Haiku

Trocets de vidre
sobre les branques nues
al matí d'argent.



Bressolat pel vent
en la tarda daurada
el bruc tremola.


Vida suspesa
en la nit d'atzabeja;
lluna de gebre.

Sequera

L'indicador oficiós del nivell d'aigua de la Catalunya Central assenyala problemes.







Fotos d'una qualitat lamentable preses a Sant Romà de Sau amb la càmera del mòbil. És el que hi ha.

Beirut

Ajagut al sofà després de l'enèsima borratxera, el jove músic - només setze anys - feia plans per a la propera nit de festa, una més de les moltes nits de farra des de que havia acabat els estudis a l'institut de Santa Fe i se n'havia anat a Itàlia. Quan es va acostar a la finestra per prendre una mica l'aire va sentir una banda de carrer que interpretava una música que fins llavors li era desconeguda. Fascinat per aquell so de trompetes, clarinets, mandolines i trombons va baixar corrents les escales de l'apartament i, després d'escoltar amb delit als músics serbis, va decidir anar-se'n amb ells.

Aquesta és més o menys la història real de Zach Condon (Santa Fe, 1986), guitarrista, trompetista i líder de Beirut, la banda autora de dos àlbums - fins ara - absolutament genials: The Gulag Orkestar (Ba Da Bing, 2006) i Flying Club Cup (4AD, 2007).

No cauré ara en l'error de fer una crítica musical. Ni en sé - de seguida se m'acaben els adjectius - ni disposo de coneixaments suficients per valorar les influències d'un tipus de música, la de l'Europa de l'est i tradicional balcànica, que m'és molt poc coneguda - bàsicament per el Boban Markovic de les pel·lícules de Kusturica i poc més. Així que aquí ho deixo... i a esperar el tercer treball de'n Zach!

Beirut - Postcards from Italy



Beirut - Nantes

Bobor

Avui l’he vist. Era ell, n'estic segur: en Bobor. L'he reconegut al moment, malgrat el anys que han passat des de l'última vegada que el vaig veure. Al matí la meva dona m’havia donat la notícia que esperàvem un fill i havia decidit anar a peu a la feina. Passejava distretament la meva felicitat pel Passeig de Gràcia quan m’he aturat a Vinçon i l’he vist reflectit al vidre de l'aparador. M'he tombat de seguida cap a ell, però només he estat capaç d’exclamar ¡Bobor! i seguir-lo amb la mirada mentre s’allunyava carrer avall. De tant en tant es girava cap a mi i em mirava sorprès i una mica espantat, fins que se l’ha empassat la riuada de gent.

Pensant-ho amb calma, és lògic que no s’hagi aturat: evidentment ell no es deu dir Bobor. Recordo que el nom li va posar la meva germana petita en un d’aquells moments d’inspiració ingènua que tenen els nens. A tothom li va fer gràcia i va quedar batejat sense més discussió.

Inevitablement, la trobada inesperada d’avui m’ha portat a recordar les tardes de diumenge de la meva infantesa, quan ens reuníem tota la família davant la pantalla per veure les pel·lícules en súper 8 filmades pels meus avis i pares durant les vacances, o les imatges preses a corre-cuita durant les sortides de cap de setmana. Els grans seien al sofà i els petits ens ajèiem a terra, amb una bona llesca de pa i una presa minúscula de xocolata. Quan començava la pel·lícula tothom callava i per uns moments només se sentia el so del projector. A mida que passava l’estona els comentaris, que primer es feien a cau d’orella, s’anaven fent més evidents. Llavors començaven les converses, després els acudits, les bromes i venien els somriures a acompanyar-nos en la foscor de la saleta. Però el moment més esperat per tots, el que era saludat amb crits d’alegria i rialles desfermades de grans i petits era sense cap mena de dubte l’aparició d’en Bobor.

Però ¿qui era en Bobor? Ningú ho sabia, però per algun misteri indesxifrable aquell personatge apareixia, en un moment o altre, en totes les pel·lícules familiars. Se’l veia creuant un carrer darrera els pares aquell matí filmat a Camprodon, es mostrava fugaçment davant el salt d’aigua de Sant Miquel del Fai, passava caminant tranquil·lament darrera nostre a la platja de Sant Pere Pescador i se’l veia pescant damunt d’una pedra mentre agafàvem crancs al riu Fornés. En una escena molt celebrada apareixia just al costat de la meva àvia en una parada de fruita al mercat de Vic, i en una altra pel·lícula es passejava amb pantalons curts i ulleres de sol pel teatre romà de Mérida. També tenia aparicions estel·lars a la pel·lícula del viatge dels meus avis a Avila i a la que van fer més tard a Galícia. Se’l podia veure assegut a les escales de la catedral de Palma en el viatge de nuvis dels meus pares i dinant a la taula del costat en una sortida que vam fer tota la família a Montserrat. La seva misteriosa aparició sota la torre Eiffel va provocar certa controvèrsia al principi, perquè era una imatge llunyana i no es distingia bé, però amb el temps vam acabar donant per segur que era ell. En canvi, la seva imatge amb una camisa estampada i pantalons de pota d’elefant interposant-se entre la càmera i la meva mare davant el Coliseum romà era tan nítida que no deixava lloc a cap dubte, i els crits de ¡Bobor, Bobor! ja en l’instant abans que aparegués es devien sentir des de tot el veïnat. Quan projectàvem una pel·lícula inèdita estàvem més pendents d’apresar la seva imatge que de veure’ns a nosaltres mateixos.

Ara que vaig estirant el fil de la memòria torno a recordar el dia en que Bobor va adquirir el seu nom, i amb ell la condició de membre virtual de la família. Era una filmació que havia fet el meu avi un matí de dissabte, a l’estiu, en que els meus germans i jo saltàvem i rèiem anant d’una atracció a una altra al Tibidabo. Ja l’havíem projectat vàries vegades sense descobrir-hi la presència del personatge misteriós i havíem acabat acceptant, paradoxalment, que aquella pel·lícula era una raresa. Però en una de les projeccions, mentre veiem el llarg pla d’un autòmat que endreçava peces en uns calaixos protegit per una vitrina, la meva germaneta el va descobrir en el reflex del vidre: s’estava allà dret amb el braços creuats, just darrera meu, embadalit com nosaltres per la destresa mecànica del giny. ¡Bobor!, va cridar. El reflex de la pell pàl·lida del rostre eixut, la boca oberta deixant entreveure unes dents petites i fosques i els ulls enfonsats li donaven un aire d’espectre que em provocava angoixa i por. Instants després, en un gest que semblava que només jo podia percebre, en Bobor em posava la mà tendrament damunt l’espatlla i tots els meus temors s’esvanien.

Creixem, i en créixer aprenem a classificar tot allò que recordem. Mecànicament, com l’autòmat del Tibidabo, encabim la infantesa en una capsa empolsinada mig oblidada a les golfes, desem els amors de joventut a la calaixera de l’habitació tancada i els records de maduresa en un prestatge del menjador. Descuidadament, deixem els records recents sobre el moble del rebedor, al costat de les claus del pis. I esperem, esperem legítimament que sigui aquest un ordre immutable, que trobarem tot allò que hem estat allà on ho hem deixat i que res ni ningú ho alterarà. Però ara en Bobor , qui sap si empès per una naturalesa massa descarnada i etèria, havia obert la capsa empolsinada de les golfes i havia deixat sortir les rialles d’aquells nens feliços a la platja, les converses incomprensibles a la barberia de l’Aleix, les costellades a la vora del riu, el so de la siringa de l’esmolet i el virolet dels diumenges a la plaça del poble. Fos mortal o somni, humà, déu o espectre, havia viatjat pels compartiments de la memòria, saltant sobre el temps i travessant móns que fins ara creia estancs per aterrar sobre el moble del rebedor.

Avui mateix aniré a comprar una càmera; vull tenir-ho tot a punt per quan neixi el meu fill.

Pell de guepard

«Has de venir urgentment, he de parlar amb tu»

La meva tieta estava molt malalta, així que vaig conduir els pocs quilòmetres que em separaven de casa seva a tota velocitat. Recordava la mala impressió que m’havia causat el seu estat de salut a la darrera visita, feia un parell de setmanes.

Em va obrir la porta la Maria, una jove que li feia companyia a les tardes. Ja se’n anava.
- Ha arribat el seu nebot, Mercè. Me’n vaig - va cridar mentre es posava la jaqueta.
- Com està? - vaig preguntar-li en veu baixa. La Maria va estrènyer els llavis i va fer que no amb el cap.

Em vaig apressar a pujar les escales fins a la seva habitació. S’estava asseguda al balancí que tenia davant la finestra, banyada per la llum ataronjada del capvespre tardorenc. Després dels petons i les salutacions em vaig asseure a la cadira que quedava buida davant seu.
- Fas prou bona cara. M’havies espantat, per telèfon.
- Et sembla que faig bona cara per aquesta llum que entra de fora. La veritat és que no em trobo gaire bé.
- Deu ser això - vaig respondre somrient mentre em girava cap a la finestra. El núvols havien format grumolls vermells al voltant del sol que es ponia. A la pomera del jardí ja gairebé no li quedaven fulles i al terrat hi havia una fila de testos buits que semblaven els merlets d’una fortalesa abandonada.
- T’he fet venir perquè he de donar-te una cosa - va dir finalment amb veu cansada - Obre l’armari i agafa una caixa que hi ha a terra.
Em vaig dirigir a l’armari encastat que quedava darrera meu i en vaig treure una caixa de cartró bastant gran. La vaig posar sobre el llit desfet per obrir-la, però la tieta Mercè em va aturar.
- No l’obris!
Em vaig quedar allà dret, sorprès per la seva reacció, mentre ella mirava fixament la caixa amb una mena de rancúnia. El silenci només era trencat pel tic-tac indolent del vell despertador damunt la tauleta.
- Vine, seu - va dir finalment.
- Què passa, què hi ha a la caixa?
- Hi ha un abric de pell de guepard.
- Un abric...?
La tieta va sospirar mentre abaixava els ulls.
- Va passar fa molts anys, quan encara era jove. Veia l’abric cada dissabte quan anava a mercat, a l’aparador d’una botiga que a hi havia al carrer estret. Un dia vaig treure tots els estalvis de la caixa i me’l vaig anar a comprar. Encara no sé perquè ho vaig fer, una bogeria de joventut, suposo. El vaig penjar a l’armari i vaig esperar el dia apropiat per estrenar-lo, però van passar les setmanes i els mesos i no acabava de d’arribar l’oportunitat. Era massa luxós per portar-lo. Bé, això no és ben bé cert; diguem que era massa luxós per a mi. Potser si hagués anat a dinar al Ritz o una nit al Liceu...
La tieta Mercè em va mirar i va somriure. Sempre havia treballat a la fàbrica, hi anava i en tornava amb l’autocar de l’empresa, la bata blava i els cabells plens de fils i espurnes de cotó.
- Com que passava el temps i no el podia estrenar, vaig decidir posar-me’l a casa. Era tan bonic! Quan em venien a buscar les amigues per anar a passeig, o al cinema o a fer un cafè jo preferia quedar-me a casa amb el meu abric. Alguns dies me’l posava per treure la pols de la saleta o per fregar. Al vespre me’l tirava per sobre com si fos una manta i l’acariciava mentre mirava la televisió.
- Per què no el vas tornar? Potser t’haurien fet un val per canviar-lo per, no ho sé, jerseis i vestits...
- Primer em va fer vergonya i després ja feia massa temps que el tenia. A més, jo ja em sentia feliç d’aquella manera i tot hauria seguit igual si no hagués estat per un fet imprevist.
- Què va passar?
- Doncs que vaig començar a tenir malsons terribles els dies que me’l posava. Al principi no ho vaig relacionar amb l’abric, fins que als malsons hi van començar a aparèixer guepards que em caçaven i se’m menjaven. Em despertava morta de por. Mica en mica vaig deixar de posar-me’l i només el tocava penjat a l’armari estant, però la situació va anar empitjorant i només de veure’l ja em provocava malsons. Al final el vaig tornar a ficar a la caixa i el vaig amagar al fons de l’armari.
- Potser te l’havies d’haver posat pel carrer i deixar-te de manies.
- Per quan va passar tot això les meves amigues s’havien enfadat amb mi perquè mai volia anar amb elles i ja no em venien a buscar per sortir juntes. No tenia ganes de sortir sola, i menys amb un abric tant valuós. Què hauria pensat la gent?
- Ja ho comprenc - vaig dir després d’un breu silenci. - Però, què vols que faci, jo?
- Vull que te l’emportis. Fes-ne el que et sembli.
No vaig provar de discutir. Després de parlar una estona sobre temes banals me’n vaig anar cap a casa, amb l’abric de pell de guepard dins els seu taüt de cartró.

Que poc coneixem l’espai que habitem! Hi amunteguem estris creient-los inofensius, pensant que ens faran les coses més fàcils, que serem més feliços o que farem feliços als altres, sense pensar que potser algun dia seran la causa de la nostra desgràcia. Aquell cotxe sumptuós que després no podem pagar, els patins que regalem al nen i que abandona a l’escala perquè hi ensopeguem i ens hi trenquem una cama, el quadre que comprem amb tota la il·lusió però foradem el tub de l’aigua amb el trepant el dia que el volem penjar... La pobra tieta Mercè havia descobert amb aquella peça innecessària que no tots els objectes que situem al nostre voltant són tan innocents com semblen.

Però no només era això; aquella pell no havia estat causant d’un accident diguem-ne «involuntari», sinó que semblava haver actuat moguda per alguna mena de consciència. Subtilment, primer havia xuclat l’alè de la tieta i després l’havia aïllada del món per posseir-la en exclusiva, prenent-li la joventut, les amigues i l’ànim, per acabar esllanguint cadascuna al seu armari.

Jo no estat mai supersticiós, però ¿com explicar aquella capacitat per provocar malsons si no era per alguna força maligna? Tots els intents per mantenir un esperit reflexiu i racional van ser debades, i el cert és no vaig ser capaç d'obrir la caixa. Volia desfer-me’n, allunyar-la de mi tant com pogués, però la pell semblava haver desenvolupat una relació tan estreta amb la tieta que vaig tenir por que li passés alguna cosa. De fet, un dia vaig somiar que llençava la caixa al riu lligada a una pedra i que després, a casa de la tieta, la Maria m’explicava que havia mort cridant «m’ofego, m’ofego!». A més, si hagués estat tan fàcil, ja se n’hauria desfet per sí mateixa molt abans. Era fàcil suposar que després de dècades de convivència amb la pell de la bèstia devia saber-ne coses que jo encara no havia descobert i que, per tant, abans de prendre qualsevol decisió calia esbrinar més coses sobre l’assumpte.

Així, erigit en custodi de la part de l’ànima de la tieta continguda en aquell objecte, vaig començar a passar cada vegada més temps a casa per fer tota mena d’assajos: dormir amb la caixa sota el llit, posar-la al terrat quan feia sol, deixar-la caure des de l’altell... Me’n anava a dormir d’hora amb una barreja de por i curiositat malsana per buscar l’endemà, entre els malsons, els indicis d’alguna maledicció. Vaig deixar de rebre visites per si interferien enmig d’algun experiment i vaig acomiadar la dona de la neteja el dia que vaig descobrir la caixa oberta al costat del cubell de les escombraries. Com que atribuïa a la presència de l’abric qualsevol anomalia en la meva vida rutinària, vaig suprimir-ne qualsevol activitat que pogués suposar una alteració en l’ordre natural dels esdeveniments.

Van passar les setmanes i les estacions. Les investigacions avançaven molt lentament tot i que cada vegada hi invertia més i més temps. Un dia em vaig adonar que feia mesos que no sabia res de la tieta i vaig decidir trucar-la. S’hi va posar la Maria:
- La Mercè es troba molt millor, si. Ara no hi és perquè a les tardes surt a donar un vol amb les amigues. Solen sortir més tard, però avui fa un dia tant bonic que han passat a buscar-la més d’hora. Però ja li diré que ha trucat, que estarà molt contenta.

Al mirar per la finestra em vaig adonar amb estranyesa que la Maria tenia raó: era una dia preciós.

Vent, llum, camins

Paraula oculta

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures,
plens de coneixences.

Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures,
plens de coneixences.


Lluís Llach - Viatge a Itaca

Arabah

The Innocence Mission - Oh Do Not Fly Away

Diuen que a l'església de Sant Iscle de Vallterra hi habita l'esperit de Ferran Dalmau de Corbella, un noble cavaller que va viure fa molt de temps en aquelles contrades. Diuen que el dia que havia de contraure matrimoni amb la seva estimada la va esperar durant hores davant l'altar, sota els rajos de llum ocre d'un petit vitrall que representava Jesús al desert. A cada minut s'encongia el seu cor i s'enduria el de mossèn Galderic Traserra i Costa, que s'impacientava i el fitava amb desdeny. També diuen que ja avançada la tarda va arribar la germana de la promesa cavalcant un cavall negre, que va obrir la porta desfeta en llàgrimes i va cridar mentre queia de genolls sobre les lloses de l'entrada "marxeu tots que la núvia ha mort!". Els pocs convidats que quedaven a l'església van explicar que, en sentir aquelles paraules, Ferran Dalmau de Corbella va desembeinar l'espasa i amb un moviment àgil i precís es va tallar el coll, i que la seva sang va tacar l'altar d'alabastre i els evangelis i el crist sofrent de vori que presidia el retaule major. Van explicar que el mossèn va fer enterrar el dissortat cavaller extramurs, remugant renecs per tot parenostre i la casulla regalimant sang per tot salpasser.

Des d'aquell dia a l'església de Sant Iscle de Vallterra no s'hi senten cantar ocells i les orenetes no hi han tornat a fer niu. Es van corsecar el lledoner i els xiprers que vestien la façana i les formigues, sargantanes i escarabats ja no petgen les parets de pedra. Diuen que quan cau la nit els mussols la sotgen de lluny i els ratpenats la voregen xisclant. Al cementiri, sota l'ombra del campanar callat, no hi ha papallones ni grills ni flors, només un fi mantell de pols que ho cobreix tot com si els morts aquell dia haguessin tornat a morir.

Diuen que a l'església de Sant Iscle de Vallterra hi habita l'esperit de Ferran Dalmau de Corbella, però també n'hi ha que diuen que és l'ànima de mossèn Galderic Traserra i Costa, condemnada a vagar al desert. Que així sigui.

The killer in you. Part IV

Malaltia

M'agraden els hospitals. Espero amb impaciència l'oportunitat de visitar un familiar o amic ingressat - compromís molest per a molts - per endinsar-me a les sales de blanc imprecís i asèptic. Llavors busco amb velada excitació les petjades de sofriment en cada rostre inflat, cada cicatriu... ¿Com no sentir l'embriaguesa del triomf observant una coixesa, una paràlisi, uns ulls enfonsats? Alimento la meva vanitat d'home sa a cada petit descobriment, sense preocupar-me per si un destí inexorable em porta un dia a ser l'observat.

M'agrada l'olor de la malaltia - barreja incomparable de secrecions orgàniques i colònia barata. És admirable com sap imposar-se sobre l'olor impersonal dels desinfectants industrials. L'absorbeixo amb delit mentre escolto el meu pas ferm pels passadissos silenciosos.

Quan em trobo cara a cara amb un malalt aixeco la barbeta i me'l miro de reüll. Si arrossega les sabatilles marco el pas amb autoritat militar, si va vestit amb una bata d'hospital - uniforme de la derrota - jo em poso bé el nus de la corbata. No m'estic de mostrar el meu posat més altiu si el pobre infeliç corva l'esquena ni d'alenar enèrgicament - els narius oberts com boques afamades - si porta una mascareta. Si gosa mirar-me als ulls aparto la mirada cap el fons del passadís."Que quedi clar: jo no sóc un de vosaltres", penso, i me'n allunyo amb fingida indiferència.

No, no sóc un d'ells. Jo només vinc de visita. A mi no em reté la malaltia, no m'arqueja el dolor ni em cobreix la vellesa amb la seva bata de lli arnat. Potser a fora són rics i poderosos, però aquí sóc el sa. No m'ablaneixen els seus gemecs ni em commouen les seves ferides. Més encara: en gaudeixo. A les plantes on hi ha els malalts més greus deixo anar mirades furtives dins les habitacions, esperant trobar-hi vells decrèpits immobilitzats per la por. ¿No us heu adonat que ens tornem més covards quan menys tenim a perdre? Ni Psamenit va conservar la dignitat.

I ara desitgeu-m'ho a mi, si voleu. I que no us venci la compassió...


Foto: 'Or midday shadow', by bluebellknow (gracias, mesme)

Paradoxa II

Plat petit, pinyó gran

El carrer fa baixada i avanço poc a poc per la vorera, sense pedalar. L'aire fresc del matí m'entra per les mànigues de la jaqueta i s'escola amb un pessigolleig entre els pèls eriçats del braços fins a les espatlles. És una sensació agradable que ja conec de cada matí i procuro copsar-ne tot el recorregut, sobretot quan travesso l'aire càlid que hi ha dins les ullades de sol que s'escapen lliscant sobre les teulades de les cases més baixes.

A la primera pedalada, al final del carrer, noto un cop al taló. És l'Àlex, assegut a la cadireta del darrera, que ha deixat anar les cames. Ell també nota el cop i posa els peus als suports.
- Vas bé?
- Si, molt bé!

Deixo l'avinguda. Aprofito el pas pel carrer Ges Amunt, estret i sense trànsit, per girar-me cap el meu fill. Ell també em mira, somrient sota el seu casc enorme. Els ulls li brillen i les espatlles encongides gairebé li toquen el casc. Estic a punt de preguntar-li si té fred, però ja sé que em contestarà que no; tem que si reconeix que té fred deixaré d'acompanyar-lo a l'escola amb bicicleta. Al final del carreró humit hi ha la plaça del Firal, espaiosa i assolellada, que li retornarà una mica d'escalfor. Un ràpid canvi de plat i de pinyó m'hi deixa en tres pedalades. Llavors torno a alentir la marxa, deixant que el sol ens acaroni una mica.

Avui és dia de mercat i la plaça, normalment solitària, està plena de cotxes aparcats o que intenten trobar un lloc. Esquivo vehicles i persones com puc, frenant i accelerant contínuament. Per dues vegades fins i tot he de posar els peus a terra. Finalment encaro la rampa que porta a la palanca sobre el riu i la travesso poc a poc, mirant els ànecs arraulits a les vores i el fons de pedres marronoses on em sembla descobrir-hi un casc com el que porta l'Àlex. A l'altra banda del riu ja es veuen les parades i la gent arrossegant carrets i cabassos amunt i avall.

Són estranys els dimecres: em molesta alterar la ruta pel cantó del riu convertit en aparcament, però la banda del mercat es plena de vida. La parada dels estris de cuina i joguines, els pollastres a l'ast donant voltes incesants, la parada de la verdura sempre atapeïda, el camió de les plantes descarregant palets de torratxes diminutes, les senyores garbellant els munts de calcetes, els crits del fruiter... L'olor de les olives de l'última parada ens diu adéu i enfilo la pujada fins al carrer de l'escola, amb el plat petit i el pinyó més gran i posant-me dret sobre els pedals. Les mànigues de la jaqueta s'omplen d'un aire calent i dens.

Ja gairebé hem arribat, però el carrer de l'escola és molt transitat i intento anar de pressa per no fer nosa als cotxes que em segueixen. Sense temps per reposar canvio de plat. Sona el timbre de l'escola i accelero encara més, esquivant per la vorera un vehicle que està aparcant marxa enrera i he de frenar poc després per no atropellar uns nens que travessen el carrer sense mirar. El guàrdia m'atura quan estic damunt el pas de vianants i una mare em mira malament mentre estiba el seu fill. Davant meu passen cotxes conduïts per senyores amb posat seriós que giren els ulls a dreta i esquerra buscant un aparcament impossible per al seus cotxes descomunals. Quan el guàrdia em dóna pas només he de fer un metres a la dreta i entro al pati de l'escola.

Com cada dia aparco al costat de la paret de l'entrada, en mig de dos bancs. Baixo el cavallet sense deixar el manillar, per evitar que la bicicleta es tombi amb el pes de l'Àlex. Però quan miro darrera descobreixo, desconcertat, que la cadireta és buida. Miro al meu voltant buscant un casc groc amb un nen a sota. Refaig el camí, preguntant a les mares que arriben, als nens que jugaven a l'entrada i al guàrdia al mig del carrer, però cap d'ells s'ha fixat si a la cadireta hi havia un nen. Intento recordar si en algun moment he deixat de sentir el pes darrera la bicicleta, o una batzegada, o el soroll de la sivella descordant-se... M'adono horroritzat que des del començament del carreró que porta a la plaça del Firal, molt enllà, no he tornat a sentir la seva veu ni els seus peus colpejant contra els meus.

Llavors començo a córrer cap el mercat. Ja no noto aire dins les mànigues, només una suor freda que s'escampa per tot el meu cos. Pregunto als firaires i a algunes dones i també un nens que conec i que fan tard a escola. No l'han vist. En mig de la desesperació em retorna la imatge d'aquell casc groc que he vist al fons del riu i em dirigeixo cridant cap a la palanca. Un grup de gent em segueix. Aferrat a la barana espero que els ànecs deixin de remoure l'aigua a la recerca dels rosegons de pa que algú ha llençat. L'espera és eterna i dubto si llençar-me a l'aigua, però la poca fondària m'ho impedeix. Quan finalment les aigües es tranquil·litzen no veig ni rastre d'allò que m'havia semblat un casc. Travesso la passera i segueixo fins allà on he sentit la seva presència per última vegada, eixugant-me les llàgrimes a cada pas. Ja no corro, només penso que tot és un malson i que em despertaré en qualsevol moment. Però quan arribo al lloc on l'he vist per última vegada feliç sota el seu casc enorme m'adono que el malson tot just acaba de començar, i que no hi haurà cap plat prou petit ni cap pinyó prou gran que m'alleugereixin la pujada.