Gorg Fer

30 de gener 2010


No havia tornat al Gorg Fer des de que tenia onze anys. Llavors hi venia sovint, atret pel misteri d'aquelles aigües negres i tranquiles en les que s'hi emmirallava el cel. Deien que el gorg era profundíssim i traïdor, que molts s'hi havien ofegat en caure-hi. Jo buscava canyes prop del rierol que hi mena, per endinsar-les en les aigües fosques fins a tocar el fons. Però no ho vaig aconseguir mai. Ni tan sols aquella vegada que vaig lligar dues canyes amb joncs; em vaig estirar a l'herba de la vora del gorg i les vaig enfonsar fins submergir el braç sencer. Va anar de poc que no hi caic. «Potser el proper dia que vingui...», acabava pensant sempre quan refeia el camí de casa. Recordar aquells moments sempre m'ha engoixat pel perill inconscient que vaig córrer, però també m'ha fet sentir sovint l'excitació que acompanya els misteris d'infància que no hem resolt.

Avui, davant del gorg gairebé buit, s'esvaneix el secret. El petit rierol ja no pot omplir el clot, i l'aigua s'hi entolla amb desgana mostrant el fons pedregós que tant se m'havia ocultat. El gorg no era profund ni enigmàtic, només una bassa anodina vista amb ulls de nen somiador. Que ingenu he estat tots aquests anys! Voldria esborrar tots els records que conservo d'aquest lloc i no tornar-hi mai més. Agafo un còdol i el llanço amb ràbia al mig de la gorja escarransida.

Quan les aigües es tranquilitzen veig una cosa que brilla al fons, prop d'on reposa la pedra que acabo de llançar. No en distingeixo bé la forma, però veig reflexos de colors en l'aigua quieta que l'envolta. Prop d'on sóc hi ha unes canyes. En tallo una i intento arribar a l'objecte, submergint sense voler un peu dins l'aigua. No hi arribo. Busco una altra canya més llarga, o una branca de freixe o de vern que m'hi pugui acostar. Es fa tard, el sol es pon i encara he de fer el llarg camí de tornada. Desisteixo. Faig una última ullada al fons del Gorg Fer, ara plàcid i misteriós sota la llum del capvespre. Quan torno cap a casa penso «potser el proper dia que vingui...».

Retorn forçat

20 de gener 2010

Fa cosa de dos anys i mig vaig escriure Plat petit, pinyó gran , un conte on explicava com, en arribar a l'escola del meu fill en bicicleta, descobria desconcertat que ell ja no estava a la cadireta del darrera. En aquell moment recordava haver vist un casc groc al riu que acabava de travessar, un casc com el que portava el meu fill i que em feia témer el pitjor. Fins aquí el resum.

Fa pocs dies, passant pel lloc on situava l'acció del conte, hi vaig descobrir això que veieu a la fotografia: un casc groc. Aquesta presència inquietant m'ha fet recapacitar. Reprenc la meva activitat blocaire, abans que la resta de contes no comecin també a perseguir-me.