Suo tempore II

15 de novembre 2005

Tiempo muerto

No_clock¿A qué Linneo se le ocurriría clasificar el dominio del tiempo? ¿Son sus reinos el tiempo perdido y el tiempo ganado?. Tiempo pasado, robado, aprovechado, vacío, malgastado... Inútil taxonomía de los momentos que convierte los recuerdos en autopsias.

Un pedazo de pasado traído a la mente no te lleva a él, por que todo lo pasado ha muerto. Intenta revivir uno de esos fragmentos y con suerte conseguirás unos pocos fotogramas borrosos de lo que creiste que era eterno. Puedes embellecerlo o denigrarlo, pero esa escena rememorada ya no lleva adheridas ni alegrías ni heridas más que las que crees que tenía. Solo es taxidermia.

Así que cuando tú seas sólo un pedazo de pasado traido a la mente de alguien, el tiempo que atesoraste y que con tanto cuidado clasificaste ya no le importará a nadie - triste final para tu película, tú que tanto te preocupaste por lograr un guión sin tiempos muertos. ¿Aprovechaste el tiempo? En ese tiempo que ya no habitarás serás solo unos fotogramas de los momentos que compartiste, y el resto de perderá. Comparte y serás inmortal.

Suo tempore I

14 de novembre 2005

I si no...?

El dinar de Sant Esteve estava a punt de començar en aquell llunyà 1934. Els convidats, afamats, ja havien pres posicions al voltant de la taula quan la senyora Angelina va fer la seva entrada amb la gran olla d’escudella.

Els somriures de festa ho il·luminaven tot mentre la senyora Angelina servia els plats a grans llossades fumejants i els anava comptant. '...deu, onze, dotze... i tretze!'. Llavors es va fer un llarg silenci. Quin mal averany! Tots sabien que si en una taula hi havia tretze comensals aviat hauria de morir el més jove o el més vell de la colla. Es van mirar els uns als altres - mirades breus i fugisseres – fins aturar-se al cap de taula on sèia la pobra àvia Joaquima. S'estava mirant el plat, absent, i no havia sentit com totes aquelles mirades li resseguien les petjades que li havien deixat els seus noranta anys i la llarga malaltia. Quan l'àvia Joaquima va alçar el cap amb un somriure d'aprovació, tots van dirigir la seva mirada a algun lloc indefinit de l'estança, una mica avergonyits. Finalment, el senyor Enric va cridar 'Vinga, que es refreda!', i mentre tots reien alleujats va acaronar la seva filla Úrsula, que tenia llavors cinc anys i era la més jove de la taula. La petita Úrsula va morir al cap de poques setmanes.

Tot això m’ho explica l’àvia Dolors, que tenia nou anys en aquell dinar de Sant Esteve de 1934. Està asseguda a la cuina davant d’un únic cobert, mentre al menjador hi ha la taula parada per als dotze convidats del dinar de Sant Esteve. I és que a l’àvia Dolors, que ja té 82 anys i seria la més vella a taula, li fa por no ser l’escollida.

Antony and The Johnsons

11 de novembre 2005

I am a bird now (2005)


Candy DarlingElegant, hipnòtic, enigmàtic... Intentar descriure amb paraules les cançons d’aquests nou treball d’Antony and The Jonhnsons és gairebé impossible, perquè per molt que afinés en la seva descripció hi mancaria allò de realment important que tenen: sensacions i sentiments a flor de pell.

La veu gairebé sobrenatural d’Antony és omnipresent en tots els talls, des de la meravellosa Hope There’s Someone que obre el disc a la melanconiosa Bird Ghul que el tanca. Enmig, meravelles com My Lady Story o la tristíssima Man Is The Baby - no havia sentit res d’igual des del Famous Blue Raincoat de Leonard Cohen - a la que segueix la balada romàntica You Are My Sister, acompanyat de Boy George, l’ídol de l'Antony. Una emocionant Fistful Of Love amb tocs de soul ens pot fer pensar que les trompetes s’imposaran sobre el piano que ens havia acompanyat des del principi, però Spiralling ens retorna al món sòrdid i decadent dels cabarets de travestits. En total 10 temes que vessen sensibilitat i que, com a mínim, no poden deixar indiferent a ningú.

I Am A Bird Now és un viatge a un país desconegut, trenta minuts d’imatges belles i brutals - com la de la portada, Candy Darling esforçant-se per aparèixer afavorida en el seu llit de mort - només copsades a contrallum des de la finestra d’un cotxe una nit plujosa i freda a New York. Deixeu que l’Antony us guii a la seva manera en aquest viatge seductor, sense concessions, sorprenent i bellíssim.