
M'agrada l'olor de la malaltia - barreja incomparable de secrecions orgàniques i colònia barata. És admirable com sap imposar-se sobre l'olor impersonal dels desinfectants industrials. L'absorbeixo amb delit mentre escolto el meu pas ferm pels passadissos silenciosos.
Quan em trobo cara a cara amb un malalt aixeco la barbeta i me'l miro de reüll. Si arrossega les sabatilles marco el pas amb autoritat militar, si va vestit amb una bata d'hospital - uniforme de la derrota - jo em poso bé el nus de la corbata. No m'estic de mostrar el meu posat més altiu si el pobre infeliç corva l'esquena ni d'alenar enèrgicament - els narius oberts com boques afamades - si porta una mascareta. Si gosa mirar-me als ulls aparto la mirada cap el fons del passadís."Que quedi clar: jo no sóc un de vosaltres", penso, i me'n allunyo amb fingida indiferència.
No, no sóc un d'ells. Jo només vinc de visita. A mi no em reté la malaltia, no m'arqueja el dolor ni em cobreix la vellesa amb la seva bata de lli arnat. Potser a fora són rics i poderosos, però aquí sóc el sa. No m'ablaneixen els seus gemecs ni em commouen les seves ferides. Més encara: en gaudeixo. A les plantes on hi ha els malalts més greus deixo anar mirades furtives dins les habitacions, esperant trobar-hi vells decrèpits immobilitzats per la por. ¿No us heu adonat que ens tornem més covards quan menys tenim a perdre? Ni Psamenit va conservar la dignitat.
I ara desitgeu-m'ho a mi, si voleu. I que no us venci la compassió...
Foto: 'Or midday shadow', by bluebellknow (gracias, mesme)