Avui l’he vist. Era ell, n'estic segur: en Bobor. L'he reconegut al moment, malgrat el anys que han passat des de l'última vegada que el vaig veure. Al matí la meva dona m’havia donat la notícia que esperàvem un fill i havia decidit anar a peu a la feina. Passejava distretament la meva felicitat pel Passeig de Gràcia quan m’he aturat a Vinçon i l’he vist reflectit al vidre de l'aparador. M'he tombat de seguida cap a ell, però només he estat capaç d’exclamar ¡Bobor! i seguir-lo amb la mirada mentre s’allunyava carrer avall. De tant en tant es girava cap a mi i em mirava sorprès i una mica espantat, fins que se l’ha empassat la riuada de gent.
Pensant-ho amb calma, és lògic que no s’hagi aturat: evidentment ell no es deu dir Bobor. Recordo que el nom li va posar la meva germana petita en un d’aquells moments d’inspiració ingènua que tenen els nens. A tothom li va fer gràcia i va quedar batejat sense més discussió.
Inevitablement, la trobada inesperada d’avui m’ha portat a recordar les tardes de diumenge de la meva infantesa, quan ens reuníem tota la família davant la pantalla per veure les pel·lícules en súper 8 filmades pels meus avis i pares durant les vacances, o les imatges preses a corre-cuita durant les sortides de cap de setmana. Els grans seien al sofà i els petits ens ajèiem a terra, amb una bona llesca de pa i una presa minúscula de xocolata. Quan començava la pel·lícula tothom callava i per uns moments només se sentia el so del projector. A mida que passava l’estona els comentaris, que primer es feien a cau d’orella, s’anaven fent més evidents. Llavors començaven les converses, després els acudits, les bromes i venien els somriures a acompanyar-nos en la foscor de la saleta. Però el moment més esperat per tots, el que era saludat amb crits d’alegria i rialles desfermades de grans i petits era sense cap mena de dubte l’aparició d’en Bobor.
Però ¿qui era en Bobor? Ningú ho sabia, però per algun misteri indesxifrable aquell personatge apareixia, en un moment o altre, en totes les pel·lícules familiars. Se’l veia creuant un carrer darrera els pares aquell matí filmat a Camprodon, es mostrava fugaçment davant el salt d’aigua de Sant Miquel del Fai, passava caminant tranquil·lament darrera nostre a la platja de Sant Pere Pescador i se’l veia pescant damunt d’una pedra mentre agafàvem crancs al riu Fornés. En una escena molt celebrada apareixia just al costat de la meva àvia en una parada de fruita al mercat de Vic, i en una altra pel·lícula es passejava amb pantalons curts i ulleres de sol pel teatre romà de Mérida. També tenia aparicions estel·lars a la pel·lícula del viatge dels meus avis a Avila i a la que van fer més tard a Galícia. Se’l podia veure assegut a les escales de la catedral de Palma en el viatge de nuvis dels meus pares i dinant a la taula del costat en una sortida que vam fer tota la família a Montserrat. La seva misteriosa aparició sota la torre Eiffel va provocar certa controvèrsia al principi, perquè era una imatge llunyana i no es distingia bé, però amb el temps vam acabar donant per segur que era ell. En canvi, la seva imatge amb una camisa estampada i pantalons de pota d’elefant interposant-se entre la càmera i la meva mare davant el Coliseum romà era tan nítida que no deixava lloc a cap dubte, i els crits de ¡Bobor, Bobor! ja en l’instant abans que aparegués es devien sentir des de tot el veïnat. Quan projectàvem una pel·lícula inèdita estàvem més pendents d’apresar la seva imatge que de veure’ns a nosaltres mateixos.
Ara que vaig estirant el fil de la memòria torno a recordar el dia en que Bobor va adquirir el seu nom, i amb ell la condició de membre virtual de la família. Era una filmació que havia fet el meu avi un matí de dissabte, a l’estiu, en que els meus germans i jo saltàvem i rèiem anant d’una atracció a una altra al Tibidabo. Ja l’havíem projectat vàries vegades sense descobrir-hi la presència del personatge misteriós i havíem acabat acceptant, paradoxalment, que aquella pel·lícula era una raresa. Però en una de les projeccions, mentre veiem el llarg pla d’un autòmat que endreçava peces en uns calaixos protegit per una vitrina, la meva germaneta el va descobrir en el reflex del vidre: s’estava allà dret amb el braços creuats, just darrera meu, embadalit com nosaltres per la destresa mecànica del giny. ¡Bobor!, va cridar. El reflex de la pell pàl·lida del rostre eixut, la boca oberta deixant entreveure unes dents petites i fosques i els ulls enfonsats li donaven un aire d’espectre que em provocava angoixa i por. Instants després, en un gest que semblava que només jo podia percebre, en Bobor em posava la mà tendrament damunt l’espatlla i tots els meus temors s’esvanien.
Creixem, i en créixer aprenem a classificar tot allò que recordem. Mecànicament, com l’autòmat del Tibidabo, encabim la infantesa en una capsa empolsinada mig oblidada a les golfes, desem els amors de joventut a la calaixera de l’habitació tancada i els records de maduresa en un prestatge del menjador. Descuidadament, deixem els records recents sobre el moble del rebedor, al costat de les claus del pis. I esperem, esperem legítimament que sigui aquest un ordre immutable, que trobarem tot allò que hem estat allà on ho hem deixat i que res ni ningú ho alterarà. Però ara en Bobor , qui sap si empès per una naturalesa massa descarnada i etèria, havia obert la capsa empolsinada de les golfes i havia deixat sortir les rialles d’aquells nens feliços a la platja, les converses incomprensibles a la barberia de l’Aleix, les costellades a la vora del riu, el so de la siringa de l’esmolet i el virolet dels diumenges a la plaça del poble. Fos mortal o somni, humà, déu o espectre, havia viatjat pels compartiments de la memòria, saltant sobre el temps i travessant móns que fins ara creia estancs per aterrar sobre el moble del rebedor.
Avui mateix aniré a comprar una càmera; vull tenir-ho tot a punt per quan neixi el meu fill.
Ja entendreu que si fins ara he obviat alguns detalls importants en el meu relat, com ara el nom o la situació de l'illa, amb més motiu encara em guardaré prou d'exposar ni el més petit detall d'aquella nit al bosc. Podeu pensar que sóc un depravat. Podeu pensar, com jo he pensat alguna vegada, que ni al catàleg més exhaustiu de les perversions sexuals deu existir una veu per definir la còpula amb un esquirol catalanoparlant d'un metre i setanta centímetres. Podeu pensar-ho. Allà vosaltres. Només us diré que si vaig acceptar va ser perquè 
.JPG)
.JPG)
