Conte de Nadal

26 de desembre 2006

El jardí a l'hivern

Jardi a l'hivernEn Marc voltava pels carrers amb els nens de la seva colla quan va veure el vell senyor Anselm intentant tancar el reixat de la seva botiga, movent-se amb dificultat dins el seu abric rígid i triant posicions cada vegada més inversemblants per fer encaixar els dos panys. En Marc va voler anar-lo a ajudar, però va pensar que els seus amics, presoners ja de l'excitació per la festa que s'acostava, se n'haurien rigut. Així que va girar el cap i es va allunyar del vell, esperant que el germen de la festa també l'infongués a ell despreocupació i alegria. Quan va arribar a casa, però, encara pensava en el pobre senyor Anselm lluitant amb el pany rovellat, les sabates lliscant sobre la vorera gebrada i el seu bastó recolzat a la reixa tossuda. Es va asseure a la seva taula i va començar a dibuixar.

Eren prop de les set de la tarda i ja gairebé havia acabat el dibuix. No havia oblidat res: la façana d'un to granatós indefinit, les finestres despintades amb torratxes buides a l'ampit, el jardí amb la tanca de fusta i la tàpia de pedra del fons, la teulada esquitxada de molsa i coronada per tres petites xemeneies - tot i que havia observat que només d'una en sortia fum a vegades - i la porta de l'entrada, amb la seva barana feta d'un senzill passamà i el picaporta senyorial, tan gran que semblava el nas de la casa.

Estava a punt de donar per acabat el dibuix quan va tenir la sensació que alguna cosa hi fallava. Va comprovar la perspectiva i tots aquells detalls minuciosos que tanta feina li havien portat. Va retocar els núvols grisos que havia pintat al cel i l'empedrat del carrer, però es seguia sentint insatisfet. No va ser fins després de donar-hi moltes voltes que va descobrir què passava: la casa que havia dibuixat era una casa trista.

Ja era massa tard per refer tot el dibuix, així que va fer uns retocs ràpids deixant-se portar pel primer que se li acudia, sense estar-se de grocs ni vermells ni verds brillants escampats arreu. Acabava de signar-lo quan va entrar la seva mare.
- Què dibuixes, si es pot saber?- va preguntar mentre mirava encuriosida aquell paper de mil colors que semblava florir damunt la taula.
- És la casa del senyor Anselm. Li vull regalar. Que t'agrada?
Ara la mare s'hi va acostar més i el va mirar amb tota l'atenció que li permetia la sorpresa. Al cap i a la fi aquell vell només era un veí amable amb qui tenia breus converses al carrer.
- És molt bonic Marc, però... com és que vols fer un regal al senyor Anselm?
- Tu sempre dius que és un bon home, oi?
- Sí, és clar... bé, sí...
- Creus que li agradarà?
La mare va deixar el dibuix i va dirigir la mirada als ulls del seu fill. Tenien encara la innocència dels seus vuit anys, però hi havia moments, com ara, en que semblaven posseir una mena de saviesa llunyana. Potser per això no el va poder contradir.
- I tant que li agradarà - va dir somrient - Va, abriga't mentre et busco una capsa i un paper d'embolicar de Nadal.

Començava a nevar quan en Marc va trucar a la casa del senyor Anselm. El nas-picaporta va sonar com un cop de destral en un tronc sec i la porta es va obrir grinyolant al cap de pocs segons.
- Marc! I doncs, què hi fas aquí?
- Li he portat un regal de Nadal - va respondre allargant els braços amb el paquet. Però el senyor Anselm estava massa sorprès per adonar-se del gest.
- Un regal per a mi? Oh, passa, passa, que comença a nevar...
En Marc va entrar a la casa, una mica neguitós. Feia olor d'humitat i cafè.
- Seu al sofà mentre l'obro. Estic molt emocionat, no m'ho esperava pas.
El senyor Anselm es va treure les ulleres de la butxaca de la bata i se les va posar mentre encenia la làmpada del menjador. Llavors va començar a desembolicar el seu regal damunt la taula il·luminada, vigilant de no espatllar el paper. Finalment va obrir la capsa.
-Marc!
Va agafar el dibuix amb molt de compte i el va inclinar sota el raig de llum, sense deixar de resseguir-lo amb aquells ulls que ara, darrera les ulleres rodones, semblaven encara més petits. A en Marc li va semblar que plorava.
- Però... com se t'ha acudit fer aquest dibuix?
No va saber què respondre. S'adonava que havia fet mal a aquell home, però no sabia perquè. Va notar com li tremolava la barbeta i li pujaven llàgrimes als ulls.
- És un dibuix molt bonic - va dir oportunament el senyor Anselm eixugant-se els ulls amb la màniga de la bata.

El nen estava confós. Va seguir amb la mirada al senyor Anselm quan es dirigia cap a la finestra que donava al jardí. Des d'allà li va dir que hi anés.
- Aquest és el meu jardí ara. Ja ho veus, no hi ha res. Però no sempre ha estat així. Quan vivia la Teresa, la meva senyora, era el més bonic del barri. En aquesta terra ara erma que poc a poc cobreix la neu hi havien crescut les flors més boniques que hagis vist mai. A la Teresa li agradava molt estar-se al jardí. En aquell racó, sota un salze, hi teníem un banc i una taula de vímet envoltats de geranis i clavells. Hi creixia pertot una herba verdíssima que a la primavera s'esquitxava de botons d'or i dents de lleó. En aquella paret de pedra despullada s'hi enfilava l'heura, i la glorieta la cobria una parra atapeïda de raïm daurat.

Va fer una pausa com si hagués d'agafar aire, tot i que parlava molt a poc a poc. Llavors va assenyalar amb el dit cap a un arbre nu, l´únic que hi havia al jardí:
- Veus allà? A l'ombra d'aquell cirerer la Teresa s'hi passava hores i hores. Era el seu lloc preferit. Quan ella va morir vaig dir al jardiner que arranqués totes les flors i plantes menys el cirerer, però al cap de poc el cirerer també es va morir.
- Per què va fer arrancar totes les plantes del jardí?
- És una mica difícil d'explicar. Suposo que estava enfadat.
- Enfadat?
El vell no va respondre. Ara la neu queia ara amb tanta força que gairebé es podia sentir el so dels flocs espetegant contra l'empedrat del carrer.
- Aquelles cireres eren dolces com la mel. I com brillaven a l'estiu! La Teresa deia que tenien el color del sol naixent. El color del sol naixent...

En aquell moment en Marc es va adonar de què passava. Sense voler, omplint de colors el seu dibuix per treure-li la tristesa, el que havia fet era dibuixar el jardí tal com havia estat abans, quan el senyor Anselm hi vivia amb la seva estimada. Ara comprenia l'emoció d'aquell vell, envaït de cop per records d'uns temps feliços, uns records que havien viatjat d'amagat dins d'aquella capsa embolicada amb paper de Nadal.
- Ara val més que te'n vagis, que a casa et deuen estar esperant - va dir el senyor Anselm posant-li la mà a l'espatlla - A més, jo estic molt cansat...
El senyor Anselm va acompanyar el nen fins a la porta. Quan anava a obrir-la es va aturar un moment, es va girar cap el nen i el va abraçar.
- Gràcies, Marc. És el regal més preciós que m'han fet mai.


Al matí següent en Marc va saber per la seva mare que el senyor Anselm havia mort. Es va posar l'abric i va sortir corrents cap a la seva casa del vell, enfonsant les sabatilles de llana a la neu de la vorera. Tenia l'esperança que fos un malentès, però davant la porta hi havia un cotxe negre molt gran i grups de gent que parlaven en veu baixa. El cap li donava voltes buscant respostes, però ¿com trobar respostes quan no sabem les preguntes? No sortia fum de cap de les xemeneies i el picaporta només era la nansa d'una gran caixa. Però quan va mirar cap el jardí nevat va veure que al cirerer l'hi havien brotat unes fulles verdes, i sota d'elles, ben aixoplugades, unes cireres brillaven amb el color del sol naixent.

Biografies: Anton Clobarcks

04 de desembre 2006

Blue NilAnton Clobarcks va néixer a la ciutat costanera de Jurmala (Letònia) el 17 d'agost del 1969. El seu pare era doctor en medicina i la seva mare havia estat una actriu sense gaire èxit.

Després de cursar els estudis bàsics a la seva ciutat natal va entrar a la Facultat de Biologia de la Universitat de Riga, ja que des de molt jove s'havia interessat pels temes relacionats amb els animals, especialment els felins. Com que la carrera de biologia no va acabar de satisfer les seves espectatives de coneixament, l'any 1993 es va traslladar a Estats Units, on va poder cursar la carrera de zoologia a la Michigan State University. Això va suposar una càrrega molt feixuga per a l'economia familiar dels Clobarcks, i l'Anton va haver de compaginar els seus estudis amb tota mena de feines temporals i no gaire ben remunerades.

Un cop a Michigan va aprofundir en el coneixament dels felins a l'hora que es començava a interessar pels treballs de camp. Però mentre el seu interès pel treball de camp ja no va decaure, el descobriment de l'apassionant món dels rèptils va començar-lo a decantar cap a noves formes d'investigació. Sembla que hi va tenir molt a veure la influència del seu professor més apreciat, l'expert en reptiologia Dr. Johan D. Philops.

Un altre fet trascendental en la biografia del nostre personatge es va produir en un simposi sobre camuflatge animal a Spring City (Utah) l'any 1997. Allà va conèixer la professora romanesa Blosnhia Helenova, que havia estat desenvolupant sistemes de camuflatge ergonòmics. Les teories revolucionàries de la professora romanesa van ser la llavor del projecte IX Ilion , al qual es dedicaria en cos i ànima des d'aquell moment.

Basant-se en les experiències amb primats dutes a terme per reconegudes especialistes com Dian Fossey o Jane Goodall, l'Anton es proposava entrar a formar part d'una comunitat o grup de cocodrils (concretament de l'espècie Crocodylus niloticus, present a la major part de l'Àfrica subsahariana) per estudiar-ne el seu comportament social. Per aconseguir-ho li calia un atuell especialment dissenyat per passar desapercebut i no ser confós per una presa, i a aquesta tasca es va dedicar durant mesos l'equip de la professora Helenova.

També va aconseguir involucrar en el projecte altres experts en diferents disciplines, com l'arquitecte Georges Brateniers, especialista en modelatge de dispositius marins, o l'enginyer Piero Leondri, que es va encarregar del sofisticat sistema de comunicacions amb que es va dotar la nau-cocodril. Després de mesos de proves amb el model a la Woods Hole Oceanographic Institution (Massachusetts), al mes febrer de l'any 1999 Anton Clobarcks va viatjar fins al cor de l'Àfrica amb el prototip.

Es tractava d'una rèplica exacta d'un cocodril del nil, construït amb estructura d'acer i fibra de carboni. Estava dotat d'unes glàndules electròniques que alliberaven a intervals regulars una olor com la dels cocodrils, de la que se n'havia imitat la composició química. També disposava d'un sistema rudimentari de navegació, amb una hèlice insonoritzada per desplaçar-se lentament i uns compartiments inundables per facilitar l'emersió i la immersió. A la posició dels ulls s'hi havia instal·lat dues microcàmeres independents que permetien filmar en un angle de 270º i, en el lloc de les potes, unes minúscules rodes dentades li permetien desplaçar-se uns metres damunt la sorra. L'Anton es situava completament estirat dins d'aquella estructura, i amb les mans i la boca podia manipular els comandaments situats a la part davantera.

El lloc escollit va ser un afluent del Nil: el riu Atbara. Va aterrar a l'aeroport d'Addis Abeba i des d'allà es va dirigir per carretera cap el nord fins a Gonder, travessant dues vegades el Nil Blau. Llavors va seguir a l'oest en direcció a Al-Qadarif, ja al Sudan. El campament base quedava instal·lat el dia 3 de març a 240 kms al sud de Kassala. El projecte IX Ilion s'acostava al seu punt culminant.

No és difícil d'imaginar la impaciència que debia sentir en aquells moments l'Anton, però havien convingut que eren necessàries un mínim de 6 setmanes per habituar-se a la zona i observar les colònies de cocodrils més properes. Durant aquelles setmanes va realitzar diferents proves d'immersió, va posar a punt tot l'equipament i va romandre durant hores a l'aigua per tal d'impregnar-se de les olors característiques del riu. Finalment, el dia 22 d'abril de 1999 l'Anton Clobarcks, sota l'atenta mirada de la resta de l'equip que seguien les seves evolucions des del centre de monitorització a la Universitat de Michigan, va salpar en direcció a una colònia d'uns 30 exemplars de Crocodylus niloticus que havia observat riu amunt.

L'Anton va ser devorat immediatament, però queda en el nostre record la gesta d'un home ple d'entusiasme i perseverància, un exemple de dedicació a la consecució d'un somni irrealitzable.

Husmeando en la blogosfera

06 de novembre 2006

69Hace poco repasé este catálogo de perversiones (sic) y detecté algunos olvidos imperdonables. He decidido obrar en consecuencia y registrar aquí algunas prácticas que, aún siendo minoritarias, no merecen caer en el ostracismo al que parecen condenadas. No hace falta decir que se agradecerán todas colaboraciones encaminadas a ampliar esta lista.

Aurifilia
Penetración del pene en la oreja de la pareja. Requiere de un pene de pequeñas dimensiones, orejas receptoras grandes y mucha vaselina. Es muy habitual que se forme un vacío y no pueda retirarse el pene tras la eyaculación, por lo que es conveniente también tener una buena excusa si hay que acudir a urgencias. De todas formas, la mayoría de lesiones provocadas por la aurifilia no se deben tanto a los tirones para soltarse como a los intentos por desatascar el pene soplando por la otra oreja.

Colluifagia
Tener relaciones sexuales sobre la lavadora. Entre las variantes más usuales están la colluifagia frigus (con el programa de agua fría), la colluifagia calida (con el programa en caliente), la colluifagia centrifuga (evidente) y la colluifagia tendere (cuando se acaba el programa y se va aprovechando entre embestida y embestida para ir tendiendo la ropa).

Blogofilismo
Excitarse leyendo blogs personales. Véase un caso en este mismo blog.

Viscerafilia
Masturbarse utilizando vísceras de animales. La variante más conocida es la viscerafilia hepatica, practicada por Léolo en la película del mismo título, pero también se pueden utilizar riñones, vejigas, amígdalas... Para que la experiencia resulte placentera la víscera debe estar cruda o poco hecha, nunca crujiente.

Dimopiofilia
La práctica de la dimopiofilia requiere efectuar una rotación de 180º al pene con el objetivo de masturbarse viéndose el frenillo. Puede ser algo doloroso al principio. La variante femenina a esta práctica se llama dimovagifilia, pero no requiere rotación; basta un espejo.

Boombooming
Consiste en introducirse maiz por el ano y sentarse sobre una estufa u otra fuente de calor hasta que se convierta en palomitas. Pueden aliñarse con un poco de sal, pero lo suyo es la mantequilla.

Calvufagia
Práctica femenina consistente en masturbarse utilizando la cabeza de un calvo untada en aceite de oliva. Las habituales en este tipo de relaciones pueden llegar a introducirse la cabeza del calvo completemante en la vagina; se dice entonces que el calvo "lleva bisoñé".

The killer in you. Part III

26 d’octubre 2006

Tinta invisible

Invisible inkNingú sabia ben bé com havia anat, però des de feia uns anys s'havia instaurat a l'empresa on treballo la ridícula costum de fer-nos regals uns dies abans de Nadal. No cal dir que els regals eren veritablement ximples, encara que no tant com les notes que solien acompanyar-los i que, per seguir amb la tradició inventada per algun tarat, s'havien de llegir en veu alta.

L'endemà d'aquella cerimònia patètica em trobava de nou a l'oficina, rememorant el meu moment estelar del dia abans: la lectura de la nota, un lacònic "Del teu amic invisible", i la fingida impaciència per desenbolicar el regal entre les rialletes de complicitat dels companys. Suposo que al descobrir que es tractava d'un estúpid bolígraf de tinta invisible hauria hagut de dir alguna cosa com "m'imagino que el cretí que se li ha acudit això es deu considerar molt enginyós, oi?", però ho vaig deixar en un simple "gràcies".

Es va obrir la porta del meu despatx i el director va treure el cap: "Senyoreta Laura, espero el seu informe trimestral des de fa exactament 20 minuts", va dir.

Tenia l'informe sobre la taula, acabat des del dia abans. En altres paraules: tenia l'informe trimestral acabat 8 dies abans de que s'acabés el trimestre. El director sempre ho volia així. Vaig agafar el bolígraf de tinta invisible que m'havia regalat l'amic invisible i vaig escriure a la portada: "els informes trimestrals es presenten quan s'acaba el trimestre, imbècil!".

Encara no sé perquè ho vaig fer. Sorpresa per la meva gosadia vaig quedar-me mirant bocabadada com la tinta blava s'anava esvaint fins a desaparèixer del tot. Llavors vaig agafar l'informe d'una revolada i el vaig portar al despatx del director: "Aquí té l'informe", i el vaig deixar caure sobre la seva taula. Sense esperar cap resposta vaig tornar al meu despatx.

Mai havia estat tan brusca amb ell. Ara sentia un cert temor però també una sensació de poder, com si hagués pres el control d'una situació que fins llavors em dominava. Fos quin fos el resultat, no hi havia dubte de que em sentia alliberada. Estúpidament alliberada.

Però aquella sensació... ¿era producte de la meva actitud despectiva cap el director o provenia de la frase oculta a la portada de l'informe? Per esbrinar-ho vaig agafar el llistat d'altes i baixes que havia de presentar al cap de personal - un guaperes arrogant que sempre em mirava per sobre l'espatlla - i li vaig escriure a la primera pàgina: "Sé que em fas portar aquest cony d'informe per mirar-me el cul quan me'n vaig, porc fastigós, si no no s'explica per què no el consultes des de l'ordinador. O potser és per què ets tan idiota que ni hi has pensat?". Quan va haver desaparegut la tinta vaig anar al seu despatx i vaig deixar el llistat delicadament sobre la taula.
- Bon dia, el seu informe - vaig dir amb to amable. Per assegurar el tret vaig acompanyar el gest amb el millor dels meus somriures.
- Gràcies, Laura - va respondre retornant-me el somriure i mirant-me als ulls com no ho havia fet mai. Llavors va llegir atentament la primera pàgina, allà on jo havia escrit feia poc. Quan ja me'n anava em va cridar:
- D'això... Laura...
- ¿Si?
- Li agraeixo molt que em porti personalment l'informe cada setmana, però a partir d'ara ja el consultaré a l'ordinador. Vostè segurament té coses més importants a fer...
- Com vulgui.
- O potser el vindré a buscar jo mateix, si no li fa res.
- No, en absolut.

¿Havia llegit la frase escrita amb tinta invisible? No, no era possible, m'havia assegurat de que no en quedés cap rastre abans de portar-li. ¿Potser era que el simple fet d'escriure amb aquell bolígraf em dotava d'una força que els altres podien copsar inconscientment? ¿O era jo qui estava canviant per influència d'aquelles paraules invisibles? Calia seguir investigant.

No tenia cap més informe per presentar personalment, però havia d'enviar uns quants emails. Em vaig posar mans a l'obra: per al senyor Vidal, un client molt desagradable amb qui havia tingut algunes enganxades, vaig escriure una nota demolidora ("mira, cabró, et suporto per no perdre la feina, però més et valdria aprendre una mica d'educació...") i per a la cap de compres de Rimtrecsa no em vaig estar de res ("així t'exploti la pantalla davant del morros, filladeputa malfollada..."). Vaig dedicar a aquesta tasca bona part del matí; escrivint notes, esperant que desaparegués la tinta i després escanejant-les per adjuntar-les als missatges que, no cal dir-ho, era d'allò més convencionals.

Cap el migdia ja havia esgotat tot el meu repertori d'insults i em sentia eufòrica. A la una en punt vaig sortir corrents i me'n vaig anar a dinar; si m'afanyava encara tenia temps d'enviar uns quants emails més des de casa. Quan vaig arribar-hi, vaig agafar uns bossa de patates, una cervesa i la llista de professors i companys de classe de l'institut, que havia guardat d'una trobada recent d'ex-alumnes. Ja es podien anar preparant!

Però quan em vaig asseure davant l'ordinador, amb un paper en blanc en una mà i el meu amic bolígraf a l'altra, alguna cosa havia canviat dins meu. Ara l'eufòria havia donat pas a un estat de serenor, ja no sentia la ràbia que m'havia acompanyat tot el matí i els noms que llegia en aquella llista només em portaven una onada de nostàlgia. No podia seguir.

Llavors vaig tenir una idea genial. Vaig agafar el bolígraf i vaig començar a escriure, deixant-me portar pel primer que em passava pel cap: "Hola Anna. Ha passat molt de temps, tant que ja no recordo si mai et vaig dir això: sempre vas ser la meva millor amiga, no saps com et vaig trobar a faltar en els moments difícils de la meva separació. Espero que siguis molt feliç". I després al Ramon, de qui havia estat enamorada: "No va ser culpa teva el no estimar-me, però jo no he deixat de fer-ho ni un sol dia en tots aquests anys...". I a la Núria, la professora d'història: "va ser la millor professora que mai he tingut, sempre li estaré agraïda per les seves paraules d'ànim abans dels exàmens. Ara que ja deu estar jubilada li desitjo de tot cor que segueixi rebent tant d'amor com va saber donar...".

A la tarda, quan vaig arribar de nou a l'oficina, em sentia feliç, estúpidament feliç. Només la reacció que podia tenir el director pel meu comportament del matí em produïa certa intranquil·litat, però no semblava que res pogués espatllar-me el dia. Quan vaig descarregar el correu encara vaig estar més convençuda de que tot marxava sobre rodes: el senyor Vidal, a qui al matí havia tractat de cabró cap amunt, em contestava molt amablement i fins i tot es permetia fer una brometa: "aquest matí m'ha enviat un fitxer adjunt en blanc; si era una factura no cal que la reenvïi, he he he". La resta dels missatges contestats tenien un to així - o a mi m'ho semblava. També vaig rebre algunes respostes dels privats que havia enviat al migdia des de casa: de l'Anna, que em deia "quan de temps, Laura, ara només falta que escriguis alguna cosa al teus missatges, estic desitjant que ens veiem un dia d'aquests". I del Ramon: "Quina sorpresa, Laura. O és que t'has equivocat d'adreça? Com que el teu missatge no deia res... Per què no ens truquem?". Seguia llegint missatges, cada vegada més emocionada, quan va avisar-me el director que anés al seu despatx.

El director em va rebre amb unes paraules amables, i també la seva senyora que s'estava dreta en un racó. Ella no treballava a l'empresa, però hi tenia participacions i hi passava sovint, sobretot si s'havien de prendre decisions importants.
- Miri, Laura - va dir el director - demà a les nou del matí ve el senyor Camps a presentar l'estudi i el pressupost per a la renovació de la maquinària. Com que vostè ha portat totes les gestions m'agradaria que hi assistís per assessorar-me.

Tots els meus temors semblaven esvair-se amb aquella notícia inesperada. Però m'equivocava:
- ¿Ella? - va dir la senyora que semblava no estar informada de les intencions del seu marit - Ni pensar-hi, vindré jo. És un tema massa important.
Vaig mirar al director esperant algun gest, o una paraula o una expressió de compassió o... però no va fer res. La senyora va seguir, sense ni mirar-me:
- Porti'm la còpia del pre-estudi i el pressupost inicial.

Vaig sortir del despatx abaixant el cap i aguantant-me les llàgrimes. Quan vaig agafar la documentació de damunt la meva taula, sense adonar-me'n, gairebé instintivament, vaig agafar també el bolígraf de tinta invisible i el vaig destapar. Llavors, mentre refeia lentament el camí cap al despatx del director, vaig escriure unes lletres enormes damunt la coberta de l'informe: "Així et moris, PUTA".

I em vaig sentir alleujada. Estúpidament alleujada.

Suo Tempore III

02 de setembre 2006

La Casa De Les Paraules Que No Hem Escrit

EscritUn somni em va despertar de matinada, quan encara era fosc. Havia estat un somni molt bonic i jo encara tenia un somriure als llavis. Vaig pensar que ho havia d'escriure per fer-ne un conte, però em vaig quedar profundament adormit i en despertar-me de nou, a l'alba, tot m'havia marxat del cap.

Va ser llavors que vaig recordar la Casa De Les Paraules Que No Hem Escrit. Quan m'en parlaven els vells del poble jo reia, incrèdul, pensant que només era una llegenda. Però en aquell matí quiet i emboirat vaig emprendre el viatge a la recerca del meu conte esvaït.

Cap camí menava a la Casa De Les Paraules Que No Hem Escrit. Amb el sol sempre a l'esquena vaig enfilar cap els camps de la vall, i després cap els boscos de les muntanyes, i vaig travessar rius i torrents i la neu em va glaçar els peus descalços. El sol s’acabava de pondre quan vaig albirar la Casa De Les Paraules Que No Hem Escrit damunt d’un petit turó.

Era una casa feta de pedres fosques i finestres molt petites. A la teulada de pissarra els canals acabaven en unes gàrgoles en forma de llibre obert i a l’entrada, il·luminades per una llum espurnejant molt blanca, hi havia dues estàtues de marbre que representaven a Eurídice i Persèfone. Enmig, darrera una taula de vidre i amb posat greu, m’esperava el Guardià de la Casa De Les Paraules Que No Hem Escrit.

Era un home molt vell, amb una barba llarga i blanca. Darrera les ulleres rodones, uns ulls petits i clars m’observaven amb curiositat. “¿Què voleu?”, em va preguntar. “Busco un conte que no he escrit”, vaig contestar amb la veu tremolosa. “Heu vingut al lloc adequat”, va dir el Guardià. I va afegir: “¿Quan l’havíeu d’haver escrit?”. La seva veu s’havia tornat dolça i jo vaig contestar amb fermesa: “Aquesta nit passada”. “Molt bé. El trobareu a la vostra Caixa de Paraules Que No Heu Escrit, però recordeu que només podreu veure el conte que heu escollit”. Girant els ulls em va indicar una porta al final de la gran sala i m’hi vaig dirigir.

A la Casa De Les Paraules Que No Hem Escrit hi havia milers i milers de caixes en unes llibreries altíssimes. Les caixes eren de vidre, i n’hi havia de totes mides; algunes semblaven baguls i d’altres eren petites com una capsa de sabates de nadó. En cada una hi havia un nom gravat, i de dins en sortia una llum pàl·lida que era la que il·luminava les sales. Semblava impossible trobar la caixa que duia el meu nom, però per algun motiu jo caminava amb la seguretat de qui coneix un camí que ha fet moltes vegades. Així, guiat per una lògica que acabava de descobrir, vaig travessar sales, passadissos, portes i escales fins a trobar la caixa al lloc on havia de ser.

La meva caixa era de mida mitjana. Hi havia molts papers a dins, groguencs els primers i d’un blanc resplendent els últims. Tot i que el Guardià m’havia dit que només podria llegir el conte escollit, vaig agafar alguns fulls a l’atzar per esbrinar què hi deia però, malgrat que hi reconeixia la meva lletra, semblaven escrits en una llengua desconeguda.

Quan vaig agafar el darrer full la llum que desprenia la caixa es va tornar més intensa i jo, com un nen que ha seguit una fila de formigues fins a trobar el niu, em vaig asseure a terra per llegir el meu conte. Començava així: “Un somni em va despertar de matinada, quan encara era fosc. Havia estat un somni molt bonic i jo encara tenia un somriure als llavis. Vaig pensar que ho havia d'escriure per fer-ne un conte, però em vaig quedar profundament adormit...”


En castellano aquí

Bestiarium IV

25 d’agost 2006

Growing


Nit de pluja

16 d’agost 2006

Aficiones sexuales de un bloguero compulsivo

22 de juliol 2006

Vacío

Acabo de levantarme, enciendo el ordenador, voy directamente a favoritos y escojo el blog de Kilatria (es cuestión de darse prisa para aprovechar la erección mañanera). Ahí está su último post, como siempre elegante y austero, de una sensualidad cercana a lo cotidiano. "Esta mañana me estaba tomando mi café con leche cuando me ha invadido una sensación de vacío...". Pordiós, como se le ocurrirán estas cosas; tengo que hacerme la primera paja del día cuando no son ni las 7. Dejo un comentario para Kilatria ("prueba a tomar cereales") y luego voy a prepararme mi café con leche, algo más aligerado.

Después del desayuno me queda mucho tiempo hasta la hora de ir al trabajo, así que vuelvo al ordenador. Esta vez escojo el blog de Telele. ¡Bingo! Hay un nuevo post: "Mi incapacidad para relacionarme con los demás me empuja cada vez más a refugiarme en mi blog, a desnudar aquí mis sentimientos...". ¡Joder! Son las 7:30 y tengo que atacar con la segunda, desnudo de cintura para abajo.

Casi sin tiempo para recuperarme me voy vistiendo mientras sigo la ruta habitual de blogs, buscando nuevas entradas: Parsiniana, PiedraKomez, ElBlogDeGenerada, Gatangora... ¡Ahá! Gatangora tiene una nueva entrada titulada "Mi amiga Maripati" y encima la acompaña con una foto de una mujer desnuda. Esto promete: "Dicen que el amor es eterno, pero yo sé que viene sin avisar y se va dejando tras de sí un rastro de dolor". Vaya, qué mierda es esta. Sigamos: "... ahí está la diferencia: el amor es blando, el viento de la vida lo mece como un junco, mientras que la verdadera amistad es dura como un diamante". Ya noto la erección bajo mis pantalones, sigo leyendo ansioso: "...porque esta es la clave para disfrutar del placer de la amistad sincera: entregarse por completo a la complicidad en un acto de compenetración natural". Me pongo de pie con la mirada fija en la pantalla, pero no me interesa la foto de la mujer desnuda: muevo mi mano al ritmo que marcan las palabras que leo una y otra vez: "placer... acto... compene... tración...". Glorioso. Me quedo tan satisfecho que le dejo un comentario a su post: "Dí que sí, Gatangora, no hay nada como unos buenos amigos para sentirse a gusto con uno mismo".

Salgo para el trabajo. Media hora de bus bajo un sol de justicia y aquí estoy, cuadrando el saldo de los bancos. Me conecto a la cuenta del banco para consultar el extracto y me prometo concentrarme solo en los fríos números, pero mi mirada se desvía una y otra vez a favoritos, dónde sé que me aguardan enlaces suculentos. Finalmente me dejo caer en la tentación (para librarme de ella, como diría Wilde) y entro en un blog cualquiera guiado por mi intuición. Acierto a la primera y me bastan unas pocas frases para sentir la llamada de Onán: "Hoy he tenido un examen oral. Me he puesto muy nerviosa y he empezado a sudar, estaba ardiendo, la boca se me ha quedado abierta como si no supiera pronunciar las respuestas que le llegaban del cerebro... He quedado exhausta. Cómo odio los exámenes!". Me dirijo corriendo al servicio, un poco agachado por la tirantez del miembro -en un gesto que mis compañeros confunden con un ataque de diarrea- y mis cinco amigos terminan el trabajo mientras repito la letanía: "oral, sudar, ardiendo, boca abierta, exhausta...". Cuando salgo me encuentro a mi jefa que me pregunta si me encuentro mal y le respondo que estoy muy bien, gracias, solo una leve indisposición por algo que he debido leer, digo comer. Repito el viaje a los servicios otras siete veces a lo largo de la mañana, con lo que finalmente todos acaban concencidos de que tengo las tripas revueltas.

Por la tarde modero un poco mi actividad, pero aún y así encuentro entradas de lo más sugerentes en blogs de chicas con teclado fácil. Irresitible. Salgo tarde del trabajo y llego a casa agotado, con el ánimo justo para prepararme una cena rápida. Hoy ha sido un gran día, sin duda. Me tomo un café y con la copita en la mano me siento delante del ordenador. Consulto las visitas recibidas en mi blog y leo con desgana los comentarios recibidos antes de darle a 'nueva entrada' y empezar a escribir: "Esta mañana ha llovido en mi ciudad. Huyendo de la rutina, paseaba por las calles mojadas cuando me ha ha invadido una sensación de vacío...".












No entenc els blocs

20 de juliol 2006

Ho reconec: no entenc els blocs. No em refereixo als blocs temàtics ni als comercials, evidentment, sinó allò que podríem considerar un bloc autèntic, un espai virtual on algunes persones hi transcriuen els seus pensaments i vivències perquè d'altres persones les llegeixin.

Necessitat de comunicació? Exhorcisme? Suposo que hi ha centenars d'articles que en parlen, però mentre investigo les motivacions profundes que porten a tanta gent a despullar-se públicament - per bé que ho fan sota un nick - prefereixo no contaminar-me i seguir amb les meves investigacions.

No és descartable, però, que no hi hagi res d'exhibicionisme ni de voluntat d'interacció amb els altres en l'acte de publicar en un bloc. Potser és simple introspecció, l'antic nosque te ipse traslladat a l'era d'internet: deixem allà penjat un pensament o una idea i esperem trobar-hi una part de nosaltres mateixos que hagi escapat al filtre de la raó, una paraula o una frase revel·ladores que hagin fluït inconscientment o per atzar. Potser també creiem que és més fàcil establir una connexió directa des de l'espai virtual ocupat pels nostres pensaments cap a un altre espai d'una naturalesa tan semblant, una mena de recerca de l'osmosi alliberadora.

No està malament com a hipòtesi, però llavors... Perquè permetem comentaris als nostres missatges? Encara més: perquè visitem sovint el nostre bloc amb l'esperança de trobar-n'hi i hi posem comptadors de visites?

Si teniu la resposta deixeu-me un missatge ;-)

Bestiarium III

18 de juliol 2006

Les hores i els gossos

Perros ladrando. Pablo SiebelEs fa fosc. Als gossos del solar del davant avui els ha donat per lladrar. Jo observo el carrer des del meu balcó mentre borden sense descans, unes vegades a l'uníson i altres alternant-se. No sembla que sigui contra res, només lladren per que sí. Quan s'il·luminen les faroles encenc una cigarreta i els gossos em descobreixen, però ràpidament dirigeixen els seus laments cap a un nen en bicicleta que passa per la vorera.

D'una de les cases del davant apareix un veí que mira amunt i avall des del seu portal i llavors els llança una pedra. Erra el tret, però un dels gossos s’atansa al projectil i l'ensuma, mentre l'altre segueix amb els seus lladrucs ignorant el perill. Una segona pedra llançada amb ràbia gairebé el toca, però l'esquiva amb habilitat sense parar de cridar. El veí es retira a casa seva aixecant el braç i murmurant paraules que no entenc.

Al cap de poca estona apareix la veïna del primer. Mira als gossos i els xiuxiueja "ssssst, no crideu tant". Es queda allà uns segons, o potser uns minuts, fins que es gira lentament arrossegant les sabatilles i torna a entrar a casa seva, tancant la porta del balcó darrera seu mentre es subjecta la bata amb una mà. Els gossos segueixen amb la seva xerrera.

I jo, que no tinc res millor per fer, em poso a pensar en els meus veïns. M'imagino al senyor de la casa del costat, assegut al sofà amb els punys tancats amb força. Mira de reüll de tant en tant al seu jardí cercant més pedres, puja el volum de la tele, tanca les finestres, intenta recordar si hi ha a casa algun verí, crida quelcom a la seva dona, maleeix... gairebé em sembla que l'estic sentint entre el soroll dels cotxes i els lladrucs.

La veïna dels primer deu estar asseguda al seu balancí, amb les sabatilles a mig treure i la bata descordada. Viu sola, així que es deu haver pres una sopar frugal i mirarà una estona la tela sense importar-li gaire res del que vegi. Comença a pesar figues, com cada dia en aquesta hora tranquil·la, i els lladrucs ja només són un so llunyà i monòton que acompanya el lleu xerricar del balancí.

Ja s'ha fet fosc. No hi ha lluna al cel i els gossos se n'han anat a dormir.

En castellano aquí

Bestiarium II

10 de juliol 2006

Nuestra komisch Krootza

Krootza













Hace tiempo tuvimos en casa una komisch. Se llamaba Krootza y siempre fue muy cariñosa con todos nosotros. Por desgracia le diagnosticaron una enfermedad terminal siendo ya bastante mayor y tuvimos que sacrificarla.

Como nos pareció muy triste dejarlo en manos de un veterinario, y en compensación a su fidelidad y noble espíritu, decidimos hacerlo en casa. Mi madre se armó de una hacha bien afilada y le cortó de cuajo la cabeza, tal como nos habían dicho que se debía proceder en estos casos. Como es bien sabido, los komisch, como los patos, resisten mucho tiempo incluso después de la decapitación, y así fue como nuestra pobre Krootza salió corriendo dando tumbos por todo el piso, con las manos donde debía estar su cabeza. Mientras mi madre se encargaba de trocear el cráneo los demás buscamos el resto del cuerpo, hasta que mi hermana dio con él; se había escondido debajo de mi cama – ay! tal vez buscando mi protección-, pero se había asido con tanta fuerza a los muelles que tuvimos que cortarle las patitas para arrancarla de allí.

Alguien sugirió entonces que sus restos debían depositarse en bolsas de materia orgánica. Desde luego era lo correcto, pero al ser bolsas de poca capacidad tuvimos que pasar varias horas troceando aquellos miembros en cachitos muy pequeños, lo cual resultó agotador.

Ya de madrugada terminamos el trabajo, aireamos la cocina –es increíble el hedor que desprenden las vísceras de estos animales- y trasladamos las bolsas. Reconozco que no pude evitar unas lágrimas en el momento de cerrar la tapa marrón del contenedor de materia orgánica, pero ahora pienso que tal vez, convertida en abono, haya dado vida a los bonitos jardines de esas casas pareadas con las que me cruzo cuando vuelvo del trabajo a casa. Yo, por si acaso, cuando nadie me ve me acerco a uno de esos cuidados parterres de la urbanización que hay cerca de mi barrio y le susurro: “Krootza, no te olvidamos".

Fent amics!

09 de juliol 2006

Links

He trobat aquest article titulat "Paco's Friends: Friks" al web de La Paco i m'ha alegrat veure que ja tinc algun amic. En justa correspondència l'afegeixo des d'avui a la llista d'enllaços.

(si, ja sé que no anava per mi, però m'ha fet gràcia, què voleu)

No deixeu de visitar el blog de Dooddle a Dos o tres cosas interesantes, ple de notícies fresques comentades amb gràcia, ni el d'en Jorgito, And the world smiles with you, per estar al cas de les últimes novetats en música alternativa.

I per suposat la magnifica galeria de fotos d'en bluebellknoll a It looks like rain.

Anirem afegint amics...

    The killer in you. Part II

    06 de juliol 2006

    Cinc minuts de cortesia


    5_ minuts?- Un quart de nou! Un quart de nou!
    Faltaven encara més de tres quarts d'hora de camí i havien quedat a les nou en punt. El senyor Russell, el seu client més important i amb qui estava a punt de tancar una venda de gran proporcions, era molt estricte amb la puntualitat.

    No podia fallar. L'oferta que li havia fet era molt interessant, i més tenint en compte que havia aconseguit conèixer i millorar l'oferta de la competència. Va enfonsar una mica més el peu sobre l'accelerador.

    No, no podia fallar. Havia preparat fins a la matinada tota la documentació: informes tècnics, gràfiques de tota mena, comparatives amb altres productes... fins i tot havia fet una presentació impactant per ser visualitzada connectant el seu portàtil al projector. Mentre repassava l'ordre en que aniria desgranant els seus arguments, com feia sempre abans d'una reunió important, es va adonar que havia reduït la velocitat. Va pitjar el pedal del gas i el seu Audi es va posar en pocs segons a 140.

    Era un matí assolellat. Ell anava direcció al nord i hi havia molt poc trànsit. Cap el sud, en canvi, la carretera anava bastant plena, i si es trobava algun camió al davant li costaria d'avançar-lo. Era una llàstima que s'hagués hagut d'entretir tornant a imprimir aquell informe abans de sortir - al matí sempre repassava la feina feta el dia bans-, probablement ningú s'hauria adonat de la falta d'ortografia que hi havia a la portada, i a més... En fi, s'havia tornat a distreure i havia reduït la velocitat sense adonar-se'n. Aquest cop fins i tot tenia darrera un Alfa Romeo que va fer un tímid intent per avançar-lo. Va reduir a quarta i, en una autèntica exhibició de potència, va deixar enrera l'Alfa fins a convertir-lo en una petita taca fosca al seu retrovisor.

    Era la seva última oportunitat. Després d'unes quantes operacions perdudes, la viabilitat de la seva empresa penjava d'un fil. Un altre revés i probablement hauria de tancar, amb tot el que això representava: buscar feina, suportar retrets dels seus pares, amagar-se dels creditors... Es va començar a posar de mal humor, sobretot quan es va veure atrapat darrera una camioneta a 40 per hora en un tram virat. Va fer alguns intents d'avançament, però l'intens tràfic en direcció sud li ho va impedir. L'Alfa tornava a ser darrera seu. Quan la camioneta es va desviar cap un camí rural, poc abans d'una llarga recta, estava tan absort en els seus pensaments que ni tan sols va accelerar, i l'Alfa va aprofitar per intentar avançar-lo.

    No ho podia permetre, aquell cotxe no era tant potent com el seu i si le li posava al davant de segur que l'alentiria. Tot i que els dos cotxes ja avançaven en paral·lel, va donar gas a fons. L'altra cotxe ja anava llençat i encara el va sobrepassar uns metres, però aviat el va encalçar. La recta era prou llarga i no venien cotxes en sentit contrari, així que va seguir donant gas. L'altra cotxe també devia donar gas a fons, perquè es mantenia en paral·lel, tot i que anava perdent centímetres. Un tercer cotxe s'havia situat darrera seu, molt a prop, probablement esperant que l'Alfa culminés l'avançament per posar-hi també ell. La recta seguia, però s'acostaven a un canvi de rasant. "Ara haurà de frenar", va pensar. Probablement és el que hauria fet el conductor de l'Alfa, però el tercer cotxe li impedia retornar al carril dret. A menys d'un centenar de metres del canvi de rasant va aparèixer en direcció sud un esportiu a gran velocitat.

    Van ser uns moments de dubte. Havia de frenar? I si l'envestia el cotxe del darrera? Es va limitar a treure una mica de gas mentre veia per la finestra com l'Alfa feia un parell de maniobres estranyes a dreta i esquerra i, finalment, en un intent desesperat per evitar el xoc frontal, es llençava fora de la carretera.

    Va veure pel retrovisor com donava voltes de campana. També va veure com s'aturaven els vehicles que anaven en direcció sud. El cotxe que fins fa poc li anava al darerra ja no hi era, però ell va mirar el rellotge i va donar gas.

    Un parell de kilòmetres més amunt es va aturar. Estava molt trasbalsat i li tremolaven les cames. Va baixar del cotxe i es va passar les mans per la cara, amb força, com si es volgués esborrar aquelles imatges. Va pujar de nou al cotxe i va seguir, direcció nord. Faltaven vint minuts per les nou.

    Va arribar a les nou i cinc. "Els cinc minuts de cortesia", va pensar, i va pujar les escales que portaven als despatxos pujant els graons de dos en dos, amb energia, com feia sempre. La secretària del senyor Russell se li va acostar corrents en veure'l:
    - Bon dia, havia quedat amb el senyor Russell, oi? Veurà, és que ha passat una desgràcia i ha hagut de marxar. L'acaben de trucar que la seva senyora ha tingut un greu accident amb el cotxe.
    Es va quedar estorat. No podia ser. Va aconseguir dir unes paraules amb un fil de veu:
    - Com... com ha estat?
    - Es veu que venia cap aquí, perquè volia ser present a la reunió que havien de tenir amb vostè. Un dels nostres treballadors s'ha trobat l'accident i ha reconegut de seguida l'Alfa Romeo de la senyora, de cap per avall al costat de la carretera. Li han explicat que ha intentat avançar a un altre cotxe i aquest li ho ha impedit donant gas. El molt porc ha fugit, però diuen que li han pogut agafar la matrícula. El cas és que... diuen que la senyora ha mort.

    Es va acomiadar de la secretària amb alguna fòrmula convencional i va tornar a baixar les escales. Quan va arribar al cotxe es va asseure mentre endreçava els estris i la jaqueta al seient del costat, com feia sempre. Aquest cop, però, es va passar les mans per la cara, amb força, mentre deixava caure el cap contra el volant.

    Bestiarium I

    02 de juliol 2006

    Ses ailes de géant l'empêchent de marcher...

    Souvent, pour s'amuser, les hommes d'équipage
    Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
    Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
    Le navire glissant sur les gouffres amers.

    À peine les ont-ils déposés sur les planches,
    Que ces rois de l'azur, maladroits et honteux,
    Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
    Comme des avirons traîner à côté d'eux.

    Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule !
    Lui, naguère si beau, qu'il est comique et laid !
    L'un agace son bec avec un brûle-gueule,
    L'autre mime, en boitant, l'infirme qui volait !

    Le poëte est semblable au prince des nuées
    Qui hante la tempête et se rit de l'archer ;
    Exilé sur le sol au milieu des huées,
    Ses ailes de géant l'empêchent de marcher.


    L'albatros, el gran poema de Baudelaire i una au majestuosa que va tenir la desgràcia d'inspirar el logo d'un partit polític: Puaggg!





    A veure si amb uns petits retocs...
    OK!







    Aha, ara sí. Alliberat. I un link interessant de regal:
    http://alasdealbatros.blogspot.com/

    The killer in you. Part I

    01 de juliol 2006

    Una distracció


    ParkingEl sol d'estiu gairebé fonia l'asfalt. Amb els ulls mig aclucats, en David observava des de la finestra del despatx el seu cotxe aparcat al bell mig de l'amplíssim pàrking, just allà on semblava que el sol s'abraonava amb més força sobre les coses. El vidres tintats negres n'impedien veure l'interior, però en David sabia que allà dins hi havia els seus dos fills.

    No havia estat premeditat. Arribava tard a la feina per culpa d'un accident que havia trobat a la carretera -un Alfa volcat, ambulàncies, policia- i havia decidit fer una una petita gestió a l'oficina abans de deixar els nens a la guarderia. Però una cosa va portar a una altra, després una trucada inel·ludible, una reunió... no va ser fins passades quatre hores que en David va recordar que Laura i Josep, de tres i dos anys, restaven a les seves cadiretes al darrera del 4x4.

    Quan la imatge dels dos petits perfectament assegurats a les seves cadiretes el va assaltar, va sentir un fort cop al cor. Va voler sortir corrents, però es va marejar i es va deixar caure a la cadira. Mentre es recuperava va poder meditar sobre la situació: quines possibilitats hi havia de que fossin vius? Molt poques. Amb el cotxe a ple sol, a gairebé 40º i les finestres tancades no era fàcil sobreviure. No, no valia la pena sortir corrents i cridar l'atenció de tot el personal de l'empresa. A més, va recordar que encara havia de fer un parell de trucades importats. Es va sorpendre quan es va adonar que, enmig de la gravetat de la situació, els seus pensaments es dirigissin cap aquelles trucades pendents, però no es va alarmar i va seguir rumiant.

    Només havia estat una distracció. De fet feia setmanes, potser mesos, que estava molt distret. A la feina havia comès errors imperdonables, oblidant de fer gestions importants, i el seu cap li havia retret vàries vegades. La seva esposa també s'en havia queixat repetidament:
    - Cada dia estàs més despitat! - li havia dit feia poc.
    Ara calia fer tot el possible perquè tothom sabés que només havia estat una distracció.

    En David va intentar visualitzar la situació: sortiria de l’oficina, es dirigiria tranquilament cap el cotxe i allà descobriria els cossos sense vida dels seus fills. Entre plors lamentaria el seu oblit fatal i tothom el compadiria. No semblava complicat, però havia de procurar arribar al cotxe acompanyat per tenir testimonis de la seva desesperació. Per fer més creïble la seva actuació, en el trajecte fins al cotxe podria rememorar alguns bons moments que havia passat amb els petits i així entendrir-se amb els records.

    Ja estava decidit. Es va incorporar i va agafar el mòbil:
    - Hola, senyor Rovira, què tal, com anem? va dir efusivament. La conversa amb el senyor Rovira es va allargar més de mitja hora. Llavors va demanar a la seva secretària que li portés un cafè i va aprofitar per quedar amb ella a la sortida i així comentar uns temes relacionats amb la feina. Amb el cafè cremant-li els dits, en David es va dirigir al despatx del senyor Gomis, el seu cap, per posar-lo al corrent de conversa amb el senyor Rovira.
    - Suposo que li ha comentat que tenim tarifes noves – li va preguntar el senyor Gomis.
    - Arrrg, ho he oblidat!
    No era cert, però formava part del pla...
    - Ets un desastre, David, cada dia estàs més depistat. Algun dia en faràs alguna de grossa i...
    - No pateixi, senyor Gomis, ara mateix li torno a trucar.
    Havia anat perfecte. Va tornar al seu despatx i va segir amb la seva feina, ara ja molt més tranquil.

    A les dues en punt en David es va posar l’americana i va sortir del despatx. La senyoreta Helena ja havia agafat la bossa i tots dos van travessar en silenci les oficines fins a l’ascensor. Quan van arribar al hall de l’edifici en David va encetar una conversa sobre temes trivials. Com que la senyoreta Helena va seguir amb algunes anècdotes intrascendents, ell es va poder concentrar en el seu pla i preparar l’actuació que estava a punt de començar. Va imaginar els seus fills, allà asseguts amb els ulls tancats com si dormissin, el cap lleugerament inclinat cap a la finestra i els bracets inerts sobre la falda. Era irònic pensar que aquelles caríssimes cadiretes, amb el seu sistema de corretges de seguretat per evitar-los cap mal en cas d’accident, finalment haguessin resultat una trampa mortal. Qui sap si els pobrissons havien intentat deslluirar-se’n, o si la mort els havia sorprès dormint, o si...
    - David, que no m’escolta?
    - Perdoni senyoreta Helena, estava pensant en la conversa d’aquest matí amb el senyor Rovira.
    Ja havien arribat. La senyoreta Helena encara parlava quan ell va obrir la porta del cotxe. Va mirar al seient de darrera i va veure les cadiretes buides. A la senyoreta Helena no se li va escapar l’expressió de perplexitat del seu cap mentre mirava l’interior del cotxe. Completament estorat, en David es va recolzar en la porta oberta mentre de l’interior del vehicle en sortia un aire abrusador amb olor de plàstic. Llavors va recordar que aquell matí els nens s’havien quedat a casa amb la cangur perquè tenien una mica de febre.
    - Es trova bé, David? El veig molt pàl·id...
    - Sí, sí, estic bé. És que últimament no se on tinc el cap. – va respondre mentre s’asseia. El seient bullia.
    - Treballa massa, David, s’hauria de prendre unes vacances. Potser uns dies de descans amb els seus fills li anirien bé. Per cert, fa temps que no els veig. Com estan?
    En David va tancar la porta i va donar el contacte. Al cap de pocs segons la fredor de l’aire condicionat va alleugerir-li la calor sufocant.

    Friks Vaporup?

    30 de juny 2006

    Tots tenim un nom

    Friks VaporupPer un estrany mecanisme de la memòria, el meu nick ha quedat associat a una olor que, encara ara, em transporta a la meva infantesa.

    (aquí seguia una llarga disquisició sobre la memòria, més pedant que erudita, amb referències a la magdalena de Proust, Les Metamorfosis d' Ovidi i a To Kill a Mockingbird . Deixo la primera frase i la resta... a la merda!)










    Paradoxa I

    12 de juny 2006

    All directions?