Els zhuōdīngs

30 d’abril 2008

¿No us ha passat mai que compreu una granota per a un nadó de sis mesos i quan li emproveu, ja a casa vostra, us adoneu que és enorme, que heu de fer tres voltes a les mànigues i els peus es queden a l'alçada d'on hi hauria d'haver els genolls?

A la fàbrica Zhuāng-jù de la regió de Jù-rén-yù, a la Xina, es produeix una gran quantitat de roba per a infants destinada sobretot a l'exportació, però també disposa d'un taller de confecció específic per al consum local. I és que els habitants de Jù-rén-yù, els zhuōdīngs, són extremadament alts, podent arribar perfectament als tres metres i mig d'alçada a l'edat adulta. Quan neixen, els zhuōdīngs ja superen amb escreix el metre de llargària. No hi ha dubte de que es tracta de veritables gegants.

Tot i que no és habitual, algunes vegades els operaris encarregats de preparar les caixes s'equivoquen i algunes peces destinades als zhuōdīngs van a parar al munts de roba preparats per a l'exportació. D'aquesta manera és com arriben a occident aquestes talles enormes.

Així doncs, si compreu una peça etiquetada per a nens d'un any amb el text "Made in China" i en emprovar-li us adoneu que li queda molt gran, no la tornéssiu pas a la botiga pensant que ha estat un error en l'etiquetatge o que el vostre nen és molt menut. Ans al contrari, guardeu-la curosament fins que li quedi bé, amb la certesa de que es tracta d'una de les rares peces de la fàbrica Zhuāng-jù destinada a nadons gegants.

AnswerPost 1.0, el primer generador de respostes per a blogs

29 d’abril 2008

L'empresa de programari Forcea Software està a punt de llançar al mercat AnswerPost, el primer generador automàtic de respostes a entrades de blogs. Segons Philip Boires, màxim responsable de Forcea, la demanda emergent de serveis personalitzats per a blocaires garanteix l'èxit del producte, sobretot a partir de moment, afirma, en que "els bloggers descobreixin les infinites possibilitats del nostre sistema".

AnswerPost és capaç d'enviar respostes al blog que ha contractat el servei de forma totalment autònoma, segons una sèrie de paràmetres que s'estableixen al panell de configuració. Així, és possible establir la demora i freqüència de les respostes, el to del missatge (en una escala variable que va de "molt amable" a "molt agressiu"), les fórmules de salutació i acomiadament, nivell de familiaritat, smileys preferits... També disposa d'una extensa base de dades de frases estàndards (des dels clàssics "M'ha agradat molt el teu post" o "Coincideixo totalment amb el teu punt de vista" fins als més agosarats "Sorprenent a l'ensems que quotidià" o "Màgic, tendre i brutal. Enhorabona"). Les respostes es poden programar per actuar de forma sensible al contingut: per exemple, pot citar la primera frase del segon paràgraf per mostrar-s'hi d'acord i la darrera frase del tercer paràgraf per mostrar-s'hi en desacord. En futures versions està previst que el sistema sigui capaç de formular argumentacions simples, una característica que el faria indetectable entre la resta de posts i respostes.

Boires també informa que AnswerPost es presentarà en dues versions: la Single, que envia respostes al propi blog utilitzant diferents nicks, i la versió Premium, capaç d'enviar respostes també a entrades d'altres blogs. "El funcionament es molt senzill" ens explica el directiu "n'hi ha prou d'accedir a un blog, afegir l'entrada desitjada a la nostra base de dades per mitjà d'un menú contextual, escollir el nick que volem utilitzar-hi i establir el to de les respostes que hi volem trametre; AnswerPost pot ser extremadament amable o un perfecte cretí només desplaçant la slider bar provista a tal efecte". Els avantatges són clars, segons l'executiu: "Un cop programat fa la feina per nosaltres ¿qui no està cansat d'intentar sempre ser enginyós en les respostes? AnswerPost és brillant i no fa faltes d'ortografia!".

De totes formes, a Forcea estan convençuts que la versió bàsica serà la de més sortida, almenys en un primer moment: "sabem que hi ha molts bloggers angoixats per la manca de feedback a les seves bitàcoles", afirma Boires, " i AnswerPost assegura un flux constant de comentaris, no importa si l'entrada tracta de física quàntica, del que hem esmorzat o com en som de desgraciats".

Tot i que Forcea Software encara no ha fet públic els preus de les diferents versions ni la data definitiva de llançament, els seus responsables ens confirmen que les comandes es multipliquen a mesura que es van coneixent més detalls de la potència i versatilitat del seu sistema. "N'hi haurà per a tothom, no patiu", afirma un somrient Boires. Així ho esperem!

Biografies: Johan Glaswirklich

26 d’abril 2008

Johan Glaswirklich (Viena, 1852-1913) està considerat un dels grans inventors de la història, malgrat que la majoria els seus descobriments són encara avui desconeguts pel gran públic.

Glaswirklich va desenvolupar nombrosos dispositius de mesura d'intensitat de la llum com el lichsehvermögen, considerat un predecessor del fotòmetre, o la linsegesamt, una lent capaç de prendre instantànies fotogràfiques de 360º. El 1901 va començar a treballar en el seu projecte més ambiciós, la linsetatsächlich, que li havia de permetre fotografiar la realitat.

Efectivament, Glaswirklich considerava que la percepció que tenim del nostre entorn es fruit de la interpretació que fa el nostre cervell dels estímuls lluminosos que rep, i que la fotografia, tal com està concebuda, adapta les imatges reals a formes reconeixibles per la nostra ment. Basant-se en la seva teoria de l'ampliació de l'arc visible per radiació, el científic vienès considerava que una lent amb unes característiques electromagnètiques especials juntament amb un suport de plasma on impressionar la captura havia de mostrar les coses tal com eren realment, no tal com la fotografia tradicional les adapta per ser interpretades.

Sembla que Glaswirklich va reixir en les seves investigacions, però no n'ha quedat constància. Es va llevar la vida al seu laboratori, sense deixar anotats als seus diaris el avenços que anava realitzant. Si bé es va aconseguir posar en funcionament el linsetatsächlich, les imatges que mostrava l'aparell no eren res més que una deformació monstruosa de tot allò que copsava. Els científics van arribar a la conclusió que unes ulleres especials encara no desenvolupades havien de permetre visualitzar correctament el resultat. Alguns estudiosos de l'obra de Glaswirklich afirmen, però, que l'il·lustre òptic no va esmentar mai la necessitat d'unes ulleres especials.


Totes les muntanyes tenen nom

19 d’abril 2008


- Pare, com es diu aquella muntanya?
- Cabrera.
- I aquella?
- Aquella és el Puig de la Creu del Rabadà.
- I aquella de més cap allà?
- Em sembla que es diu Montcau.
- I la del costat?
- No ho sé.
- Potser no té nom!
- Totes les muntanyes tenen nom, però és molt difícil saber-los tots.
- I qui els posa els noms a les muntanyes?
- No ho sé, potser el primer que la veu o el pagès que hi viu més a prop.
- I no podria ser que s'haguessin descuidat de posar-li nom a alguna muntanya d'aquestes?
- Em sembla que no.
- I com es diu aquesta d'aquí?
- És un turó molt petit. Potser no té nom.
- Com ha de ser d'alta una muntanya perquè li posin nom?
- No ho sé. Una mica alta, suposo.
- Pare, i aquella altra d'allà que té tres pics, li han posat un nom a cada pic?
- Segurament.
- Si els pics estan molt junts també els posen noms diferents?
- Qui sap.
- I que hi pot haver noms de muntanyes repetits?
- És difícil.
- Però si un senyor veu una muntanya i li posa un nom i després un altre senyor la veu i es pensa que és el primer que la veu i li posa un altre nom, com saben qui la vist primer?
- Em penso que això no passa.
- Pare, que...
- Si no calles et foto una hòstia!

El far. Capítol 5

06 d’abril 2008

LAIA

Ve de El far. Capítol 4


Algunes setmanes després d'arribar a casa - si en podia dir casa d'un apartament al Raval d'on sempre em mantenia tan allunyat com podia - vaig començar a sentir marejos i cremor d'estómac. No em va costar gaire relacionar aquelles molèsties amb la frase "una forma de reproducció molt peculiar", i uns mesos més tard donava a llum la Laia. El part, com us podeu imaginar, va ser dolorosíssim.

Aquella petita bestiola, còpia exacta en miniatura de la seva mare, va esdevenir de seguida l'alegria de la casa. Era molt intel·ligent, desperta i afectuosa. La seva capacitat per la parla es va desenvolupar prematurament, abans que qualsevol nadó diguem 'normal', i això ens va permetre establir una comunicació molt sincera i natural

També va començar molt aviat a donar mostres d'un comportament singular, propi segurament de la seva espècie. No sortia mai de l'apartament ni es deixava veure per ningú. Si rebíem alguna visita saltava a un prestatge i es quedava allà immòbil imitant un peluix fins que tornàvem a estar sols. Només menjava herba fresca i peix. Com la seva mare, li agradava estar sola, però al mateix temps era una excel·lent conversadora. Es podia passar hores a la finestra mirant el bocí de mar que s'esquitllava entre xemeneies i la roba estesa dels terrats.

Una altra de les seves grans aficions era la lectura. Cada setmana em feia una llista de llibres que havia de comprar o buscar a la biblioteca, on hi incloïa sobretot novel·la - especialment franceses del XIX - però també poesia i assaig. Molts vespres els llegíem junts i comentàvem les il·lustracions. Ja tenia tretze anys quan el seu encàrrec setmanal, format per Phares Majeurs de l´Arc Atlantique de Plisson, Les Phares d'Alí Maroc, Los Faros Australes de Lupiano i Australian lighthouses de John Noble, em va fer sospitar que alguna cosa començava a canviar dins seu.

No em vaig equivocar, i aviat ens vam trobar estudiant acuradament centenars d'illes del món buscant la més apropiada, segons unes normes preestablertes molt precises que només ella coneixia. Quan per fi vam trobar la seva illa es va passar setmanes posseïda per un estat d'excitació incontrolable, buscant més informació i encarregant-se dels preparatius per a la marxa. La crida interior de la seva naturalesa solitària l'empenyia als confins de la terra al mateix temps que a mi m'enfosava en el desconsol més profund.

Salpàrem del port de Barcelona un matí lluminós de primavera, amb dues maletes atrotinades, un paraigües i un gran bagul condicionat per ocultar la Laia durant la llarga travessia. L'arribada a l'illa es va produir gairebé un mes més tard a bord d'una llanxa llogada, sota la mirada indiferent d'un imponent far automàtic que ens saludava amb llums intermitents. Tot el nostre equipatge s'havia perdut en alguna escala, però a cap dels dos ens va importar gaire.

La Laia va saltar a terra exultant, fent saltirons entre les roques i aixecant de tant en tant el morro per ensumar l'aire, salat i fred com les llàgrimes que em recorrien les galtes. De comú acord no volguérem allargar el comiat: ens abraçàrem i ens diguérem adéu. No em vaig girar cap vegada mentre em dirigia a la llanxa, conscient que si ho hagués fet no hauria estat capaç de deixar la meva filla en aquella terra inhòspita per no tornar-la a veure mai més. Així havia de ser i així va ser; em vaig posar la mà a la galta intentant retenir aquell últim pessigolleig dels seus bigotis i em vaig allunyar de la costa a tota velocitat.


Aquest ha estat el relat de la meva història. No he pretès avorrir-vos amb detalls que molts jutjareu intranscendents i d'altres, potser, immorals. Tampoc ha estat la meva intenció despertar la vostra compassió: ¿perquè hauria de narrar ara, després de tant temps, una història tan inversemblant que qualsevol persona assenyada només pot atribuir a la meva imaginació malaltissa? No, si m'adreço a vosaltres, viatgers solitaris, faroners, aventurers, navegants agosarats i ornitòlegs australs, a vosaltres que visiteu continents remots i trepitgeu illes que creieu desertes, és només per dir-vos que, si fent camí per mars llunyans trobeu un dia la meva Laia, sapigueu escoltar-la, citeu Proust, Baudelaire i Flaubert, feu-la riure, parleu-li de vaixells, fars i vents. Digueu-li que em sento molt sol sense ella. I deixeu-li, si pot ser, un paraigües per a les nits de tempesta.


FI

El far. Capítol 4

05 d’abril 2008

L'ADÉU

Ve de El far: capítol 3

Ja entendreu que si fins ara he obviat alguns detalls importants en el meu relat, com ara el nom o la situació de l'illa, amb més motiu encara em guardaré prou d'exposar ni el més petit detall d'aquella nit al bosc. Podeu pensar que sóc un depravat. Podeu pensar, com jo he pensat alguna vegada, que ni al catàleg més exhaustiu de les perversions sexuals deu existir una veu per definir la còpula amb un esquirol catalanoparlant d'un metre i setanta centímetres. Podeu pensar-ho. Allà vosaltres. Només us diré que si vaig acceptar va ser perquè la Meritxell, així m'ho va assegurar, necessitava tenir descendència. Fos instint o condició, poc m'importava.

Després d'aquella nit la nostra relació va canviar. Ella es mostrava freda i distant, i alguns dies no es presentava a la cita. Vaig imaginar que potser el seu comportament es devia als canvis hormonals propis del seu estat i vaig procurar no molestar-la. Fins que un matí plujós, proper ja el dia de la meva marxa de l'illa, la vaig anar a buscar. Em va costar hores trobar-la.

- T'he estat buscant. Sembla que em defuges. Me'n aniré aviat i volia saber com estaves.
- Estic bé.
- Segur?
- Nosaltres tenim una forma de reproducció molt peculiar, Andreu. No pateixis per mi - va ser la seva única resposta. Es va asseure al meu costat i em va donar la mà. Ens quedàrem allà en silenci entomant la pluja fins fer-se fosc. Ella s'espolsava l'aigua de tant en tant, batent tot el seu cos des del morro a la punta de la cua.

El dia de la meva marxa no vaig aconseguir trobar la Meritxell per acomiadar-me. La seva essència solitària s'imposava de nou. Vaig deixar a la nostra clariana del bosc el paraigües de Montevideo i poc després em recollia el bot a la platja del sud. Dos mesos després feia entrada al port de Barcelona.


Següent capítol: LAIA


El far. Capítol 3

04 d’abril 2008

PARAULES

Ve de El far: capítol 2

Durant els següents mesos gairebé no vaig faltar cap dia a la cita amb la Meritxell. Ella s'asseia - és un dir - en un tronc corcat que li feia de banc i jo damunt l'herba d'una petita clariana del bosc. Li parlava dels meus viatges, de quan vaig ser guia al Namib, cuiner en una expedició per les planures d'Uzbekistan, aventurer solitari al desert de Gibson... Ella m'escoltava atenta, girant contínuament el cap a una banda i a l'altra per veure'm amb aquells ulls negres i bombats. De tant en tant reia amb un so semblant al d'un ànec mentre dreçava la cua i es picava les cuixes amb les potetes del davant.

- Perquè ets tan solitari? - em va preguntar un dia.
- No ho sé. Ja de petit era d'aquells nens a qui agrada jugar sol. Tampoc vaig tenir nòvies ni amics amb qui sortir de jove. Ara, que tu també ets molt solitària.
- Si, és cert. M’agraden la companyia i a conversa pausada, però hi ha una força incontrolable dins meu que em fa allunyar-me de tot. És com un desig de pau extrema. O potser només és una necessitat instintiva, qui sap.
- Llavors som molt semblants, perquè jo també sento aquesta crida de la naturalesa que em llança a la soledat.

Me la vaig quedar mirant mentre es gratava la panxa blanquinosa amb una mà. Semblava un peluix.

- He de tornar al far, que se'm farà fosc pel camí. Fins demà.
- Si, fins demà. Bona nit.

Aquell dia em vaig adonar que m'hi trobava bé al seu costat, que hi havia certa complicitat, que la trobava a faltar els dies en que una tempesta em retenia al far. Qui m'havia de dir que en una illa apartada, a milers de milles de qualsevol ésser humà, és on descobriria l'amistat.

En una altra de les visites parlàvem de vaixells i veles. Semblava tota una experta però jo, naturalment, no vaig gosar preguntar com havia adquirit tots aquells coneixements. Tot i la lleugeresa del tema em va semblar que estava intranquil·la, que bellugava el cap i voltejava les orelles punxegudes amb molta més freqüència que de costum.

- Que et passa res? - li vaig dir sobtadament, interrompent el seu acurat anàlisi dels avantatges de les quilles abatibles. Em va respondre després d'un breu silenci:
- Veuràs, fa dies que t'he de demanar una cosa.
- I de què es tracta?
- És sobre... bé... no sé per on començar. Recordes aquell dia que parlàvem de com sentim una crida de la natura que ens fa allunyar dels altres?
- Si, ho recordo. Em sembla que és la primera cosa que descobrírem que teníem en comú, abans que la passió pels vaixells i el mar i les nits estrellades i...
- És que a vegades, no sempre, però també passa, que la crida de la natura funciona al revés. Que necessitem... bé, ja saps, algú molt a prop...
- Ah, ja t'entenc, si. Però en aquesta illa no hi ha cap més...

Em vaig aturar. Ella havia abaixat el morro però em mirava fixament, interrogant-me amb les celles. Vaig comprendre de seguida el que em proposava.


Següent capítol: L'ADÉU


El far. Capítol 2

02 d’abril 2008

EL CAMÍ DE L’EST

Ve de El far: capítol 1

Van anar passant els dies. Amb totes les provisions i aparells endreçats l'única feina que em quedava era observar les colònies de petrells, albatros i coloms antàrtics, tasca en la que ja tenia experiència i que em suposava molt poc esforç.

En un matí inusualment assolellat, poques setmanes després de la meva arribada, vaig decidir intentar la travessa des del final del camí de l'est fins a la platja del sud, on començava el camí del far. Val a dir que els dos camins no sols no estaven units, sinó que recórrer aquella distància era la travessa més llarga que es podia fer a l'illa atenent que, si la comparem a un triangle rectangle, la distància entre els dos extrems dels camins equivalia a la hipotenusa. Em vaig preparar la motxilla amb menjar per a tot el dia, una manta, aigua en abundància i vaig emprendre la marxa.

La baixada pel camí de l'est era una passejada agradable, amb un pendent constant sobre roques polides i prats d'herba fina. Al final del caminet, sense ni aturar-me, vaig girar cap el sud, en direcció a un petit bosc al rabeig del mar. Allà els arbres eren més alts i atapeïts que els de l'oest i hi avançava amb certa dificultat. De sobte vaig sentir un so de branques trepitjades. Gairebé sense temps per sobreposar-me de l'ensurt em vaig trobar davant la criatura més extraordinària que he vist mai.
- Què... què ets tu?
Aquell estrany ésser em mirava de fit a fit. Devia fer un metre i setanta centímetres d'alçada, i tenia la forma i les faccions d’un enorme rosegador. El pelatge d'un marró vermellós i la cua eren com d'esquirol, potser el morro menys prominent. Però encara no s'havien acabat les sorpreses.
- Visc aquí - em va respondre. Havia d'estar somiant. Sense saber què dir ni què fer, em vaig quedar allà immòbil observant aquella criatura impossible. Ella també m'observava, però com que tenia els ulls molt separats havia d'anar girant el cap a un banda i a l'altra per mirar-me.
- Tu ets el faroner, oi que si?

Sense respondre, confús i desconcertat, vaig girar cua cap al far. Durant tota la tarda no vaig parar de donar-hi voltes i aquella nit gairebé no vaig poder aclucar l'ull.

L’endemà ben de matinada ja marxava pel caminet de l'est amb un qüestionari a la butxaca que havia estat preparant per no deixar-me cap dubte sense resposta. No em va costar gens trobar de nou la bèstia parladora - més aviat em va semblar que m'estava esperant - i un cop la vaig tenir al davant vaig desplegar parsimoniosament el full on havia anotat i numerat degudament de l'u al 56 totes les preguntes.
- Primer: com és que parles català? - vaig deixar anar intentant donar a la meva veu un to neutre, com si es tractés d'una entrevista de feina. La criatura no es va immutar:
- Què té de dolent?
- No té res de dolent, però aquesta és una illa remota molt lluny de Catalunya.
- Tu també hi ets.

Era cert. Segurament no havia plantejat bé la qüestió. Vaig passar a la següent.
- Segon: de què t'alimentes?
- De faroners en pots estar segur que no - va contestar ràpidament, emetent un so raríssim que vaig interpretar com a un somriure. No anàvem bé.
- Tercer...

Vaig seguir així fins a la desena pregunta, quan em vaig adonar definitivament que no hi havia res a fer: la bestiola era molt llesta i s'escapolia amb habilitat de totes les respostes que em poguessin donar alguna informació. Semblava, això si, que era l'única habitant de l'illa.

- Ja no em vols preguntar res més? - va dir-me amb to de veu entre burleta i compassiu. Vaig repassar amunt i avall les preguntes que restaven i no en vaig trobar cap d'adient en aquelles circumstàncies.
- Doncs a mi si que m'agradaria fer-te'n una.
- Digues - vaig dir finalment derrotat.
- Com et dius?

Avergonyit i enfadat amb mi mateix per no haver pensat en fer aquella pregunta tan simple, tan elemental en les normes de cortesia, vaig respondre abaixant el cap:
- Em dic Andreu. I tu?
- Jo em dic Meritxell.


Següent capítol: PARAULES