L'Antonio, el ganadero, escoltava amb el cap baix la remor sorda que s'estenia per la plaça. Contra tot pronòstic, el toro havia errat l'escomesa i el torero, de chicuelina, s'havia escapat il·lès per tercera vegada. Amb les mans recolzades als genolls el diestro panteixava sense deixar de fitar el toro, que també semblava encomanar-se de la impaciència del respectable. Una nova envestida de l'astado va ser seguida des de la graderia amb un brogit, que es transformà en cridòria quan a mitja carrera executà magistralment un parell de fintes que frustraren el recorte del torero. Aquest cop no hi havia escapatòria i Surpante, el retinto cornigacho de més de sis cents kilos, va clavar la banya esquerra entre les costelles del peceño i el voltejà amb elegància. La bella factura del farol va ser recompensada per la concurrència amb forts aplaudiments. Des del toril, L'Antonio observava de reüll l'entusiasme de la plaça mentre el matador arrossegava la figura inert del torero cap el centre del redondel. Per un estrany cop de sort l'última faena havia estat un èxit i els espectadors -pocs- marxaven amb discreta satisfacció. El ganadero s'eixugava la suor del front.- Encara hem salvat la tarda -li va dir El Langostino, un alguacilillo entrat en anys que ja n'havia vist de tots colors.
- Ha anat just -va respondre l'Antonio sense mirar-se'l. L'orquestra interpretava el darrer pasdoble, indolent i letàrgic.
- Antonio, això no funciona.
Qui parlava era Felipe, l'apoderado de Surpante. Ni l'actuació magistral a última hora del seu maestro havia pogut esborrar la preocupació que duia dibuixada a la cara des del primer lance de la tarda.
- Doncs jo ja no sé què més fer -va respondre el criador arronsant les espatlles.
L'Antonio formava part d'una vella nissaga de ganaderos. Havia viscut de molt jove la lenta transformació de la fiesta, quan la pressió dels antitaurins va acabar per fer desaparèixer les corridas. Poc a poc, el sector es va anar refent gràcies a la cria i engreix de toreros braus, una espècie d'homes -si se'n podia dir així- especialment ensinistrats per ser lidiats per toros. Els toreros no existirien sense la fiesta, com no es cansaven de repetir el defensors d'aquesta activitat lúdica, i vivien una vida regalada fins que eren abocats a la plaça. Durant la llarga instrucció aprenien a ignorar el dolor -de fet es deia que n'eren insensibles- i es feien àgils i veloços. L'Antonio era un mestre en la seva feina i gaudia d'un merescut prestigi per la bravura del seu bestiar, un bestiar que no podia tenir una recompensa més digna que aquella dança de la mort carregada d'art i simbolisme. Alguns detractors d'aquest espectacle argumentaven amb vehemència que no era una festa tradicional, però l'Antonio els solia respondre que aquesta era una qüestió que es resoldria amb el temps.
El ganadero i l'apoderado van creuar les seves mirades. Tots dos sabien molt bé quin era el principal problema de la fiesta: l'habilitat en burlar els toros que havien anat adquirint els toreros amb la ràpida millora de la raça havia fet que les corridas fossin cada vegada més llargues i ensopides, fins al punt que algunes tardes cap torero havia resultat cogido. Veus autoritzades havien expressat el seu malestar per la situació que havia creat la nova llei que regulava el sector, tant per l'abolició d'algunes pràctiques que redundaven en una major vistositat de l'espectacle -com el costum de trencar alguns dits dels peus del torero per evitar-ne la fugida desesperada o escampar trossets de vidre després d'esmicolar unes quantes ampolles d'anís del Mono- com pels preceptes d'obligat compliment que introduïa. Entre aquests darrers havien resultat especialment polèmics l'obligatorietat del dejuni de tres dies (un intent per evitar que, si el torero era esbudellat, la pudor de merda se sentís des dels últims palcos i molestés a les senyores) i la cordectomia, si bé cal dir que en aquest cas hi havia certa unanimitat per la repulsió que provocaven en molts aficionats els crits esfereïdors dels toreros en ser empitonats. En alguns països sudamericans la cordectomia no era obligatòria, motiu pel qual els aficionats d'aquells territoris eren majoritàriament considerats bàrbars.
- Aquesta llei acabarà amb la fiesta -es va queixar l'Antonio.
- Ens hem de moure abans no sigui massa tard -va respondre l'apoderado. La Faria li penjava derrotada a un costat dels llavis, però els ulls li brillaven amb malícia. l'Antonio no era tan optimista.
- No hi tenim res a pelar, Felipe, aquí no hi ha buits legals. La llei és molt clara: no es pot utilitzar cap sistema per amansir els toreros o dificultar-ne la mobilitat. I els molt cabrons cada dia corren més.
El Felipe va fer una llarga calada a la Faria, que es va hissar orgullosa per efecte de la succió. Llavors va deixar que el fum, expulsat amb parsimònia, acompanyés la seva resposta:
- Corren molt perquè són adults.
