Rehabilitació

Home de caràcter tosc i eixut, en Joan de ca l’Esma movia amb dificultat la seva impressionat envergadura pels carrers estrets de la part vella sense deixar anar mai ni una paraula. Els veïns sempre l’havien vist igual, mal afaitat i brut, traginant el mateix cabàs masegat que ja feia servir la seva mare molts anys abans. Quan arribava a la botiga assenyalava amb el dit allò que volia i responia amb aspres monosíl·labs a qualsevol pregunta. Les coses que posava dins el cabàs, fos un quilo de peres o un tetrabrick de llet, s’encomanaven amb tanta rapidesa de la immundícia que deien que al cap de pocs segons ja semblaven caducats.

Els veïns també recordaven la mare d’en Joan de Ca l’Esma, la senyora Carmeta, de qui ningú en sabia res des de feia molt. Alguns afirmaven que l'havien vist mirant des de darrera les cortines esgrogueïdes o seient al sofà, impertorbable davant la televisió. Altres deien que la senyora Carmeta feia temps que era morta. Els uns mantenien que el seu fill la tenia tancada a casa i que no la deixava sortir mai, i els altres que qui sap si no havia estat el seu propi fill qui l’havia mort i enterrat al jardí. El cert és que d’algú amb un temperament com el d’en Joan de ca L’Esma no se’n podia esperar res de bo i que la pobra dona, a qui tots recordaven com una persona afable i cordial, d’una forma o altra havia de ser víctima d’aquell corb malgirbat i mirada perversa.

Els veïns, gent bondadosa i de fortes conviccions morals, havien posat en coneixement de les autoritats les seves sospites esperant alguna acció contundent de les forces de l’ordre o de la justícia, però no havien obtingut resposta. Recorden que una senyoreta dels serveis socials va anar un dia a ca l’Esma, però ni va transcendir res d’aquella entrevista ni es va emprendre cap acció en contra del veí sinó que, ben al contrari, diuen que a partir d’aquell dia l’home rebia regularment uns vals que descanviava per menjar al petit supermercat de la cantonada. I això sí que ja era del tot inadmissible, van pensar.

Per tal de treure’n l’entrellat alguns veïns van decidir muntar guàrdia; vigilarien les sortides del fill i n’aprofitarien alguna en que s’hagués deixat la porta que donava al jardí oberta per entrar a la casa i escorcollar-la de dalt a baix. Alguns pensaven trobar-hi la mare enclaustrada i mig consumida, però la majoria es decantaven per indicis, probablement insignificants però reveladors, d’un crim terrible.

L’ocasió es va presentar ben aviat i tres veïns alertats per la sentinella -la senyora Maria Antònia, que vivia al carrer paral·lel però el seu jardí donava al darrera de ca l’Esma- van saltar la tanca de filferro. Després d’examinar minuciosament el jardí i no observar-hi cap rastre de terra remoguda van pujar al pis. El primer d’ells, un home de certa edat i sense família coneguda, va empènyer la porta tot dient “hola, bon dia”, en un to que intentava ser més tranquil·litzador que desafiant. En aquell moment es va sentir un fort tret i la cara del veí va saltar pels aires feta miques. Els altres dos van fugir cames ajudeu-me mentre la vella cridava “així n‘aprendràs, cabró!”

Es comenta per el veïnat que tant bon punt el jutge de guàrdia va haver ordenat l'aixecament del cadàver, en Joan es va plantar davant la dependenta del súper: “què teniu que vagi bé per a les taques de sang?” li va etzibar amb veu clara i contundent.