Suo tempore I

14 de novembre 2005

I si no...?

El dinar de Sant Esteve estava a punt de començar en aquell llunyà 1934. Els convidats, afamats, ja havien pres posicions al voltant de la taula quan la senyora Angelina va fer la seva entrada amb la gran olla d’escudella.

Els somriures de festa ho il·luminaven tot mentre la senyora Angelina servia els plats a grans llossades fumejants i els anava comptant. '...deu, onze, dotze... i tretze!'. Llavors es va fer un llarg silenci. Quin mal averany! Tots sabien que si en una taula hi havia tretze comensals aviat hauria de morir el més jove o el més vell de la colla. Es van mirar els uns als altres - mirades breus i fugisseres – fins aturar-se al cap de taula on sèia la pobra àvia Joaquima. S'estava mirant el plat, absent, i no havia sentit com totes aquelles mirades li resseguien les petjades que li havien deixat els seus noranta anys i la llarga malaltia. Quan l'àvia Joaquima va alçar el cap amb un somriure d'aprovació, tots van dirigir la seva mirada a algun lloc indefinit de l'estança, una mica avergonyits. Finalment, el senyor Enric va cridar 'Vinga, que es refreda!', i mentre tots reien alleujats va acaronar la seva filla Úrsula, que tenia llavors cinc anys i era la més jove de la taula. La petita Úrsula va morir al cap de poques setmanes.

Tot això m’ho explica l’àvia Dolors, que tenia nou anys en aquell dinar de Sant Esteve de 1934. Està asseguda a la cuina davant d’un únic cobert, mentre al menjador hi ha la taula parada per als dotze convidats del dinar de Sant Esteve. I és que a l’àvia Dolors, que ja té 82 anys i seria la més vella a taula, li fa por no ser l’escollida.

Comments

2 Responses to “Suo tempore I”
Post a Comment | Comentaris del missatge (Atom)

Roser ha dit...

Molt ben trobat!

9:54 a. m.
Friks Vaporup ha dit...

Està basat en part - una petita part - en un fet real.

Gràcies per la visita!

3:37 p. m.