i que la fotografia, tal com està concebuda, adapta les imatges reals a formes reconeixibles per la nostra ment. Basant-se en la seva teoria de l'ampliació de l'arc visible per radiació, el científic vienès considerava que una lent amb unes característiques electromagnètiques especials juntament amb un suport de plasma on impressionar la captura havia de mostrar les coses tal com eren realment, no tal com la fotografia tradicional les adapta per ser interpretades.

Sembla que Glaswirklich va reixir en les seves investigacions, però no n'ha quedat constància. Es va llevar la vida al seu laboratori, sense deixar anotats als seus diaris el avenços que anava realitzant. Si bé es va aconseguir posar en funcionament el linsetatsächlich, les imatges que mostrava l'aparell no eren res més que una deformació monstruosa de tot allò que copsava. Els científics van arribar a la conclusió que unes ulleres especials encara no desenvolupades havien de permetre visualitzar correctament el resultat. Alguns estudiosos de l'obra de Glaswirklich afirmen, però, que l'il·lustre òptic no va esmentar mai la necessitat d'unes ulleres especials.

Totes les muntanyes tenen nom

- Pare, com es diu aquella muntanya?
- Cabrera.
- I aquella?
- Aquella és el Puig de la Creu del Rabadà.
- I aquella de més cap allà?
- Em sembla que es diu Montcau.
- I la del costat?
- No ho sé.
- Potser no té nom!
- Totes les muntanyes tenen nom, però és molt difícil saber-los tots.
- I qui els posa els noms a les muntanyes?
- No ho sé, potser el primer que la veu o el pagès que hi viu més a prop.
- I no podria ser que s'haguessin descuidat de posar-li nom a alguna muntanya d'aquestes?
- Em sembla que no.
- I com es diu aquesta d'aquí?
- És un turó molt petit. Potser no té nom.
- Com ha de ser d'alta una muntanya perquè li posin nom?
- No ho sé. Una mica alta, suposo.
- Pare, i aquella altra d'allà que té tres pics, li han posat un nom a cada pic?
- Segurament.
- Si els pics estan molt junts també els posen noms diferents?
- Qui sap.
- I que hi pot haver noms de muntanyes repetits?
- És difícil.
- Però si un senyor veu una muntanya i li posa un nom i després un altre senyor la veu i es pensa que és el primer que la veu i li posa un altre nom, com saben qui la vist primer?
- Em penso que això no passa.
- Pare, que...
- Si no calles et foto una hòstia!