Conte de Nadal

El jardí a l'hivern

En Marc voltava pels carrers amb els nens de la seva colla quan va veure el vell senyor Anselm intentant tancar el reixat de la seva botiga, movent-se amb dificultat dins el seu abric rígid i triant posicions cada vegada més inversemblants per fer encaixar els dos panys. En Marc va voler anar-lo a ajudar, però va pensar que els seus amics, presoners ja de l'excitació per la festa que s'acostava, se n'haurien rigut. Així que va girar el cap i es va allunyar del vell, esperant que el germen de la festa també l'infongués a ell despreocupació i alegria. Quan va arribar a casa, però, encara pensava en el pobre senyor Anselm lluitant amb el pany rovellat, les sabates lliscant sobre la vorera gebrada i el seu bastó recolzat a la reixa tossuda. Es va asseure a la seva taula i va començar a dibuixar.

Eren prop de les set de la tarda i ja gairebé havia acabat el dibuix. No havia oblidat res: la façana d'un to granatós indefinit, les finestres despintades amb torratxes buides a l'ampit, el jardí amb la tanca de fusta i la tàpia de pedra del fons, la teulada esquitxada de molsa i coronada per tres petites xemeneies - tot i que havia observat que només d'una en sortia fum a vegades - i la porta de l'entrada, amb la seva barana feta d'un senzill passamà i el picaporta senyorial, tan gran que semblava el nas de la casa.

Estava a punt de donar per acabat el dibuix quan va tenir la sensació que alguna cosa hi fallava. Va comprovar la perspectiva i tots aquells detalls minuciosos que tanta feina li havien portat. Va retocar els núvols grisos que havia pintat al cel i l'empedrat del carrer, però es seguia sentint insatisfet. No va ser fins després de donar-hi moltes voltes que va descobrir què passava: la casa que havia dibuixat era una casa trista.

Ja era massa tard per refer tot el dibuix, així que va fer uns retocs ràpids deixant-se portar pel primer que se li acudia, sense estar-se de grocs ni vermells ni verds brillants escampats arreu. Acabava de signar-lo quan va entrar la seva mare.
- Què dibuixes, si es pot saber?- va preguntar mentre mirava encuriosida aquell paper de mil colors que semblava florir damunt la taula.
- És la casa del senyor Anselm. Li vull regalar. Que t'agrada?
Ara la mare s'hi va acostar més i el va mirar amb tota l'atenció que li permetia la sorpresa. Al cap i a la fi aquell vell només era un veí amable amb qui tenia breus converses al carrer.
- És molt bonic Marc, però... com és que vols fer un regal al senyor Anselm?
- Tu sempre dius que és un bon home, oi?
- Sí, és clar... bé, sí...
- Creus que li agradarà?
La mare va deixar el dibuix i va dirigir la mirada als ulls del seu fill. Tenien encara la innocència dels seus vuit anys, però hi havia moments, com ara, en que semblaven posseir una mena de saviesa llunyana. Potser per això no el va poder contradir.
- I tant que li agradarà - va dir somrient - Va, abriga't mentre et busco una capsa i un paper d'embolicar de Nadal.

Començava a nevar quan en Marc va trucar a la casa del senyor Anselm. El nas-picaporta va sonar com un cop de destral en un tronc sec i la porta es va obrir grinyolant al cap de pocs segons.
- Marc! I doncs, què hi fas aquí?
- Li he portat un regal de Nadal - va respondre allargant els braços amb el paquet. Però el senyor Anselm estava massa sorprès per adonar-se del gest.
- Un regal per a mi? Oh, passa, passa, que comença a nevar...
En Marc va entrar a la casa, una mica neguitós. Feia olor d'humitat i cafè.
- Seu al sofà mentre l'obro. Estic molt emocionat, no m'ho esperava pas.
El senyor Anselm es va treure les ulleres de la butxaca de la bata i se les va posar mentre encenia la làmpada del menjador. Llavors va començar a desembolicar el seu regal damunt la taula il·luminada, vigilant de no espatllar el paper. Finalment va obrir la capsa.
-Marc!
Va agafar el dibuix amb molt de compte i el va inclinar sota el raig de llum, sense deixar de resseguir-lo amb aquells ulls que ara, darrera les ulleres rodones, semblaven encara més petits. A en Marc li va semblar que plorava.
- Però... com se t'ha acudit fer aquest dibuix?
No va saber què respondre. S'adonava que havia fet mal a aquell home, però no sabia perquè. Va notar com li tremolava la barbeta i li pujaven llàgrimes als ulls.
- És un dibuix molt bonic - va dir oportunament el senyor Anselm eixugant-se els ulls amb la màniga de la bata.

El nen estava confós. Va seguir amb la mirada al senyor Anselm quan es dirigia cap a la finestra que donava al jardí. Des d'allà li va dir que hi anés.
- Aquest és el meu jardí ara. Ja ho veus, no hi ha res. Però no sempre ha estat així. Quan vivia la Teresa, la meva senyora, era el més bonic del barri. En aquesta terra ara erma que poc a poc cobreix la neu hi havien crescut les flors més boniques que hagis vist mai. A la Teresa li agradava molt estar-se al jardí. En aquell racó, sota un salze, hi teníem un banc i una taula de vímet envoltats de geranis i clavells. Hi creixia pertot una herba verdíssima que a la primavera s'esquitxava de botons d'or i dents de lleó. En aquella paret de pedra despullada s'hi enfilava l'heura, i la glorieta la cobria una parra atapeïda de raïm daurat.

Va fer una pausa com si hagués d'agafar aire, tot i que parlava molt a poc a poc. Llavors va assenyalar amb el dit cap a un arbre nu, l´únic que hi havia al jardí:
- Veus allà? A l'ombra d'aquell cirerer la Teresa s'hi passava hores i hores. Era el seu lloc preferit. Quan ella va morir vaig dir al jardiner que arranqués totes les flors i plantes menys el cirerer, però al cap de poc el cirerer també es va morir.
- Per què va fer arrancar totes les plantes del jardí?
- És una mica difícil d'explicar. Suposo que estava enfadat.
- Enfadat?
El vell no va respondre. Ara la neu queia ara amb tanta força que gairebé es podia sentir el so dels flocs espetegant contra l'empedrat del carrer.
- Aquelles cireres eren dolces com la mel. I com brillaven a l'estiu! La Teresa deia que tenien el color del sol naixent. El color del sol naixent...

En aquell moment en Marc es va adonar de què passava. Sense voler, omplint de colors el seu dibuix per treure-li la tristesa, el que havia fet era dibuixar el jardí tal com havia estat abans, quan el senyor Anselm hi vivia amb la seva estimada. Ara comprenia l'emoció d'aquell vell, envaït de cop per records d'uns temps feliços, uns records que havien viatjat d'amagat dins d'aquella capsa embolicada amb paper de Nadal.
- Ara val més que te'n vagis, que a casa et deuen estar esperant - va dir el senyor Anselm posant-li la mà a l'espatlla - A més, jo estic molt cansat...
El senyor Anselm va acompanyar el nen fins a la porta. Quan anava a obrir-la es va aturar un moment, es va girar cap el nen i el va abraçar.
- Gràcies, Marc. És el regal més preciós que m'han fet mai.


Al matí següent en Marc va saber per la seva mare que el senyor Anselm havia mort. Es va posar l'abric i va sortir corrents cap a la seva casa del vell, enfonsant les sabatilles de llana a la neu de la vorera. Tenia l'esperança que fos un malentès, però davant la porta hi havia un cotxe negre molt gran i grups de gent que parlaven en veu baixa. El cap li donava voltes buscant respostes, però ¿com trobar respostes quan no sabem les preguntes? No sortia fum de cap de les xemeneies i el picaporta només era la nansa d'una gran caixa. Però quan va mirar cap el jardí nevat va veure que al cirerer l'hi havien brotat unes fulles verdes, i sota d'elles, ben aixoplugades, unes cireres brillaven amb el color del sol naixent.