The killer in you. Part III

Tinta invisible

Ningú sabia ben bé com havia anat, però des de feia uns anys s'havia instaurat a l'empresa on treballo la ridícula costum de fer-nos regals uns dies abans de Nadal. No cal dir que els regals eren veritablement ximples, encara que no tant com les notes que solien acompanyar-los i que, per seguir amb la tradició inventada per algun tarat, s'havien de llegir en veu alta.

L'endemà d'aquella cerimònia patètica em trobava de nou a l'oficina, rememorant el meu moment estelar del dia abans: la lectura de la nota, un lacònic "Del teu amic invisible", i la fingida impaciència per desenbolicar el regal entre les rialletes de complicitat dels companys. Suposo que al descobrir que es tractava d'un estúpid bolígraf de tinta invisible hauria hagut de dir alguna cosa com "m'imagino que el cretí que se li ha acudit això es deu considerar molt enginyós, oi?", però ho vaig deixar en un simple "gràcies".

Es va obrir la porta del meu despatx i el director va treure el cap: "Senyoreta Laura, espero el seu informe trimestral des de fa exactament 20 minuts", va dir.

Tenia l'informe sobre la taula, acabat des del dia abans. En altres paraules: tenia l'informe trimestral acabat 8 dies abans de que s'acabés el trimestre. El director sempre ho volia així. Vaig agafar el bolígraf de tinta invisible que m'havia regalat l'amic invisible i vaig escriure a la portada: "els informes trimestrals es presenten quan s'acaba el trimestre, imbècil!".

Encara no sé perquè ho vaig fer. Sorpresa per la meva gosadia vaig quedar-me mirant bocabadada com la tinta blava s'anava esvaint fins a desaparèixer del tot. Llavors vaig agafar l'informe d'una revolada i el vaig portar al despatx del director: "Aquí té l'informe", i el vaig deixar caure sobre la seva taula. Sense esperar cap resposta vaig tornar al meu despatx.

Mai havia estat tan brusca amb ell. Ara sentia un cert temor però també una sensació de poder, com si hagués pres el control d'una situació que fins llavors em dominava. Fos quin fos el resultat, no hi havia dubte de que em sentia alliberada. Estúpidament alliberada.

Però aquella sensació... ¿era producte de la meva actitud despectiva cap el director o provenia de la frase oculta a la portada de l'informe? Per esbrinar-ho vaig agafar el llistat d'altes i baixes que havia de presentar al cap de personal - un guaperes arrogant que sempre em mirava per sobre l'espatlla - i li vaig escriure a la primera pàgina: "Sé que em fas portar aquest cony d'informe per mirar-me el cul quan me'n vaig, porc fastigós, si no no s'explica per què no el consultes des de l'ordinador. O potser és per què ets tan idiota que ni hi has pensat?". Quan va haver desaparegut la tinta vaig anar al seu despatx i vaig deixar el llistat delicadament sobre la taula.
- Bon dia, el seu informe - vaig dir amb to amable. Per assegurar el tret vaig acompanyar el gest amb el millor dels meus somriures.
- Gràcies, Laura - va respondre retornant-me el somriure i mirant-me als ulls com no ho havia fet mai. Llavors va llegir atentament la primera pàgina, allà on jo havia escrit feia poc. Quan ja me'n anava em va cridar:
- D'això... Laura...
- ¿Si?
- Li agraeixo molt que em porti personalment l'informe cada setmana, però a partir d'ara ja el consultaré a l'ordinador. Vostè segurament té coses més importants a fer...
- Com vulgui.
- O potser el vindré a buscar jo mateix, si no li fa res.
- No, en absolut.

¿Havia llegit la frase escrita amb tinta invisible? No, no era possible, m'havia assegurat de que no en quedés cap rastre abans de portar-li. ¿Potser era que el simple fet d'escriure amb aquell bolígraf em dotava d'una força que els altres podien copsar inconscientment? ¿O era jo qui estava canviant per influència d'aquelles paraules invisibles? Calia seguir investigant.

No tenia cap més informe per presentar personalment, però havia d'enviar uns quants emails. Em vaig posar mans a l'obra: per al senyor Vidal, un client molt desagradable amb qui havia tingut algunes enganxades, vaig escriure una nota demolidora ("mira, cabró, et suporto per no perdre la feina, però més et valdria aprendre una mica d'educació...") i per a la cap de compres de Rimtrecsa no em vaig estar de res ("així t'exploti la pantalla davant del morros, filladeputa malfollada..."). Vaig dedicar a aquesta tasca bona part del matí; escrivint notes, esperant que desaparegués la tinta i després escanejant-les per adjuntar-les als missatges que, no cal dir-ho, era d'allò més convencionals.

Cap el migdia ja havia esgotat tot el meu repertori d'insults i em sentia eufòrica. A la una en punt vaig sortir corrents i me'n vaig anar a dinar; si m'afanyava encara tenia temps d'enviar uns quants emails més des de casa. Quan vaig arribar-hi, vaig agafar uns bossa de patates, una cervesa i la llista de professors i companys de classe de l'institut, que havia guardat d'una trobada recent d'ex-alumnes. Ja es podien anar preparant!

Però quan em vaig asseure davant l'ordinador, amb un paper en blanc en una mà i el meu amic bolígraf a l'altra, alguna cosa havia canviat dins meu. Ara l'eufòria havia donat pas a un estat de serenor, ja no sentia la ràbia que m'havia acompanyat tot el matí i els noms que llegia en aquella llista només em portaven una onada de nostàlgia. No podia seguir.

Llavors vaig tenir una idea genial. Vaig agafar el bolígraf i vaig començar a escriure, deixant-me portar pel primer que em passava pel cap: "Hola Anna. Ha passat molt de temps, tant que ja no recordo si mai et vaig dir això: sempre vas ser la meva millor amiga, no saps com et vaig trobar a faltar en els moments difícils de la meva separació. Espero que siguis molt feliç". I després al Ramon, de qui havia estat enamorada: "No va ser culpa teva el no estimar-me, però jo no he deixat de fer-ho ni un sol dia en tots aquests anys...". I a la Núria, la professora d'història: "va ser la millor professora que mai he tingut, sempre li estaré agraïda per les seves paraules d'ànim abans dels exàmens. Ara que ja deu estar jubilada li desitjo de tot cor que segueixi rebent tant d'amor com va saber donar...".

A la tarda, quan vaig arribar de nou a l'oficina, em sentia feliç, estúpidament feliç. Només la reacció que podia tenir el director pel meu comportament del matí em produïa certa intranquil·litat, però no semblava que res pogués espatllar-me el dia. Quan vaig descarregar el correu encara vaig estar més convençuda de que tot marxava sobre rodes: el senyor Vidal, a qui al matí havia tractat de cabró cap amunt, em contestava molt amablement i fins i tot es permetia fer una brometa: "aquest matí m'ha enviat un fitxer adjunt en blanc; si era una factura no cal que la reenvïi, he he he". La resta dels missatges contestats tenien un to així - o a mi m'ho semblava. També vaig rebre algunes respostes dels privats que havia enviat al migdia des de casa: de l'Anna, que em deia "quan de temps, Laura, ara només falta que escriguis alguna cosa al teus missatges, estic desitjant que ens veiem un dia d'aquests". I del Ramon: "Quina sorpresa, Laura. O és que t'has equivocat d'adreça? Com que el teu missatge no deia res... Per què no ens truquem?". Seguia llegint missatges, cada vegada més emocionada, quan va avisar-me el director que anés al seu despatx.

El director em va rebre amb unes paraules amables, i també la seva senyora que s'estava dreta en un racó. Ella no treballava a l'empresa, però hi tenia participacions i hi passava sovint, sobretot si s'havien de prendre decisions importants.
- Miri, Laura - va dir el director - demà a les nou del matí ve el senyor Camps a presentar l'estudi i el pressupost per a la renovació de la maquinària. Com que vostè ha portat totes les gestions m'agradaria que hi assistís per assessorar-me.

Tots els meus temors semblaven esvair-se amb aquella notícia inesperada. Però m'equivocava:
- ¿Ella? - va dir la senyora que semblava no estar informada de les intencions del seu marit - Ni pensar-hi, vindré jo. És un tema massa important.
Vaig mirar al director esperant algun gest, o una paraula o una expressió de compassió o... però no va fer res. La senyora va seguir, sense ni mirar-me:
- Porti'm la còpia del pre-estudi i el pressupost inicial.

Vaig sortir del despatx abaixant el cap i aguantant-me les llàgrimes. Quan vaig agafar la documentació de damunt la meva taula, sense adonar-me'n, gairebé instintivament, vaig agafar també el bolígraf de tinta invisible i el vaig destapar. Llavors, mentre refeia lentament el camí cap al despatx del director, vaig escriure unes lletres enormes damunt la coberta de l'informe: "Així et moris, PUTA".

I em vaig sentir alleujada. Estúpidament alleujada.