Plat petit, pinyó gran

01 de juny 2007

PlatEl carrer fa baixada i avanço poc a poc per la vorera, sense pedalar. L'aire fresc del matí m'entra per les mànigues de la jaqueta i s'escola amb un pessigolleig entre els pèls eriçats del braços fins a les espatlles. És una sensació agradable que ja conec de cada matí i procuro copsar-ne tot el recorregut, sobretot quan travesso l'aire càlid que hi ha dins les ullades de sol que s'escapen lliscant sobre les teulades de les cases més baixes.

A la primera pedalada, al final del carrer, noto un cop al taló. És l'Àlex, assegut a la cadireta del darrera, que ha deixat anar les cames. Ell també nota el cop i posa els peus als suports.
- Vas bé?
- Si, molt bé!

Deixo l'avinguda. Aprofito el pas pel carrer Ges Amunt, estret i sense trànsit, per girar-me cap el meu fill. Ell també em mira, somrient sota el seu casc enorme. Els ulls li brillen i les espatlles encongides gairebé li toquen el casc. Estic a punt de preguntar-li si té fred, però ja sé que em contestarà que no; tem que si reconeix que té fred deixaré d'acompanyar-lo a l'escola amb bicicleta. Al final del carreró humit hi ha la plaça del Firal, espaiosa i assolellada, que li retornarà una mica d'escalfor. Un ràpid canvi de plat i de pinyó m'hi deixa en tres pedalades. Llavors torno a alentir la marxa, deixant que el sol ens acaroni una mica.

Avui és dia de mercat i la plaça, normalment solitària, està plena de cotxes aparcats o que intenten trobar un lloc. Esquivo vehicles i persones com puc, frenant i accelerant contínuament. Per dues vegades fins i tot he de posar els peus a terra. Finalment encaro la rampa que porta a la palanca sobre el riu i la travesso poc a poc, mirant els ànecs arraulits a les vores i el fons de pedres marronoses on em sembla descobrir-hi un casc com el que porta l'Àlex. A l'altra banda del riu ja es veuen les parades i la gent arrossegant carrets i cabassos amunt i avall.

Són estranys els dimecres: em molesta alterar la ruta pel cantó del riu convertit en aparcament, però la banda del mercat es plena de vida. La parada dels estris de cuina i joguines, els pollastres a l'ast donant voltes incesants, la parada de la verdura sempre atapeïda, el camió de les plantes descarregant palets de torratxes diminutes, les senyores garbellant els munts de calcetes, els crits del fruiter... L'olor de les olives de l'última parada ens diu adéu i enfilo la pujada fins al carrer de l'escola, amb el plat petit i el pinyó més gran i posant-me dret sobre els pedals. Les mànigues de la jaqueta s'omplen d'un aire calent i dens.

Ja gairebé hem arribat, però el carrer de l'escola és molt transitat i intento anar de pressa per no fer nosa als cotxes que em segueixen. Sense temps per reposar canvio de plat. Sona el timbre de l'escola i accelero encara més, esquivant per la vorera un vehicle que està aparcant marxa enrera i he de frenar poc després per no atropellar uns nens que travessen el carrer sense mirar. El guàrdia m'atura quan estic damunt el pas de vianants i una mare em mira malament mentre estiba el seu fill. Davant meu passen cotxes conduïts per senyores amb posat seriós que giren els ulls a dreta i esquerra buscant un aparcament impossible per al seus cotxes descomunals. Quan el guàrdia em dóna pas només he de fer un metres a la dreta i entro al pati de l'escola.

Com cada dia aparco al costat de la paret de l'entrada, en mig de dos bancs. Baixo el cavallet sense deixar el manillar, per evitar que la bicicleta es tombi amb el pes de l'Àlex. Però quan miro darrera descobreixo, desconcertat, que la cadireta és buida. Miro al meu voltant buscant un casc groc amb un nen a sota. Refaig el camí, preguntant a les mares que arriben, als nens que jugaven a l'entrada i al guàrdia al mig del carrer, però cap d'ells s'ha fixat si a la cadireta hi havia un nen. Intento recordar si en algun moment he deixat de sentir el pes darrera la bicicleta, o una batzegada, o el soroll de la sivella descordant-se... M'adono horroritzat que des del començament del carreró que porta a la plaça del Firal, molt enllà, no he tornat a sentir la seva veu ni els seus peus colpejant contra els meus.

Llavors començo a córrer cap el mercat. Ja no noto aire dins les mànigues, només una suor freda que s'escampa per tot el meu cos. Pregunto als firaires i a algunes dones i també un nens que conec i que fan tard a escola. No l'han vist. En mig de la desesperació em retorna la imatge d'aquell casc groc que he vist al fons del riu i em dirigeixo cridant cap a la palanca. Un grup de gent em segueix. Aferrat a la barana espero que els ànecs deixin de remoure l'aigua a la recerca dels rosegons de pa que algú ha llençat. L'espera és eterna i dubto si llençar-me a l'aigua, però la poca fondària m'ho impedeix. Quan finalment les aigües es tranquil·litzen no veig ni rastre d'allò que m'havia semblat un casc. Travesso la passera i segueixo fins allà on he sentit la seva presència per última vegada, eixugant-me les llàgrimes a cada pas. Ja no corro, només penso que tot és un malson i que em despertaré en qualsevol moment. Però quan arribo al lloc on l'he vist per última vegada feliç sota el seu casc enorme m'adono que el malson tot just acaba de començar, i que no hi haurà cap plat prou petit ni cap pinyó prou gran que m'alleugereixin la pujada.