Diaris de bicicleta. 1

Alba

Tinc per costum no posar el despertador els dies que vull fer alguna ruta en bicicleta. Simplement em desperto, miro el rellotge i si l'hora és més o menys l'apropiada segons un càlcul que té en compte arbitràriament paràmetres com l'hora que me'n vaig anar a dormir, la llum que entra per la finestra o l'estació de l'any, em vesteixo i marxo.

Dos quarts de set, fins i tot per a un matí fresc de juliol empordanès, em sembla massa aviat, però no puc resistir la temptació i m'acabo llevant. Prenc un esmorzar lleuger -un croissant i un cafè- i em disfresso de ciclista. No és fins que estic a punt de sortir que m'adono que no són quarts de set, sinó de sis. Ja em semblava que era molt fosc! Encara no sé on aniré, però sí que tinc clar per on començar; pujo a la btt i tiro cap el mar.

Com que encara és fosc decideixo travessar Riells i L'Escala pel passeig marítim. Veig gent allargant la festa a la platja, cambrers esmorzant, parelletes a les roques... En bicicleta només trobo alguns treballadors subsaharians i magrebins camí de la feina i que em miren una mica sorpresos. El cel està pintat en tons pastel, del blau al rosa.

Camí dels Aiguamolls, un cop ja he travessat l'Escala, veig el sol emergint poderós per Cap Morfeu. No hauria pensat mai que tornaria a veure sortir el sol. No ho dic, és clar, en sentit figurat sinó literal; no tinc memòria de l´última vegada que vaig matinar tant. I no és per falta de ganes, que de matiner en sóc molt. Però sempre em fot la son.