El far. Capítol 5

LAIA

Ve de El far. Capítol 4

Algunes setmanes després d'arribar a casa - si en podia dir casa d'un apartament al Raval d'on sempre em mantenia tan allunyat com podia - vaig començar a sentir marejos i cremor d'estómac. No em va costar gaire relacionar aquelles molèsties amb la frase "una forma de reproducció molt peculiar", i uns mesos més tard donava a llum la Laia. El part, com us podeu imaginar, va ser dolorosíssim.

Aquella petita bestiola, còpia exacta en miniatura de la seva mare, va esdevenir de seguida l'alegria de la casa. Era molt intel·ligent, desperta i afectuosa. La seva capacitat per la parla es va desenvolupar prematurament, abans que qualsevol nadó diguem 'normal', i això ens va permetre establir una comunicació molt sincera i natural

També va començar molt aviat a donar mostres d'un comportament singular, propi segurament de la seva espècie. No sortia mai de l'apartament ni es deixava veure per ningú. Si rebíem alguna visita saltava a un prestatge i es quedava allà immòbil imitant un peluix fins que tornàvem a estar sols. Només menjava herba fresca i peix. Com la seva mare, li agradava estar sola, però al mateix temps era una excel·lent conversadora. Es podia passar hores a la finestra mirant el bocí de mar que s'esquitllava entre xemeneies i la roba estesa dels terrats.

Una altra de les seves grans aficions era la lectura. Cada setmana em feia una llista de llibres que havia de comprar o buscar a la biblioteca, on hi incloïa sobretot novel·la - especialment franceses del XIX - però també poesia i assaig. Molts vespres els llegíem junts i comentàvem les il·lustracions. Ja tenia tretze anys quan el seu encàrrec setmanal, format per Phares Majeurs de l´Arc Atlantique de Plisson, Les Phares d'Alí Maroc, Los Faros Australes de Lupiano i Australian lighthouses de John Noble, em va fer sospitar que alguna cosa començava a canviar dins seu.

No em vaig equivocar, i aviat ens vam trobar estudiant acuradament centenars d'illes del món buscant la més apropiada, segons unes normes preestablertes molt precises que només ella coneixia. Quan per fi vam trobar la seva illa es va passar setmanes posseïda per un estat d'excitació incontrolable, buscant més informació i encarregant-se dels preparatius per a la marxa. La crida interior de la seva naturalesa solitària l'empenyia als confins de la terra al mateix temps que a mi m'enfosava en el desconsol més profund.

Salpàrem del port de Barcelona un matí lluminós de primavera, amb dues maletes atrotinades, un paraigües i un gran bagul condicionat per ocultar la Laia durant la llarga travessia. L'arribada a l'illa es va produir gairebé un mes més tard a bord d'una llanxa llogada, sota la mirada indiferent d'un imponent far automàtic que ens saludava amb llums intermitents. Tot el nostre equipatge s'havia perdut en alguna escala, però a cap dels dos ens va importar gaire.

La Laia va saltar a terra exultant, fent saltirons entre les roques i aixecant de tant en tant el morro per ensumar l'aire, salat i fred com les llàgrimes que em recorrien les galtes. De comú acord no volguérem allargar el comiat: ens abraçàrem i ens diguérem adéu. No em vaig girar cap vegada mentre em dirigia a la llanxa, conscient que si ho hagués fet no hauria estat capaç de deixar la meva filla en aquella terra inhòspita per no tornar-la a veure mai més. Així havia de ser i així va ser; em vaig posar la mà a la galta intentant retenir aquell últim pessigolleig dels seus bigotis i em vaig allunyar de la costa a tota velocitat.

Aquest ha estat el relat de la meva història. No he pretès avorrir-vos amb detalls que molts jutjareu intranscendents i d'altres, potser, immorals. Tampoc ha estat la meva intenció despertar la vostra compassió: ¿perquè hauria de narrar ara, després de tant temps, una història tan inversemblant que qualsevol persona assenyada només pot atribuir a la meva imaginació malaltissa? No, si m'adreço a vosaltres, viatgers solitaris, faroners, aventurers, navegants agosarats i ornitòlegs australs, a vosaltres que visiteu continents remots i trepitgeu illes que creieu desertes, és només per dir-vos que, si fent camí per mars llunyans trobeu un dia la meva Laia, sapigueu escoltar-la, citeu Proust, Baudelaire i Flaubert, feu-la riure, parleu-li de vaixells, fars i vents. Digueu-li que em sento molt sol sense ella. I deixeu-li, si pot ser, un paraigües per a les nits de tempesta.

FI