Xarop per a la tos

Ella respira pausadament a certa distància darrera meu, però intueixo que no dorm. Quan es gira cap a mi i em passa la mà freda per sota el pijama em mantinc immòbil, intentant encara agafar el son. Lentament s’obre camí cap el pit deixant lliscar els dits separats per la meva pell, i quan hi arriba m’estreny amb força deixant-me sentir els seus pits a la meva esquena. És el senyal, ja ho sé. És tard i estic cansat, però no m’atreveixo a dir res. S’entreté una estona pessigant-me els pèls i acariciant-me els mugrons abans que la seva mà recorri el camí invers, cap al ventre. Encara tinc l’esperança que si retira la mà podré dormir, però després de descriure uns quants cercles al voltant del meu melic travessa la goma dels pantalons.

Em ressegueix els plecs de pell del baix ventre. Resignat, intento concentrar-me en el tacte de la seva mà, ara tèbia, recorrent-me dolçament. Sento cada un dels seus moviments i la seva respiració profunda i l'aire càlid i humit al meu clatell. Sento que m'estima i em desitja, i que no vull decebre-la, però no aconsegueixo deslliurar-me de tots els maldecaps que se m'amunteguen al cervell. Per uns moments noto excitació, tan fràgil i indecisa que s'apaga amb un inoportú estossec de la petita que dorm a l'habitació del costat. Intento allargar la meva mà cap a les seves cuixes mentre intensifico els esforços per no pensar en la feina, amb tanta energia que l'únic que aconsegueixo és posar-me més nerviós. De moment encara juga amb els pèls púbics, però sé que en qualsevol moment allargarà la mà oberta i només trobarà un tros de carn flàccida com la que ens hem descongelat per sopar. Estic perdut.

Quan la nena es posa a plorar i ella se'n hi en va corrents llençant-me els llençols al damunt respiro alleujat, i no és fins que em vull posar bé el pijama arrugat que noto sota els pantalons una esplèndida, grandiosa, exuberant erecció.


···

No sé perquè em costa tant dormir. Potser és perquè m'hi escarrasso tant intentant-ho que em poso nerviosa. O potser es perquè estic sola al llit. No, no és cert: ell també hi és. No sé com he pogut pensar que estava sola si l'escolto respirar al meu costat. Per uns moments em sento culpable i em giro cap a ell per abraçar-lo, però finalment només m'hi acosto procurant acoblar-me a la seva posició.

No es mou, però sé que tampoc dorm. Gairebé instintivament esmunyo la mà per sota el seu pijama, com buscant aixopluc. Té la pell molt suau, sempre ha estat així. La recorro una estona amb la mà estesa per copsar-ne el plecs amb la punta dels dits, fins al pit. M'hi arrambo una mica més buscant escalfor, fins a tocar el seu clatell amb el nas. Li fa una olor estranya que em recorda el xarop per a la tos que es pren la petita. És en aquest moment, no sé perquè, que em pregunto quan vaig començar a deixar d'estimar-lo. Quan noto que les llàgrimes em pugen als ulls respiro profundament per amagar els sanglots.

Ara, amb la mà tan a prop del seu cor, em sento com si l'estigués traint. L'allunyo ràpidament en direcció al seu ventre flàccid i m'hi entretinc una estona, intentant recordar com n’era de ters abans. Busco desesperadament una relació entre aquesta massa inestable sota la meva mà i aquest amor que agonitza, però m'espanto en no trobar-la i travesso els pantalons del pijama buscant aixopluc, encara. M'adono que ha estat un error i que ell pot interpretar com a desig la meva fugida, però ja és massa tard. Ja és massa tard per a tot. Estem perduts.

La petita comença a plorar i me'n hi vaig corrents. La trobo asseguda al llit, amb llàgrimes que li regalimen per les galtes. Ja entre els meus braços, fràgil i tendra, li parlo a cau d'orella per consolar-la; "no ploris, que despertaràs el pare".