Suo Tempore III

02 de setembre 2006

La Casa De Les Paraules Que No Hem Escrit

EscritUn somni em va despertar de matinada, quan encara era fosc. Havia estat un somni molt bonic i jo encara tenia un somriure als llavis. Vaig pensar que ho havia d'escriure per fer-ne un conte, però em vaig quedar profundament adormit i en despertar-me de nou, a l'alba, tot m'havia marxat del cap.

Va ser llavors que vaig recordar la Casa De Les Paraules Que No Hem Escrit. Quan m'en parlaven els vells del poble jo reia, incrèdul, pensant que només era una llegenda. Però en aquell matí quiet i emboirat vaig emprendre el viatge a la recerca del meu conte esvaït.

Cap camí menava a la Casa De Les Paraules Que No Hem Escrit. Amb el sol sempre a l'esquena vaig enfilar cap els camps de la vall, i després cap els boscos de les muntanyes, i vaig travessar rius i torrents i la neu em va glaçar els peus descalços. El sol s’acabava de pondre quan vaig albirar la Casa De Les Paraules Que No Hem Escrit damunt d’un petit turó.

Era una casa feta de pedres fosques i finestres molt petites. A la teulada de pissarra els canals acabaven en unes gàrgoles en forma de llibre obert i a l’entrada, il·luminades per una llum espurnejant molt blanca, hi havia dues estàtues de marbre que representaven a Eurídice i Persèfone. Enmig, darrera una taula de vidre i amb posat greu, m’esperava el Guardià de la Casa De Les Paraules Que No Hem Escrit.

Era un home molt vell, amb una barba llarga i blanca. Darrera les ulleres rodones, uns ulls petits i clars m’observaven amb curiositat. “¿Què voleu?”, em va preguntar. “Busco un conte que no he escrit”, vaig contestar amb la veu tremolosa. “Heu vingut al lloc adequat”, va dir el Guardià. I va afegir: “¿Quan l’havíeu d’haver escrit?”. La seva veu s’havia tornat dolça i jo vaig contestar amb fermesa: “Aquesta nit passada”. “Molt bé. El trobareu a la vostra Caixa de Paraules Que No Heu Escrit, però recordeu que només podreu veure el conte que heu escollit”. Girant els ulls em va indicar una porta al final de la gran sala i m’hi vaig dirigir.

A la Casa De Les Paraules Que No Hem Escrit hi havia milers i milers de caixes en unes llibreries altíssimes. Les caixes eren de vidre, i n’hi havia de totes mides; algunes semblaven baguls i d’altres eren petites com una capsa de sabates de nadó. En cada una hi havia un nom gravat, i de dins en sortia una llum pàl·lida que era la que il·luminava les sales. Semblava impossible trobar la caixa que duia el meu nom, però per algun motiu jo caminava amb la seguretat de qui coneix un camí que ha fet moltes vegades. Així, guiat per una lògica que acabava de descobrir, vaig travessar sales, passadissos, portes i escales fins a trobar la caixa al lloc on havia de ser.

La meva caixa era de mida mitjana. Hi havia molts papers a dins, groguencs els primers i d’un blanc resplendent els últims. Tot i que el Guardià m’havia dit que només podria llegir el conte escollit, vaig agafar alguns fulls a l’atzar per esbrinar què hi deia però, malgrat que hi reconeixia la meva lletra, semblaven escrits en una llengua desconeguda.

Quan vaig agafar el darrer full la llum que desprenia la caixa es va tornar més intensa i jo, com un nen que ha seguit una fila de formigues fins a trobar el niu, em vaig asseure a terra per llegir el meu conte. Començava així: “Un somni em va despertar de matinada, quan encara era fosc. Havia estat un somni molt bonic i jo encara tenia un somriure als llavis. Vaig pensar que ho havia d'escriure per fer-ne un conte, però em vaig quedar profundament adormit...”


En castellano aquí

Comments

2 Responses to “Suo Tempore III”
Post a Comment | Comentaris del missatge (Atom)

UnaExcusa ha dit...

No lo capto entero. Pero el título me lo apropio...

10:58 p. m.
Friks Vaporup ha dit...

Eh! Ojo con la licencia (está por ahí abajo a la izquierda, o a la derecha, ya no sé...) XD

Añadida traducción al final del post, que no se diga ;)

1:00 a. m.