Pell de guepard

«Has de venir urgentment, he de parlar amb tu»

La meva tieta estava molt malalta, així que vaig conduir els pocs quilòmetres que em separaven de casa seva a tota velocitat. Recordava la mala impressió que m’havia causat el seu estat de salut a la darrera visita, feia un parell de setmanes.

Em va obrir la porta la Maria, una jove que li feia companyia a les tardes. Ja se’n anava.
- Ha arribat el seu nebot, Mercè. Me’n vaig - va cridar mentre es posava la jaqueta.
- Com està? - vaig preguntar-li en veu baixa. La Maria va estrènyer els llavis i va fer que no amb el cap.

Em vaig apressar a pujar les escales fins a la seva habitació. S’estava asseguda al balancí que tenia davant la finestra, banyada per la llum ataronjada del capvespre tardorenc. Després dels petons i les salutacions em vaig asseure a la cadira que quedava buida davant seu.
- Fas prou bona cara. M’havies espantat, per telèfon.
- Et sembla que faig bona cara per aquesta llum que entra de fora. La veritat és que no em trobo gaire bé.
- Deu ser això - vaig respondre somrient mentre em girava cap a la finestra. El núvols havien format grumolls vermells al voltant del sol que es ponia. A la pomera del jardí ja gairebé no li quedaven fulles i al terrat hi havia una fila de testos buits que semblaven els merlets d’una fortalesa abandonada.
- T’he fet venir perquè he de donar-te una cosa - va dir finalment amb veu cansada - Obre l’armari i agafa una caixa que hi ha a terra.
Em vaig dirigir a l’armari encastat que quedava darrera meu i en vaig treure una caixa de cartró bastant gran. La vaig posar sobre el llit desfet per obrir-la, però la tieta Mercè em va aturar.
- No l’obris!
Em vaig quedar allà dret, sorprès per la seva reacció, mentre ella mirava fixament la caixa amb una mena de rancúnia. El silenci només era trencat pel tic-tac indolent del vell despertador damunt la tauleta.
- Vine, seu - va dir finalment.
- Què passa, què hi ha a la caixa?
- Hi ha un abric de pell de guepard.
- Un abric...?
La tieta va sospirar mentre abaixava els ulls.
- Va passar fa molts anys, quan encara era jove. Veia l’abric cada dissabte quan anava a mercat, a l’aparador d’una botiga que a hi havia al carrer estret. Un dia vaig treure tots els estalvis de la caixa i me’l vaig anar a comprar. Encara no sé perquè ho vaig fer, una bogeria de joventut, suposo. El vaig penjar a l’armari i vaig esperar el dia apropiat per estrenar-lo, però van passar les setmanes i els mesos i no acabava de d’arribar l’oportunitat. Era massa luxós per portar-lo. Bé, això no és ben bé cert; diguem que era massa luxós per a mi. Potser si hagués anat a dinar al Ritz o una nit al Liceu...
La tieta Mercè em va mirar i va somriure. Sempre havia treballat a la fàbrica, hi anava i en tornava amb l’autocar de l’empresa, la bata blava i els cabells plens de fils i espurnes de cotó.
- Com que passava el temps i no el podia estrenar, vaig decidir posar-me’l a casa. Era tan bonic! Quan em venien a buscar les amigues per anar a passeig, o al cinema o a fer un cafè jo preferia quedar-me a casa amb el meu abric. Alguns dies me’l posava per treure la pols de la saleta o per fregar. Al vespre me’l tirava per sobre com si fos una manta i l’acariciava mentre mirava la televisió.
- Per què no el vas tornar? Potser t’haurien fet un val per canviar-lo per, no ho sé, jerseis i vestits...
- Primer em va fer vergonya i després ja feia massa temps que el tenia. A més, jo ja em sentia feliç d’aquella manera i tot hauria seguit igual si no hagués estat per un fet imprevist.
- Què va passar?
- Doncs que vaig començar a tenir malsons terribles els dies que me’l posava. Al principi no ho vaig relacionar amb l’abric, fins que als malsons hi van començar a aparèixer guepards que em caçaven i se’m menjaven. Em despertava morta de por. Mica en mica vaig deixar de posar-me’l i només el tocava penjat a l’armari estant, però la situació va anar empitjorant i només de veure’l ja em provocava malsons. Al final el vaig tornar a ficar a la caixa i el vaig amagar al fons de l’armari.
- Potser te l’havies d’haver posat pel carrer i deixar-te de manies.
- Per quan va passar tot això les meves amigues s’havien enfadat amb mi perquè mai volia anar amb elles i ja no em venien a buscar per sortir juntes. No tenia ganes de sortir sola, i menys amb un abric tant valuós. Què hauria pensat la gent?
- Ja ho comprenc - vaig dir després d’un breu silenci. - Però, què vols que faci, jo?
- Vull que te l’emportis. Fes-ne el que et sembli.
No vaig provar de discutir. Després de parlar una estona sobre temes banals me’n vaig anar cap a casa, amb l’abric de pell de guepard dins els seu taüt de cartró.

Que poc coneixem l’espai que habitem! Hi amunteguem estris creient-los inofensius, pensant que ens faran les coses més fàcils, que serem més feliços o que farem feliços als altres, sense pensar que potser algun dia seran la causa de la nostra desgràcia. Aquell cotxe sumptuós que després no podem pagar, els patins que regalem al nen i que abandona a l’escala perquè hi ensopeguem i ens hi trenquem una cama, el quadre que comprem amb tota la il·lusió però foradem el tub de l’aigua amb el trepant el dia que el volem penjar... La pobra tieta Mercè havia descobert amb aquella peça innecessària que no tots els objectes que situem al nostre voltant són tan innocents com semblen.

Però no només era això; aquella pell no havia estat causant d’un accident diguem-ne «involuntari», sinó que semblava haver actuat moguda per alguna mena de consciència. Subtilment, primer havia xuclat l’alè de la tieta i després l’havia aïllada del món per posseir-la en exclusiva, prenent-li la joventut, les amigues i l’ànim, per acabar esllanguint cadascuna al seu armari.

Jo no estat mai supersticiós, però ¿com explicar aquella capacitat per provocar malsons si no era per alguna força maligna? Tots els intents per mantenir un esperit reflexiu i racional van ser debades, i el cert és no vaig ser capaç d'obrir la caixa. Volia desfer-me’n, allunyar-la de mi tant com pogués, però la pell semblava haver desenvolupat una relació tan estreta amb la tieta que vaig tenir por que li passés alguna cosa. De fet, un dia vaig somiar que llençava la caixa al riu lligada a una pedra i que després, a casa de la tieta, la Maria m’explicava que havia mort cridant «m’ofego, m’ofego!». A més, si hagués estat tan fàcil, ja se n’hauria desfet per sí mateixa molt abans. Era fàcil suposar que després de dècades de convivència amb la pell de la bèstia devia saber-ne coses que jo encara no havia descobert i que, per tant, abans de prendre qualsevol decisió calia esbrinar més coses sobre l’assumpte.

Així, erigit en custodi de la part de l’ànima de la tieta continguda en aquell objecte, vaig començar a passar cada vegada més temps a casa per fer tota mena d’assajos: dormir amb la caixa sota el llit, posar-la al terrat quan feia sol, deixar-la caure des de l’altell... Me’n anava a dormir d’hora amb una barreja de por i curiositat malsana per buscar l’endemà, entre els malsons, els indicis d’alguna maledicció. Vaig deixar de rebre visites per si interferien enmig d’algun experiment i vaig acomiadar la dona de la neteja el dia que vaig descobrir la caixa oberta al costat del cubell de les escombraries. Com que atribuïa a la presència de l’abric qualsevol anomalia en la meva vida rutinària, vaig suprimir-ne qualsevol activitat que pogués suposar una alteració en l’ordre natural dels esdeveniments.

Van passar les setmanes i les estacions. Les investigacions avançaven molt lentament tot i que cada vegada hi invertia més i més temps. Un dia em vaig adonar que feia mesos que no sabia res de la tieta i vaig decidir trucar-la. S’hi va posar la Maria:
- La Mercè es troba molt millor, si. Ara no hi és perquè a les tardes surt a donar un vol amb les amigues. Solen sortir més tard, però avui fa un dia tant bonic que han passat a buscar-la més d’hora. Però ja li diré que ha trucat, que estarà molt contenta.

Al mirar per la finestra em vaig adonar amb estranyesa que la Maria tenia raó: era una dia preciós.