Fum

Avui es compleixen cinc mesos des que vaig deixar de fumar. Portava uns vint-i-vuit anys fumant, que no és poca cosa. I s'ha acabat. No crec que sigui una heroicitat, però tampoc es pot passar per alt l'abast d'aquesta decisió, l'alteració dels costums que representa. D'un dia per l'altre has de fer sol totes les activitats, sense la il·lusòria solidaritat del cigarret encès. Ja no tens ocupats dos dits de la mà esquerra quan prens un cafè o una cervesa, quan condueixes, descanses, xerres, pasejes o llegeixes. Ni quan escrius. S'escriu més o menys quan es deixa de fumar? Encara no ho sé. I no és fàcil trobar en la literatura personatges passant per aquesta situació i que puguin servir de guia. Aquest estiu n'he trobat dos exemples, el primer d'Imma Monsó (Lleida, 1959):

«El tractat avançava, doncs, per bon camí, o potser caldria dir carretera ja que darrerament, des que no fumava, les idees se li presentaven així: venien per una carretera llarga i platejada que travessava un desert calorós i esquitxat de serps, dintre d'enormes camions lluents.»
(del conte La Contrasenya dins del recull Millor que no m'ho expliquis)

I el segon d'Haruki Murakami (Kioto, 1949)

«-Només puc pensar en fumar. En prou feines dormo, i quan dormo tinc malsons. Vaig restreta. No puc llegir, no puc escriure ni una ratlla.
-És el que li passa a tothom que vol deixar de fumar. Almenys al principi -vaig explicar-li.
-Oi que és fàcil fer comentaris quan es tracta dels altres -em va engaltar-. Tu no has fumat ni un sol cigarret en tota ta vida.»
(de la novel·la El meu amor Sputnik)

Així doncs, per al protagonista del conte de la lleidatana el deixar de fumar ha estat positiu, les idees li arriben a carretades (o a camionades) i l'obra avança. A Sumire, la protagonista de l'obra del japonès, les coses no li van tant bé i, tot i que unes línes més avall reconeix que el deixar de fumar només és una excusa, no li ha reportat cap benefici creatiu. Cultura mediterrània versus sabiesa oriental? Avancem i ja veurem.