Alfa omega

Quan enfonso el cap per esbandir-me els cabells se m’apareix de sobte la imatge d’aquells nadons capbussant-se en una piscina, movent els bracets i les cametes dins l’aigua com peixos maldestres. És una imatge que sempre m’ha captivat. Que no és potser l’evidència d’un fil finíssim que ens uneix a un passat aquàtic en el ventre matern? Un fil tan fràgil que en pocs mesos de vida es dissol al nostre cervell com aquestes bombolletes de xampú a la banyera. Qui sap si encara ens en queden restes disperses a l’espera del senyal de reagrupament que enviï un so o una olor precisos. Em giro cap a la dreta i m’estrenyo les cames al pit, amb els genolls tocant-me la barbeta. Després d’uns quants moviments aconsegueixo trobar-me còmode en aquesta posició i espero que s’aturin les onades que em fan pessigolles al costat que sobresurt, abans d’obrir la boca i que l’aigua s’hi esmunyi pacíficament fins a l’esòfag. M’arriba el so esmorteït d’estris a la cuina i veus d’algun veí molest, probablement al pis de baix. I si provo de respirar? El pitjor que pot passar és que hagi d’estossegar per expulsar el líquid dels pulmons. Inspiro, doncs. L’aigua entra lentament recorrent els camins de l’aire, substituint-lo amb una delicadesa que mai m’hauria imaginat. Quan expiro l’aigua brolla fora de la meva boca amb la mateixa suavitat. Ho provo vàries vegades, ara amb els ulls oberts, i a cada nova respiració la por que sentia al principi es va esvaint més i més. No hi ha dubte que he activat el senyal apropiat i el vincle amb el meu entorn líquid s’ha restablert; passen els minuts i l’aigua tèbia entra i surt de dins meu amb una naturalitat prodigiosa, com quan refem un camí d’infantesa que havíem mig oblidat. Ja no sento pessigolles, ni olors, ni sorolls, ni pes. M’elevo lentament i em veig a mi mateix cargolat en aquell úter de ceràmica blanca, veig l’aixeta que degota i al costat els pots de sabó i l'esponja, i la tovallola esperant-me sobre la cadira. Veig la meva dona que entra amb les mans al cap i prova de treure'm de la banyera entre plors, cridant paraules que ja no entenc.