Totes les muntanyes tenen nom

- Pare, com es diu aquella muntanya?
- Cabrera.
- I aquella?
- Aquella és el Puig de la Creu del Rabadà.
- I aquella de més cap allà?
- Em sembla que es diu Montcau.
- I la del costat?
- No ho sé.
- Potser no té nom!
- Totes les muntanyes tenen nom, però és molt difícil saber-los tots.
- I qui els posa els noms a les muntanyes?
- No ho sé, potser el primer que la veu o el pagès que hi viu més a prop.
- I no podria ser que s'haguessin descuidat de posar-li nom a alguna muntanya d'aquestes?
- Em sembla que no.
- I com es diu aquesta d'aquí?
- És un turó molt petit. Potser no té nom.
- Com ha de ser d'alta una muntanya perquè li posin nom?
- No ho sé. Una mica alta, suposo.
- Pare, i aquella altra d'allà que té tres pics, li han posat un nom a cada pic?
- Segurament.
- Si els pics estan molt junts també els posen noms diferents?
- Qui sap.
- I que hi pot haver noms de muntanyes repetits?
- És difícil.
- Però si un senyor veu una muntanya i li posa un nom i després un altre senyor la veu i es pensa que és el primer que la veu i li posa un altre nom, com saben qui la vist primer?
- Em penso que això no passa.
- Pare, que...
- Si no calles et foto una hòstia!

El far. Capítol 5

LAIA

Ve de El far. Capítol 4

Algunes setmanes després d'arribar a casa - si en podia dir casa d'un apartament al Raval d'on sempre em mantenia tan allunyat com podia - vaig començar a sentir marejos i cremor d'estómac. No em va costar gaire relacionar aquelles molèsties amb la frase "una forma de reproducció molt peculiar", i uns mesos més tard donava a llum la Laia. El part, com us podeu imaginar, va ser dolorosíssim.

Aquella petita bestiola, còpia exacta en miniatura de la seva mare, va esdevenir de seguida l'alegria de la casa. Era molt intel·ligent, desperta i afectuosa. La seva capacitat per la parla es va desenvolupar prematurament, abans que qualsevol nadó diguem 'normal', i això ens va permetre establir una comunicació molt sincera i natural

També va començar molt aviat a donar mostres d'un comportament singular, propi segurament de la seva espècie. No sortia mai de l'apartament ni es deixava veure per ningú. Si rebíem alguna visita saltava a un prestatge i es quedava allà immòbil imitant un peluix fins que tornàvem a estar sols. Només menjava herba fresca i peix. Com la seva mare, li agradava estar sola, però al mateix temps era una excel·lent conversadora. Es podia passar hores a la finestra mirant el bocí de mar que s'esquitllava entre xemeneies i la roba estesa dels terrats.

Una altra de les seves grans aficions era la lectura. Cada setmana em feia una llista de llibres que havia de comprar o buscar a la biblioteca, on hi incloïa sobretot novel·la - especialment franceses del XIX - però també poesia i assaig. Molts vespres els llegíem junts i comentàvem les il·lustracions. Ja tenia tretze anys quan el seu encàrrec setmanal, format per Phares Majeurs de l´Arc Atlantique de Plisson, Les Phares d'Alí Maroc, Los Faros Australes de Lupiano i Australian lighthouses de John Noble, em va fer sospitar que alguna cosa començava a canviar dins seu.

No em vaig equivocar, i aviat ens vam trobar estudiant acuradament centenars d'illes del món buscant la més apropiada, segons unes normes preestablertes molt precises que només ella coneixia. Quan per fi vam trobar la seva illa es va passar setmanes posseïda per un estat d'excitació incontrolable, buscant més informació i encarregant-se dels preparatius per a la marxa. La crida interior de la seva naturalesa solitària l'empenyia als confins de la terra al mateix temps que a mi m'enfosava en el desconsol més profund.

Salpàrem del port de Barcelona un matí lluminós de primavera, amb dues maletes atrotinades, un paraigües i un gran bagul condicionat per ocultar la Laia durant la llarga travessia. L'arribada a l'illa es va produir gairebé un mes més tard a bord d'una llanxa llogada, sota la mirada indiferent d'un imponent far automàtic que ens saludava amb llums intermitents. Tot el nostre equipatge s'havia perdut en alguna escala, però a cap dels dos ens va importar gaire.

La Laia va saltar a terra exultant, fent saltirons entre les roques i aixecant de tant en tant el morro per ensumar l'aire, salat i fred com les llàgrimes que em recorrien les galtes. De comú acord no volguérem allargar el comiat: ens abraçàrem i ens diguérem adéu. No em vaig girar cap vegada mentre em dirigia a la llanxa, conscient que si ho hagués fet no hauria estat capaç de deixar la meva filla en aquella terra inhòspita per no tornar-la a veure mai més. Així havia de ser i així va ser; em vaig posar la mà a la galta intentant retenir aquell últim pessigolleig dels seus bigotis i em vaig allunyar de la costa a tota velocitat.

Aquest ha estat el relat de la meva història. No he pretès avorrir-vos amb detalls que molts jutjareu intranscendents i d'altres, potser, immorals. Tampoc ha estat la meva intenció despertar la vostra compassió: ¿perquè hauria de narrar ara, després de tant temps, una història tan inversemblant que qualsevol persona assenyada només pot atribuir a la meva imaginació malaltissa? No, si m'adreço a vosaltres, viatgers solitaris, faroners, aventurers, navegants agosarats i ornitòlegs australs, a vosaltres que visiteu continents remots i trepitgeu illes que creieu desertes, és només per dir-vos que, si fent camí per mars llunyans trobeu un dia la meva Laia, sapigueu escoltar-la, citeu Proust, Baudelaire i Flaubert, feu-la riure, parleu-li de vaixells, fars i vents. Digueu-li que em sento molt sol sense ella. I deixeu-li, si pot ser, un paraigües per a les nits de tempesta.

FI

El far. Capítol 4

L'ADÉU

Ve de El far: capítol 3

Ja entendreu que si fins ara he obviat alguns detalls importants en el meu relat, com ara el nom o la situació de l'illa, amb més motiu encara em guardaré prou d'exposar ni el més petit detall d'aquella nit al bosc. Podeu pensar que sóc un depravat. Podeu pensar, com jo he pensat alguna vegada, que ni al catàleg més exhaustiu de les perversions sexuals deu existir una veu per definir la còpula amb un esquirol catalanoparlant d'un metre i setanta centímetres. Podeu pensar-ho. Allà vosaltres. Només us diré que si vaig acceptar va ser perquè la Meritxell, així m'ho va assegurar, necessitava tenir descendència. Fos instint o condició, poc m'importava.

Després d'aquella nit la nostra relació va canviar. Ella es mostrava freda i distant, i alguns dies no es presentava a la cita. Vaig imaginar que potser el seu comportament es devia als canvis hormonals propis del seu estat i vaig procurar no molestar-la. Fins que un matí plujós, proper ja el dia de la meva marxa de l'illa, la vaig anar a buscar. Em va costar hores trobar-la.

- T'he estat buscant. Sembla que em defuges. Me'n aniré aviat i volia saber com estaves.
- Estic bé.
- Segur?
- Nosaltres tenim una forma de reproducció molt peculiar, Andreu. No pateixis per mi - va ser la seva única resposta. Es va asseure al meu costat i em va donar la mà. Ens quedàrem allà en silenci entomant la pluja fins fer-se fosc. Ella s'espolsava l'aigua de tant en tant, batent tot el seu cos des del morro a la punta de la cua.

El dia de la meva marxa no vaig aconseguir trobar la Meritxell per acomiadar-me. La seva essència solitària s'imposava de nou. Vaig deixar a la nostra clariana del bosc el paraigües de Montevideo i poc després em recollia el bot a la platja del sud. Dos mesos després feia entrada al port de Barcelona.

Següent capítol: LAIA

El far. Capítol 3

PARAULES

Ve de El far: capítol 2

Durant els següents mesos gairebé no vaig faltar cap dia a la cita amb la Meritxell. Ella s'asseia - és un dir - en un tronc corcat que li feia de banc i jo damunt l'herba d'una petita clariana del bosc. Li parlava dels meus viatges, de quan vaig ser guia al Namib, cuiner en una expedició per les planures d'Uzbekistan, aventurer solitari al desert de Gibson... Ella m'escoltava atenta, girant contínuament el cap a una banda i a l'altra per veure'm amb aquells ulls negres i bombats. De tant en tant reia amb un so semblant al d'un ànec mentre dreçava la cua i es picava les cuixes amb les potetes del davant.

- Perquè ets tan solitari? - em va preguntar un dia.
- No ho sé. Ja de petit era d'aquells nens a qui agrada jugar sol. Tampoc vaig tenir nòvies ni amics amb qui sortir de jove. Ara, que tu també ets molt solitària.
- Si, és cert. M’agraden la companyia i a conversa pausada, però hi ha una força incontrolable dins meu que em fa allunyar-me de tot. És com un desig de pau extrema. O potser només és una necessitat instintiva, qui sap.
- Llavors som molt semblants, perquè jo també sento aquesta crida de la naturalesa que em llança a la soledat.

Me la vaig quedar mirant mentre es gratava la panxa blanquinosa amb una mà. Semblava un peluix.

- He de tornar al far, que se'm farà fosc pel camí. Fins demà.
- Si, fins demà. Bona nit.

Aquell dia em vaig adonar que m'hi trobava bé al seu costat, que hi havia certa complicitat, que la trobava a faltar els dies en que una tempesta em retenia al far. Qui m'havia de dir que en una illa apartada, a milers de milles de qualsevol ésser humà, és on descobriria l'amistat.

En una altra de les visites parlàvem de vaixells i veles. Semblava tota una experta però jo, naturalment, no vaig gosar preguntar com havia adquirit tots aquells coneixements. Tot i la lleugeresa del tema em va semblar que estava intranquil·la, que bellugava el cap i voltejava les orelles punxegudes amb molta més freqüència que de costum.

- Que et passa res? - li vaig dir sobtadament, interrompent el seu acurat anàlisi dels avantatges de les quilles abatibles. Em va respondre després d'un breu silenci:
- Veuràs, fa dies que t'he de demanar una cosa.
- I de què es tracta?
- És sobre... bé... no sé per on començar. Recordes aquell dia que parlàvem de com sentim una crida de la natura que ens fa allunyar dels altres?
- Si, ho recordo. Em sembla que és la primera cosa que descobrírem que teníem en comú, abans que la passió pels vaixells i el mar i les nits estrellades i...
- És que a vegades, no sempre, però també passa, que la crida de la natura funciona al revés. Que necessitem... bé, ja saps, algú molt a prop...
- Ah, ja t'entenc, si. Però en aquesta illa no hi ha cap més...

Em vaig aturar. Ella havia abaixat el morro però em mirava fixament, interrogant-me amb les celles. Vaig comprendre de seguida el que em proposava.

Següent capítol: L'ADÉU

El far. Capítol 2

EL CAMÍ DE L’EST

Ve de El far: capítol 1

Van anar passant els dies. Amb totes les provisions i aparells endreçats l'única feina que em quedava era observar les colònies de petrells, albatros i coloms antàrtics, tasca en la que ja tenia experiència i que em suposava molt poc esforç.

En un matí inusualment assolellat, poques setmanes després de la meva arribada, vaig decidir intentar la travessa des del final del camí de l'est fins a la platja del sud, on començava el camí del far. Val a dir que els dos camins no sols no estaven units, sinó que recórrer aquella distància era la travessa més llarga que es podia fer a l'illa atenent que, si la comparem a un triangle rectangle, la distància entre els dos extrems dels camins equivalia a la hipotenusa. Em vaig preparar la motxilla amb menjar per a tot el dia, una manta, aigua en abundància i vaig emprendre la marxa.

La baixada pel camí de l'est era una passejada agradable, amb un pendent constant sobre roques polides i prats d'herba fina. Al final del caminet, sense ni aturar-me, vaig girar cap el sud, en direcció a un petit bosc al rabeig del mar. Allà els arbres eren més alts i atapeïts que els de l'oest i hi avançava amb certa dificultat. De sobte vaig sentir un so de branques trepitjades. Gairebé sense temps per sobreposar-me de l'ensurt em vaig trobar davant la criatura més extraordinària que he vist mai.
- Què... què ets tu?
Aquell estrany ésser em mirava de fit a fit. Devia fer un metre i setanta centímetres d'alçada, i tenia la forma i les faccions d’un enorme rosegador. El pelatge d'un marró vermellós i la cua eren com d'esquirol, potser el morro menys prominent. Però encara no s'havien acabat les sorpreses.
- Visc aquí - em va respondre. Havia d'estar somiant. Sense saber què dir ni què fer, em vaig quedar allà immòbil observant aquella criatura impossible. Ella també m'observava, però com que tenia els ulls molt separats havia d'anar girant el cap a un banda i a l'altra per mirar-me.
- Tu ets el faroner, oi que si?

Sense respondre, confús i desconcertat, vaig girar cua cap al far. Durant tota la tarda no vaig parar de donar-hi voltes i aquella nit gairebé no vaig poder aclucar l'ull.

L’endemà ben de matinada ja marxava pel caminet de l'est amb un qüestionari a la butxaca que havia estat preparant per no deixar-me cap dubte sense resposta. No em va costar gens trobar de nou la bèstia parladora - més aviat em va semblar que m'estava esperant - i un cop la vaig tenir al davant vaig desplegar parsimoniosament el full on havia anotat i numerat degudament de l'u al 56 totes les preguntes.
- Primer: com és que parles català? - vaig deixar anar intentant donar a la meva veu un to neutre, com si es tractés d'una entrevista de feina. La criatura no es va immutar:
- Què té de dolent?
- No té res de dolent, però aquesta és una illa remota molt lluny de Catalunya.
- Tu també hi ets.

Era cert. Segurament no havia plantejat bé la qüestió. Vaig passar a la següent.
- Segon: de què t'alimentes?
- De faroners en pots estar segur que no - va contestar ràpidament, emetent un so raríssim que vaig interpretar com a un somriure. No anàvem bé.
- Tercer...

Vaig seguir així fins a la desena pregunta, quan em vaig adonar definitivament que no hi havia res a fer: la bestiola era molt llesta i s'escapolia amb habilitat de totes les respostes que em poguessin donar alguna informació. Semblava, això si, que era l'única habitant de l'illa.

- Ja no em vols preguntar res més? - va dir-me amb to de veu entre burleta i compassiu. Vaig repassar amunt i avall les preguntes que restaven i no en vaig trobar cap d'adient en aquelles circumstàncies.
- Doncs a mi si que m'agradaria fer-te'n una.
- Digues - vaig dir finalment derrotat.
- Com et dius?

Avergonyit i enfadat amb mi mateix per no haver pensat en fer aquella pregunta tan simple, tan elemental en les normes de cortesia, vaig respondre abaixant el cap:
- Em dic Andreu. I tu?
- Jo em dic Meritxell.

Següent capítol: PARAULES

El far. Capítol 1

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’adquirir en una llibreria de vell i antic de Barcelona un exemplar prou ben conservat del Manual del Torrero de Faros, d’Amando Torres Mayans. Quina no va ser la meva sorpresa quan al obrir-lo, ja còmodament assegut a la meva butaca de lectura del saló de casa, un sobre que contenia uns fulls manuscrits va aterrar suaument a la meva falda. Per bé que es tractava d’un paper extremadament prim i lleuger, encara ara no puc comprendre com van poder passar desapercebuts tant al llibreter com a mi mateix, que vaig estar fullejant-lo una llarga estona dempeus a la llibreria mentre valorava la conveniència de fer una despesa tan important.

Sigui com sigui, poso a la disposició de tot el públic en general el contingut complet del manuscrit excepte el nom del remitent, per raons òbvies. Per facilitar-ne la lectura m’he permès la llicència de dividir-lo en capítols que aniré publicant successivament. De la resta no n’he tocat ni una coma.

CAPÍTOL 1: L'ILLA

A la meva arribada a la Comandància de Marina de Puerto Aysén el capità Ramosillo m’abraçà efusivament, desatenent el protocol. El vell capità, per qui sentia un gran afecte després d'haver servit sota les seves ordres durant dos anys a bord del mercant San Juan del Salvamento, em va comunicar que arribava massa aviat i que em reservaria una habitació a l'Hotel Plaza, a l'espera del dia assenyalat per prendre possessió del meu càrrec. També em va fer saber que el far que m'havia estat assignat en realitat era automàtic, que feia molts anys que estava deshabitat i que la meva missió principal seria la de recopilar informació sobre l'abundant colònia d'aus marines que poblaven l'illa. Hauria de fotografiar els ocells, observar les nidacions i omplir diàriament uns formularis que em serien lliurats degudament abans de la meva marxa. "Trate bien a los pajarracos", em digué rient, "serán su única compañía durante el próximo año".

Un cop solucionats uns petits problemes burocràtics d'últim moment, el dia 7 de gener a les 6 en punt del matí la fragata General Granero que m'havia de portar a l'illa deixava a popa la badia de Puerto Chacabuco i s'endinsava en les gèlides aigües del Pacífic Sud. Des del pont, i sota l'atenta mirada dels mariners burletes que imitaven el grallar d'ocells cada cop que em veien, observava el pas plàcid dels núvols platejats sobre l'horitzó, ignorant els extraordinaris successos que s'aproximaven i que havien de canviar per sempre la meva vida.

La fragata va trigar encara tres dies en fondejar l'illa. Era més gran del que m'havia imaginat. Al nord, uns altíssims penya-segats coronats pel far trencaven les ones que s'hi estavellaven amb violència, mentre al sud s'hi estenia una platja de sorra gruixuda i grisenca. Entre un punt i l'altre, en un llarg pla inclinat semblant a un vaixell enfonsant-se per la proa, milers d'aus marines cobrien les roques esmolades.

Em vaig quedar observant les maniobres dels mariners, carregant farcells al bot fins a la platja i d'allà fins al far. Finalment va arribar el meu torn i vaig ser desembarcat a la platja, amb les meves dues maletes atrotinades i un paraigües que havia comprat en una escala a Montevideo no sabia ben bé per què. Vaig enfilar la pujada al far per un caminet colgat d'herbes, però encara no havia fet uns centenars de metres que va aturar-me un grallar estrany. En girar-me vaig sentir el riure dels mariners que remaven allunyant-se de l'illa; un d'ells s'havia posat dret al bot i seguia grallant mentre em feia adéu amb la mà.

El camí ascendia fins al far en pendents que tant aviat eren suaus com abruptes, creuant boscos d'arbres rabassuts i vinclats pel vent, prats diminuts i rocams inhòspits que algú havia reblit feia molt temps. Durant tot el recorregut tenia el far al davant, com si el seu emplaçament hagués estat triat més per servir de guia al caminant de l'illa que als vaixells que passaven discretament a moltes milles de distància.

La meva nova llar era una estructura troncocònica de maons vermells rematada per una garita de ferro, amb una casa-habitació blanca de dimensions molt reduïdes adossada a l'est. Al mig de l'única estança els mariners hi havien amuntegat totes les caixes i farcells. A la meva dreta, rere una porta minúscula, una escala de cargol ascendia fins a la garita.

El far es trobava al punt més elevat de l'illa. Des d'allà podia dominar tota la terra ferma que m'envoltava, des de la platja als penya-segats atapeïts d'aus que no paraven de xisclar i cap a l'est, on un altre caminet que tot just ara descobria menava al mar en un pendent suau esquitxat d'uns arbusts tan secs que el vent només aconseguia fer-los vibrar. Però malgrat la placidesa d’aquell paisatge no va ser fins que vaig veure la fragata salpar que vaig sentir sadollat, per fi, el meu desig de desemparança i soledat absoluts.

Següent capítol: EL CAMÍ DE L'EST

Els Compassos Màgics

Conte infantil en imatges.



Els Compassos Màgics dormen a les seves caixes

Poc a poc es desperten...

... i surten de les caixes.

Comença el Ball dels Compassos Màgics.

S'ho passen molt bé.

Ja us he dit que eren màgics!

Se'n tornen al llit.

Bona nit Compassos Màgics!


La versió completa a Photoblog.

Saviesa

La meva tieta Mercè era soltera i estava a càrrec del seu pare, el meu avi Frederic. També cuidava sovint al meu cosí Jaume, perquè era de naturalesa malaltissa i els seus pares tenien jornades de treball molt llargues.

En Jaume era un belluguet i un animalot, així que quan al matí l’avi Frederic se l’emportava a passeig la tieta patia que no se li escapés de la mà i engegués a córrer.
- Mira Jaume - li deia a cau d’orella abans de sortir de casa – l’avi és molt vell i no s’hi veu gaire. Tu agafa’l ben fort i vigila que no vingui un cotxe i ens l’atropelli.

D’aquesta manera sortien tots dos de casa agafats de la mà, l’avi procurant que no se li escapés el dimoniet i el nen, amb els guants, la gorra, la bufanda i l’abric cordat fins al coll, investit d’una responsabilitat ineludible envers aquell vell amb ulleres i caminar vacil·lant.

L’estratagema va funcionar durant anys i sembla que l’avi Frederic no va sospitar mai res:
- Cada vegada que hem de travessar un carrer – deia - se m’arrapa com una paparra i només fa que mirar a banda i banda que no vingui cap cotxe. ¡No havia vist mai un nen tan acollonit!

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

A petició del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com), és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions en aquesta entrada. Animeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.

Aquest és el fragment que em correspon:

«El malson acudí com cada nit, tossut, amb una perseverança malaltissa, i fins i tot diria que més cruel que mai, enfadat pel fràgil intent de despistar-lo. La situació és desesperant i, a poc a poc, em minva la moral.»

Carnaval de Terra Endins - Torelló 2008

Les fotos aquí.

A l'atac!

Ja tinc bloc on publicar els contes que perpetro, perfil a YouTube per als meus videos, a FilmAffinity per a les pel·lícules que veig, a Last.fm per a la música que escolto i des d'ahir un Photoblog per a les meves fotografies. Hi esteu convidats si no teniu res millor a fer.




PD: Seguint amb el meu pla maquiavèl·lic per apoderar-me del món (¿?) la pròxima fita hauria de ser una llibreria virtual tipus Anobii, però no en trobo cap on no hagi d'entrar manualment tots els llibres en català. Si en coneixeu alguna ja m'ho fareu saber...

Xarop per a la tos

Ella respira pausadament a certa distància darrera meu, però intueixo que no dorm. Quan es gira cap a mi i em passa la mà freda per sota el pijama em mantinc immòbil, intentant encara agafar el son. Lentament s’obre camí cap el pit deixant lliscar els dits separats per la meva pell, i quan hi arriba m’estreny amb força deixant-me sentir els seus pits a la meva esquena. És el senyal, ja ho sé. És tard i estic cansat, però no m’atreveixo a dir res. S’entreté una estona pessigant-me els pèls i acariciant-me els mugrons abans que la seva mà recorri el camí invers, cap al ventre. Encara tinc l’esperança que si retira la mà podré dormir, però després de descriure uns quants cercles al voltant del meu melic travessa la goma dels pantalons.

Em ressegueix els plecs de pell del baix ventre. Resignat, intento concentrar-me en el tacte de la seva mà, ara tèbia, recorrent-me dolçament. Sento cada un dels seus moviments i la seva respiració profunda i l'aire càlid i humit al meu clatell. Sento que m'estima i em desitja, i que no vull decebre-la, però no aconsegueixo deslliurar-me de tots els maldecaps que se m'amunteguen al cervell. Per uns moments noto excitació, tan fràgil i indecisa que s'apaga amb un inoportú estossec de la petita que dorm a l'habitació del costat. Intento allargar la meva mà cap a les seves cuixes mentre intensifico els esforços per no pensar en la feina, amb tanta energia que l'únic que aconsegueixo és posar-me més nerviós. De moment encara juga amb els pèls púbics, però sé que en qualsevol moment allargarà la mà oberta i només trobarà un tros de carn flàccida com la que ens hem descongelat per sopar. Estic perdut.

Quan la nena es posa a plorar i ella se'n hi en va corrents llençant-me els llençols al damunt respiro alleujat, i no és fins que em vull posar bé el pijama arrugat que noto sota els pantalons una esplèndida, grandiosa, exuberant erecció.


···

No sé perquè em costa tant dormir. Potser és perquè m'hi escarrasso tant intentant-ho que em poso nerviosa. O potser es perquè estic sola al llit. No, no és cert: ell també hi és. No sé com he pogut pensar que estava sola si l'escolto respirar al meu costat. Per uns moments em sento culpable i em giro cap a ell per abraçar-lo, però finalment només m'hi acosto procurant acoblar-me a la seva posició.

No es mou, però sé que tampoc dorm. Gairebé instintivament esmunyo la mà per sota el seu pijama, com buscant aixopluc. Té la pell molt suau, sempre ha estat així. La recorro una estona amb la mà estesa per copsar-ne el plecs amb la punta dels dits, fins al pit. M'hi arrambo una mica més buscant escalfor, fins a tocar el seu clatell amb el nas. Li fa una olor estranya que em recorda el xarop per a la tos que es pren la petita. És en aquest moment, no sé perquè, que em pregunto quan vaig començar a deixar d'estimar-lo. Quan noto que les llàgrimes em pugen als ulls respiro profundament per amagar els sanglots.

Ara, amb la mà tan a prop del seu cor, em sento com si l'estigués traint. L'allunyo ràpidament en direcció al seu ventre flàccid i m'hi entretinc una estona, intentant recordar com n’era de ters abans. Busco desesperadament una relació entre aquesta massa inestable sota la meva mà i aquest amor que agonitza, però m'espanto en no trobar-la i travesso els pantalons del pijama buscant aixopluc, encara. M'adono que ha estat un error i que ell pot interpretar com a desig la meva fugida, però ja és massa tard. Ja és massa tard per a tot. Estem perduts.

La petita comença a plorar i me'n hi vaig corrents. La trobo asseguda al llit, amb llàgrimes que li regalimen per les galtes. Ja entre els meus braços, fràgil i tendra, li parlo a cau d'orella per consolar-la; "no ploris, que despertaràs el pare".

Monstres tendres

Ja fa temps vaig dedicar a un conte a una d'aquestes bestioles entranyables de Patricia Piccinini, a qui vaig batejar com a Krootza. Avui uns quants més.

Haiku

Trocets de vidre
sobre les branques nues
al matí d'argent.



Bressolat pel vent
en la tarda daurada
el bruc tremola.


Vida suspesa
en la nit d'atzabeja;
lluna de gebre.

Sequera

L'indicador oficiós del nivell d'aigua de la Catalunya Central assenyala problemes.







Fotos d'una qualitat lamentable preses a Sant Romà de Sau amb la càmera del mòbil. És el que hi ha.