The killer in you. Part I

Una distracció


El sol d'estiu gairebé fonia l'asfalt. Amb els ulls mig aclucats, en David observava des de la finestra del despatx el seu cotxe aparcat al bell mig de l'amplíssim pàrking, just allà on semblava que el sol s'abraonava amb més força sobre les coses. El vidres tintats negres n'impedien veure l'interior, però en David sabia que allà dins hi havia els seus dos fills.

No havia estat premeditat. Arribava tard a la feina per culpa d'un accident que havia trobat a la carretera -un Alfa volcat, ambulàncies, policia- i havia decidit fer una una petita gestió a l'oficina abans de deixar els nens a la guarderia. Però una cosa va portar a una altra, després una trucada inel·ludible, una reunió... no va ser fins passades quatre hores que en David va recordar que Laura i Josep, de tres i dos anys, restaven a les seves cadiretes al darrera del 4x4.

Quan la imatge dels dos petits perfectament assegurats a les seves cadiretes el va assaltar, va sentir un fort cop al cor. Va voler sortir corrents, però es va marejar i es va deixar caure a la cadira. Mentre es recuperava va poder meditar sobre la situació: quines possibilitats hi havia de que fossin vius? Molt poques. Amb el cotxe a ple sol, a gairebé 40º i les finestres tancades no era fàcil sobreviure. No, no valia la pena sortir corrents i cridar l'atenció de tot el personal de l'empresa. A més, va recordar que encara havia de fer un parell de trucades importats. Es va sorpendre quan es va adonar que, enmig de la gravetat de la situació, els seus pensaments es dirigissin cap aquelles trucades pendents, però no es va alarmar i va seguir rumiant.

Només havia estat una distracció. De fet feia setmanes, potser mesos, que estava molt distret. A la feina havia comès errors imperdonables, oblidant de fer gestions importants, i el seu cap li havia retret vàries vegades. La seva esposa també s'en havia queixat repetidament:
- Cada dia estàs més despitat! - li havia dit feia poc.
Ara calia fer tot el possible perquè tothom sabés que només havia estat una distracció.

En David va intentar visualitzar la situació: sortiria de l’oficina, es dirigiria tranquilament cap el cotxe i allà descobriria els cossos sense vida dels seus fills. Entre plors lamentaria el seu oblit fatal i tothom el compadiria. No semblava complicat, però havia de procurar arribar al cotxe acompanyat per tenir testimonis de la seva desesperació. Per fer més creïble la seva actuació, en el trajecte fins al cotxe podria rememorar alguns bons moments que havia passat amb els petits i així entendrir-se amb els records.

Ja estava decidit. Es va incorporar i va agafar el mòbil:
- Hola, senyor Rovira, què tal, com anem? va dir efusivament. La conversa amb el senyor Rovira es va allargar més de mitja hora. Llavors va demanar a la seva secretària que li portés un cafè i va aprofitar per quedar amb ella a la sortida i així comentar uns temes relacionats amb la feina. Amb el cafè cremant-li els dits, en David es va dirigir al despatx del senyor Gomis, el seu cap, per posar-lo al corrent de conversa amb el senyor Rovira.
- Suposo que li ha comentat que tenim tarifes noves – li va preguntar el senyor Gomis.
- Arrrg, ho he oblidat!
No era cert, però formava part del pla...
- Ets un desastre, David, cada dia estàs més depistat. Algun dia en faràs alguna de grossa i...
- No pateixi, senyor Gomis, ara mateix li torno a trucar.
Havia anat perfecte. Va tornar al seu despatx i va segir amb la seva feina, ara ja molt més tranquil.

A les dues en punt en David es va posar l’americana i va sortir del despatx. La senyoreta Helena ja havia agafat la bossa i tots dos van travessar en silenci les oficines fins a l’ascensor. Quan van arribar al hall de l’edifici en David va encetar una conversa sobre temes trivials. Com que la senyoreta Helena va seguir amb algunes anècdotes intrascendents, ell es va poder concentrar en el seu pla i preparar l’actuació que estava a punt de començar. Va imaginar els seus fills, allà asseguts amb els ulls tancats com si dormissin, el cap lleugerament inclinat cap a la finestra i els bracets inerts sobre la falda. Era irònic pensar que aquelles caríssimes cadiretes, amb el seu sistema de corretges de seguretat per evitar-los cap mal en cas d’accident, finalment haguessin resultat una trampa mortal. Qui sap si els pobrissons havien intentat deslluirar-se’n, o si la mort els havia sorprès dormint, o si...
- David, que no m’escolta?
- Perdoni senyoreta Helena, estava pensant en la conversa d’aquest matí amb el senyor Rovira.
Ja havien arribat. La senyoreta Helena encara parlava quan ell va obrir la porta del cotxe. Va mirar al seient de darrera i va veure les cadiretes buides. A la senyoreta Helena no se li va escapar l’expressió de perplexitat del seu cap mentre mirava l’interior del cotxe. Completament estorat, en David es va recolzar en la porta oberta mentre de l’interior del vehicle en sortia un aire abrusador amb olor de plàstic. Llavors va recordar que aquell matí els nens s’havien quedat a casa amb la cangur perquè tenien una mica de febre.
- Es trova bé, David? El veig molt pàl·id...
- Sí, sí, estic bé. És que últimament no se on tinc el cap. – va respondre mentre s’asseia. El seient bullia.
- Treballa massa, David, s’hauria de prendre unes vacances. Potser uns dies de descans amb els seus fills li anirien bé. Per cert, fa temps que no els veig. Com estan?
En David va tancar la porta i va donar el contacte. Al cap de pocs segons la fredor de l’aire condicionat va alleugerir-li la calor sufocant.