El far. Capítol 2

EL CAMÍ DE L’EST

Ve de El far: capítol 1

Van anar passant els dies. Amb totes les provisions i aparells endreçats l'única feina que em quedava era observar les colònies de petrells, albatros i coloms antàrtics, tasca en la que ja tenia experiència i que em suposava molt poc esforç.

En un matí inusualment assolellat, poques setmanes després de la meva arribada, vaig decidir intentar la travessa des del final del camí de l'est fins a la platja del sud, on començava el camí del far. Val a dir que els dos camins no sols no estaven units, sinó que recórrer aquella distància era la travessa més llarga que es podia fer a l'illa atenent que, si la comparem a un triangle rectangle, la distància entre els dos extrems dels camins equivalia a la hipotenusa. Em vaig preparar la motxilla amb menjar per a tot el dia, una manta, aigua en abundància i vaig emprendre la marxa.

La baixada pel camí de l'est era una passejada agradable, amb un pendent constant sobre roques polides i prats d'herba fina. Al final del caminet, sense ni aturar-me, vaig girar cap el sud, en direcció a un petit bosc al rabeig del mar. Allà els arbres eren més alts i atapeïts que els de l'oest i hi avançava amb certa dificultat. De sobte vaig sentir un so de branques trepitjades. Gairebé sense temps per sobreposar-me de l'ensurt em vaig trobar davant la criatura més extraordinària que he vist mai.
- Què... què ets tu?
Aquell estrany ésser em mirava de fit a fit. Devia fer un metre i setanta centímetres d'alçada, i tenia la forma i les faccions d’un enorme rosegador. El pelatge d'un marró vermellós i la cua eren com d'esquirol, potser el morro menys prominent. Però encara no s'havien acabat les sorpreses.
- Visc aquí - em va respondre. Havia d'estar somiant. Sense saber què dir ni què fer, em vaig quedar allà immòbil observant aquella criatura impossible. Ella també m'observava, però com que tenia els ulls molt separats havia d'anar girant el cap a un banda i a l'altra per mirar-me.
- Tu ets el faroner, oi que si?

Sense respondre, confús i desconcertat, vaig girar cua cap al far. Durant tota la tarda no vaig parar de donar-hi voltes i aquella nit gairebé no vaig poder aclucar l'ull.

L’endemà ben de matinada ja marxava pel caminet de l'est amb un qüestionari a la butxaca que havia estat preparant per no deixar-me cap dubte sense resposta. No em va costar gens trobar de nou la bèstia parladora - més aviat em va semblar que m'estava esperant - i un cop la vaig tenir al davant vaig desplegar parsimoniosament el full on havia anotat i numerat degudament de l'u al 56 totes les preguntes.
- Primer: com és que parles català? - vaig deixar anar intentant donar a la meva veu un to neutre, com si es tractés d'una entrevista de feina. La criatura no es va immutar:
- Què té de dolent?
- No té res de dolent, però aquesta és una illa remota molt lluny de Catalunya.
- Tu també hi ets.

Era cert. Segurament no havia plantejat bé la qüestió. Vaig passar a la següent.
- Segon: de què t'alimentes?
- De faroners en pots estar segur que no - va contestar ràpidament, emetent un so raríssim que vaig interpretar com a un somriure. No anàvem bé.
- Tercer...

Vaig seguir així fins a la desena pregunta, quan em vaig adonar definitivament que no hi havia res a fer: la bestiola era molt llesta i s'escapolia amb habilitat de totes les respostes que em poguessin donar alguna informació. Semblava, això si, que era l'única habitant de l'illa.

- Ja no em vols preguntar res més? - va dir-me amb to de veu entre burleta i compassiu. Vaig repassar amunt i avall les preguntes que restaven i no en vaig trobar cap d'adient en aquelles circumstàncies.
- Doncs a mi si que m'agradaria fer-te'n una.
- Digues - vaig dir finalment derrotat.
- Com et dius?

Avergonyit i enfadat amb mi mateix per no haver pensat en fer aquella pregunta tan simple, tan elemental en les normes de cortesia, vaig respondre abaixant el cap:
- Em dic Andreu. I tu?
- Jo em dic Meritxell.

Següent capítol: PARAULES